Ernest Farrés Junyent

En aquest dormitori buit de mobles
i impol•lut se situa l’acció.
S’ha omplert del raig de sol que deixa entrar
la finestra i els passos dels meus peus
ressonen com si algú vingués amb mi.
Vaig amb l’esquena dreta i amb els ulls
atents a alguna cosa (tant se val,
és clar, a què). Flotant en la claror
nupcial de la tarda (ja vespreja)
he notat la presència d’una ombra,
un batec, un respir. Sóc jo mateix
que, tendint a la invisibilitat,
em retrobo i d’això en deixo constància.

La nuesa d’aquest espai, oberta
en canal per la llum que ve entonada
de fora, és la nuesa de la vida.

És estranya, la vida. Si l’haguéssiu
vista abans, amb les teies del desig
tants cops enceses i les esperances
i els somnis i les satisfaccions
i els clarobscurs de gent engrescadora…
Després i sense a penes adonar-te’n
la vida encalla enmig de les sordeses,
els alts i baixos, la monotonia.
De sobte, et desallotgen, o te’n vas,
i la nova mestressa és la buidor.

Amb tot, jo no vaig allunyar-me gaire.
Arreu on vagis, mai no s’ha trobat
la porta de sortida al laberint.

L’home buscava riscos,
emocions, plaers de gran calibre, llocs
no folklòrics, negocis,
aproximacions calculades, objectes
del desig que acaparin
l’atenció i conservin
la calma, nous estímuls
frec a frec, indulgències,
encaterinaments, icones sexuals,
proves irrefutables, aventures, consells
posats entre parèntesis, llums verdes, calçat còmode,
formes d’expressió d’una supremacia
pressuposada, entrades de franc per al partit,
maneres de passar l’estona temeràries
i febrils, avantatges abans que planys, respostes
amb cara i ulls. La dona, però, buscava amor.

Quin coi d’escriptor seré si toco el dos
i, després d’haver tastat el bo i dolent,
no em veig amb cor de donar-ne testimoni?
Pel que pugui ser, no aneu amb mitges tintes
i inspireu-me, filles de Zeus i Mnemòsine,
una poesia que no concedeixi
el benefici del dubte, que reculli
pensaments profunds i que faci que el món
aquest, tan inescrutable, sembli clar.
Que, com una clau al pany, obri les portes
a l’aire vivificant i al safareig.
Que, com una ona expansiva, es dissemini
fins als escorrancs dels turons.
Megalòmanes
muses gregues, aclariu-me què cal fer
per fixar amb paraules incontrovertibles
el sistema de bellesa dels paisatges
i dels dies amb les albes i foscants
i de les nits amb les llunes i penombres
i així mateix l’espectacle de la gent
i el desmanec de les àrees urbanes
i l’encís de les societats modernes.

En lloc de mirar la televisió
o d’estar-vos amb les mans a les butxaques,
no em deixeu tirat i encomaneu-me el nervi
per copsar les meravelles de la vida.
Ara baixaré les escales que donen
a l’exterior i no penso defraudar.

Quan vas entrar en la meva vida, entrares
no pas silenciosament, sinó
com en aquells imprevistos que et treuen
del conformisme. Tou, sense saber
com resistir-m’hi, vas desfer els grumolls
del meu aguant, esdevingueres l’únic
desideràtum i te’m vas ficar
a dins.
Després passàrem per diversos
avatars i una selva de troballes,
i et vas fer gran. Vas créixer, de manera
exponencial, fins a omplir l’espai
que em fixa i estendre’t pertot arreu.
Tota actuació humana resulta
dubtosa en la seva imperfecció.
Podria enumerar una llarga llista
de motius que em mogueren a un descens
en picat, però aquí ens teniu, tots dos,
aquesta nit sufocant i ociosa
i sota un cel emmantellat d’estrelles,
amb el nostre deambular distès.
La llum dels fanals i els aparadors
ens cau cal•ligrafiada al damunt
com un espargiment d’hemoglobina.
Els noctàmbuls no es tomben a seguir-nos,
ni els perdularis, ni els cotxes patrulla.
Són moments en què sembla immarcescible
la joventut i aquesta es converteix
en el gran factor de prosperitat.

Ben mirat, no se’n pensa
gairebé res. No es pensa:
i ara què estarà fent?
O bé: té res en perspectiva? Escriu?
Treballarà com qualsevol persona…?

No n’he tret l’aigua clara
si he parlat amb algú
sobre això. S’emboliquen
amb estereotips
o es mostren totalment
indiferents. A alguns
els fum que, quan tothom
balla els goigs de sant Prim,
ells romancegin apamant la lluna,
o que, mentre la gent
sap el pa que s’hi dóna,
els poetes demandin
l’anarquia. Profans
en matèria d’hipèrboles,
pressuposen i tot
que són uns malaurats corcs, escurabutxaques,
buidaampolles, tòtils, poca-soltes, paràsits
o proletaris-de-la-poesia.

No, de segur que no s’hi pensa gens.
Ben mirat, ni acudits
no es fan sobre poetes.

El dret a encendre els llums de l’habitació,
de nit, i donar un tomb amunt i avall mig nua
sense córrer cortines ni abaixar persianes
i, de pas, a observar-la d’un tros lluny a través
dels finestrals.
Les ganes de saber què serà
d’ella d’aquí a molts anys, quan tots siguem “uns altres”.

El pretext per quedar-me immòbil rere uns vidres,
no provocar cap canvi ni posar res en ordre.

El greu que sap de “veure” sense poder “saber”.
Coneix L’amant de lady Chatterley? Va al teatre?
Intenta ser feliç? Pateix depressions?

La traça a imaginar-se-la com una astuta sílfide
estesa amb regust clàssic sobre un fresc sòl claustral,
quasi poetitzada per Pere Serafí.

L’avantatge de ser colpit d’emoció
furtivament i a canvi d’un desengany segur.

L’esforç per sentir fressa on no se sent ni un so,
per percebre tragins en el sí del no-res.
El temor de mirar fixament com es miren
corpuscles, aus, satèl•lits, i no obtenir respostes.

La propensió a creure’s tot el que es veu quan tot,
per regla general, fa ferum d’impostures.

A l’hotel hi ha una dona en roba interior
que consulta un horari de trens. Una hora més
i, amb un estat d’ànim abatut
i físicament cama-segada,
farà voltes en cercle per l’habitació
deixant una fragància afruitada en un aire
que desprèn pudor de resclosit.
Una setmana més i no hi haurà seqüeles
palpables. Un any més i entomarà carícies.
Quatre anys més i no hi haurà amanyacs.
Deu anys més i la relació
joventut-vellesa farà figa.
Vint anys més i s’enganxarà a l'”ètica”
expansiva del desmenjament
i d’El triomf de la voluntat.
D’aquí a cent anys no hi haurà ningú
que recordi res d’ella.
En dos segles no hi haurà casquets
polars. Transcorreguts
cinc mil milions d’anys,
no quedarà ni el sol.

Per l’odi aprenguérem
l’estima. Pels cops
aprenguérem el diàleg.

Pels errors aconseguírem
els encerts, pels desenganys
l’alegria.
La distància
va aproximar-nos i el ploure
ens va convertir
en vianants sense por.

És com si l’horitzó sobreeixís,
com si la natura marqués el pas
del dia a la nit detenint el temps,
com si esclatés una bomba d’hidrogen.

Sobrevé la posta del sol i el món
embogeix de perfums primaverals
que amaren l’aire i de colors roents
que s’escampen sobre els antropomòrfics
perfils del bosc agrest i les muntanyes.

Grans propietats rústiques que fan
olor de nou, camins de bona petja,
marrades angostes, albercoquers
en flor, carenes, terrenys de pastura,
torrenteres seques i bruguerars
es revesteixen de llustrosos nimbes
rics d’ocres, ambres, safrans i carmins
que a poc a poc es van esllenegant
en inconnexa disposició.
Segons com hi toca la llum, tremolen
de pura ingravidesa i harmonitzen
amb el blau més pujat de firmament.

Allò que sap més greu és fer tard. És el dia
que em moc formant prou ziga-zagues per no fregar
ni amb els tractes càlids. És asseure’m
per enèsim cop i esdevenir
en dejú una persona
de consistència pètria.

Allò que sap més greu és la buidor diürna,
i l’últim cartutx de què disposo,
i prendre’m malament les clares evidències
que no qüestionarà ningú
mentre les estacions de l’any
van entrant en el lloc de les altres.
Jugar-me
el respecte que inspiro a la gent amb què em faig,
i pintar-me sant Cristòfol nano
tot creient-me el vessant democràtic del viure.

És, allò que sap més greu, el sostre
que caplleva (com planta temporal de jardí),
l’expressió de monotonia,
la mentalitat de kamikaze.
Haver-me-les, d’ençà de Plató i Aristòtil,
sobre el tèrbol concepte del “trobar-me venut”.