EL PREU
PRIMER RETRAT AMB PAISATGE AL FONS
Eres dempeus damunt del billar, tot el feltre esquinçat, llançant les boles contra el mirall de darrere de la barra, encara sento petar les ampolles i l’olor dels licors que regalimaven i esquitxaven per tot arreu, el soroll de les boles que rebotaven per terra, mai no t’havia vist així d’enfadat, fins i tot semblava que la ràbia t’havia dotat d’una mena de destresa improvisada, com si ho haguessis fet tota la vida. I quan se’t van acabar, vas continuar amb els tacs del billar, amb les cadires, jo plorava en un racó i et deia que ens n’anéssim, però tu cridaves, els vas amenaçar a tots i ells l’únic que havien pogut fer era arraulir-se als racons… Cridaves que com algú em tornés a tocar li trauries les tripes, que com algú digués res, cremaries el bar; els insultaves, algú m’havia fet la traveta i jo havia caigut i havia picat de bocaterrosa, duia sang al nas i a la boca, i tu vas entrar i vas demanar qui havia estat, només hi havia homes, no m’ho podia haver fet cap nen, i jo només volia anar al lavabo. Encara veig la teva cara, com vas sortir de la camioneta i vas entrar al bar. Recordo la trencadissa i que, quan una bola va petar la pantalla del televisor, se’n va anar la llum, els crits de l’amo i d’un dels homes que et deia que prou, que havia estat ell, sense voler, el vas ben ataconar, i jo també et deia que prou, però tu no escoltaves ningú, només pensaves que algú m’havia fet mal, que havia sortit del bar amb sang al nas i dues dents esportellades. No entenc per què ho va fer, aquell home, potser perquè anava begut, jo només tenia cinc anys i anava al lavabo… Ara, però, em sembla que tot adquireix sentit quan et veig damunt del billar.
I la moto, com corries pels camins i com m’arrapava a la teva cintura i tancava els ulls per no veure res, només sentia l’escalfor i la força de la teva esquena, la inclinació als revolts, la ingravidesa quan saltàvem aprofitant alguna rampa. Jo et contestava que sí, que anava bé, i tu em deies que no m’agafés tan fort, que no et deixava respirar. T’anava a veure a les curses, el pare diu que em quedava afònic de tant cridar…
Et veig nu, aleshores potser només tenia tres o quatre anys, com em donaves de la mà i ens llançàvem tots dos a l’aigua des de dalt de tot de l’escala del dipòsit, tan amunt que em feia por, però jo m’hi llançava perquè tu em donaves la mà, si me la donaven el pare o la mare no ho feia. Deixaves que m’enfonsés una mica i, de seguida, sense saber com, m’empenyies cap a la superfície i jo reia perquè tu reies. I també et veig nu a la part de darrere del magatzem, quan portaves alguna de les teves amigues. Jo venia per la part de fora, sortia de casa i passava entre els matolls en direcció a la claror de les finestres del taller, com si fos una bestiola atreta per la llum. M’enfilava sense fer soroll i mirava com us despullàveu i us tocàveu. Després de veure’t cardar t’evitava un parell de dies, m’aterria de pensar que poguessis saber que jo era tan a prop, amagat, sentint què us dèieu i veient què us fèieu.
I un dia amb la colla dels teus amics, de nit, davant de casa, derrapàveu amb els cotxes a l’era. No t’havia vist mai així, anaves torrat, l’avi i l’àvia et volien pegar i el pare et va haver de pujar a coll perquè tu quasi no encertaves els graons. La mare reia com una boja, mentre em deia, mira el tiet, mira el tiet. Jo vaig sortir amb pijama a l’escala, el pare t’arrossegava del cinturó, com si fossis un sac i, quan et va poder abocar a la banyera, et va ruixar el cap amb aigua freda. Vaig venir a la teva habitació així que em vaig llevar, feia tanta pudor que vaig pensar que s’hi havien pixat els gossos. El pare i la mare van riure quan els ho vaig dir, devia tenir sis o set anys, l’avi i l’àvia renegaven.
Em portaves a caçar i a pescar sempre que la mare i el pare em deixaven venir amb tu. A mi no m’agradava haver de matar les bèsties, però tu em deies que n’havia d’aprendre, que era el primer que hauria d’aprendre a fer tothom, caçar i pescar. Ens untàvem d’herbes i esperàvem amagats entremig del blat de moro o dels canyissars que els gossos assenyalessin els senglars, seguíem les petjades fins als caus, cremàvem sisalls per fer-los sortir. Jo no podia disparar, tu no em deixaves, encara no podia matar un senglar, no tenia prou força per frenar el retrocés de l’escopeta, em deies que allò era la força que perdia el senglar, una reacció des del cos de la bèstia fins al caçador, m’explicaves que era la mateixa força que feia el peix quan intentava desfer-se de l’ham, només que el fil que uneix el caçador i el senglar és invisible, però que pensés que no era la inèrcia de l’escopeta, el cop del tret, sinó el darrer espeternec del senglar. Fins que jo no tingués més força que ells, no podia matar-los, jo et creia sempre.
Com trobo a faltar aquell temps… El pare em va contar que un dia vas anar a la ciutat i que vas entrar a un restaurant de luxe, que no et van voler servir perquè no anaves ben vestit. Aleshores vas anar a una sastreria per comprar un vestit i unes sabates noves i vas tornar a entrar al restaurant. El maître, aquesta vegada sí, et va acompanyar a una taula on dos cambrers més ordenaven els plats i els coberts. En el mateix moment en què t’acabaven de servir, el vi, la sopa, et vas aixecar i vas fotre la taula cul per amunt i vas tornar a sortir davant de l’astorament de tothom. Quan vas arribar a casa li vas regalar el vestit a ell, encara el guarda dins de l’armari.
I tantes altres coses, les nits de pluja que us veia arribar a tu i al pare, tots dos molls i enfangats, i com la mare i l’àvia us ajudaven a eixugar-vos. I les nits de les festes, quan fèieu concursos i juguesques, potser, ben mirat, era i és ben poca cosa, però com me l’estimava, com me l’estimo, jo, aquella poca cosa.
Un diumenge va venir a dinar una de les noies amb qui t’havia vist a la furgoneta. L’àvia, per espantar-la i fer-la riure, li explicava les bestieses que havies fet, i quan parava l’àvia, començava l’avi, i continuaven el pare i la mare. Jo no volia que te n’anessis de casa, crec que ho vaig dir a mig dinar. Tots em vau intentar convèncer que no us n’aniríeu del tot, que vindríeu cada cap de setmana, però jo sabia que no era veritat, que tu no tornaries, que mai res no tornaria a ser com era. Per a mi, te’n vas anar del tot.
¿Quants anys tenia? ¿Set, vuit? ¿Tenia nou anys, quan te’n vas anar? No vull fer comptes, ja saps que no puc comptar amb els dits. ¿Era possible que algú com tu patís per la feina, pel futur? ¿Que aquell noi que aixecava la roda de la moto a cop de gas hagués de témer res del futur? A mi no em cabia al cap, no podia entendre que s’haguessin acabat les curses, els salts al dipòsit, les baralles de mentida amb els teus amics i els partits interminables de futbol a l’era, ¿quantes hores ens hi passàvem…? Encara et recordo damunt del billar, llançant les boles contra els miralls i les vitrines, i no podia entendre que t’acoquinessis d’aquella manera quan parlaves dels amos i dels encarregats de la fàbrica.
Suposo que ho vaig fer perquè era l’única manera de quedar net, de contestar-te, de tornar-te tot el que m’havies donat i que jo ja no volia, ja veus que a hores d’ara només em queden records, però tu has desaparegut del tot. ¿Recordes aquell cap de setmana que et vaig venir a buscar amb el casc perquè anéssim a córrer amb moto pels camins? Em vas dir que jo havia crescut i que tu t’havies engreixat, que la moto ja no saltaria amb la mateixa lleugeresa, i que ara no podies arriscar-te a fer-te mal, la Mercè estava embarassada. Era, crec, que ni tu ni jo no érem els mateixos, suposo que això ho explica tot.
Potser no va passar ni un mes que vau tornar a venir, tots dos, em vas demanar si tenia ganes d’anar a caçar, era la temporada dels ànecs, i que em deixaries dur l’escopeta bona, la de dos canons. Recordo que ens fregàvem amb herbes perquè les bestioles no sentissin l’olor del lubricant de les escopetes. La veritat és que jo ja no tenia ganes d’anar a caçar, sabia des de bon començament que ho feies per compromís, perquè no volies que t’ho pogués retreure.
Vam entrar als pantans, cap a l’ajocador dels ànecs. Jo era al teu costat, tu t’encarregaves de fer el primer tret, l’havies d’assegurar, mataries el primer ànec i jo havia d’estar a l’aguait per la revolada, la bandada s’espantaria i volaria, ni tan sols havia d’apuntar, només un tret rere l’altre mentre acompanyava el vol dels ànecs amb el canó. ¿Per què ho recordo tan nítidament? Tu eres a la meva esquerra, el teu ànec només es va girar, la força del tret el va deixar clavat, surant enmig d’un llit de plomes. Aleshores, la bandada es va aixecar d’entremig dels joncs, el teu va caure com un plom, i el meu, després de dos aleteigs, també va anar a parar a l’aigua. El retrocés ja no em tombava a terra. No n’hi va haver un tercer, l’arc que havia descrit l’escopeta ja no assenyalava la bandada, t’apuntava a tu, els ànecs es perdien, lluny, i jo havia gastat els dos trets, tu no te’n vas adonar, o potser sí i mai no m’ho has dit, però per un moment era a tu a qui encanonava, eres tu qui hi havia davant meu. No em quedaven cartutxos, ni que ho hagués volgut no hauria pogut disparar, però aleshores vaig saber que hi havia alguna cosa que s’havia acabat per sempre.
Vam esmorzar en silenci, l’excusa era que no ens sentissin els ànecs, que tard o d’hora començarien a tornar al pantà. Vam continuar així molta estona, tots dos callats, asseguts a terra. No sé per què ho vaig fer, de debò que no ho sé, estava trist, emprenyat… Vaig posar la mà davant dels canons, ara no sé dir si sabia que no havia passat el fiador. Vaig sentir un cop a la cella, els canons em van colpejar el front i el nas de la força del retrocés, ni tan sols em vaig adonar que el tret m’havia arrencat dos dits, l’índex i el del cor, al palmell es veien tot de perdigons. Devia estar badant o potser no, potser ho vaig fer expressament, d’això no me’n recordo. Recordo la revolada, que els ànecs tornaven a passar per damunt del pantà.
