Màrius Serra i Roig

Vaig entrar al taller amb curiositat i respecte. Era una habitació amplia i lluminosa, plena de llenços apilats contra les parets o penjats amb fils. Hi havia també un cavallet amb un quadre inacabat, una taula amb pots de pintura, pinzells i espatlles, i una estufa de llenya que feia de xemeneia. El pintor em va convidar a seure en una cadira de fusta i em va oferir un got d’aigua. Jo el vaig mirar amb admiració. Era un home alt i prim, amb els cabells blancs i els ulls blaus. Tenia una barba curta i ben arreglada, i vestia una bata de color verd fosc. Em va semblar que tenia uns seixanta anys, però després vaig saber que en tenia setanta-cinc.

-Què vols saber de mi? – em va preguntar amb veu suau.
-Tot – li vaig respondre amb sinceritat.

Ell va somriure i em va dir:

-No crec que tinguis temps per a tot. Per què no comencem pel principi?
-D’acord – vaig dir-li.
-Bé, jo vaig néixer a Montblanc l’any 1900. El meu pare era un comerciant de roba i la meva mare una mestressa de casa. Jo era el segon de quatre germans, tots homes. Des de petit em va agradar dibuixar i pintar. La meva mare em comprava llibretes i llapis de colors, i jo em passava hores fent dibuixos de tot el que veia: la casa, el carrer, els animals, les persones… La meva mare guardava els meus dibuixos i els ensenyava als seus amics i familiars. Tothom deia que tenia talent i que havia de ser pintor.
I tu què pensaves?
-Jo només sabia que m’agradava pintar. No tenia cap altra aspiració. Però el meu pare no estava d’acord. Ell volia que seguís el seu negoci i que em fes càrrec de la botiga quan ell es jubilés. Em va fer estudiar comerç i comptabilitat, però jo no hi entenia res. Els números se m’escapaven i les lletres se m’embullaven. Només volia pintar.
-I com vas fer per escapar-te del destí que et volien imposar?
-Vaig tenir sort. Quan tenia disset anys, vaig conèixer un pintor que vivia a Montblanc. Es deia Josep Maria Sert i era un dels millors muralistes del moment. Havia fet obres per a l’Ajuntament de Barcelona, el Palau de la Música, el Rockefeller Center de Nova York… Era un home ric i famós, però també molt senzill i amable. Em va veure pintant al carrer i es va interessar per la meva obra. Em va convidar al seu taller i em va ensenyar els seus quadres. –Em vaig quedar bocabadat. Eren uns murals enormes, plens de colors i detalls, que representaven escenes històriques o mitològiques. Em van impressionar sobretot els seus retrats de dones, que tenien uns ulls grossos i fascinadors, com els de la Gioconda.
-I què et va dir?
-Em va dir que tenia talent i que havia d’anar a París a formar-me com a pintor. Em va oferir la seva ajuda i em va presentar a uns amics seus que vivien allà. Em va convèncer perquè marxés amb ell i em va prometre que parlaria amb el meu pare perquè m’ho permetés.
-I el teu pare què va dir?
-Al principi es va negar en rodó. No volia que deixés els estudis ni el negoci familiar. Però Sert era un home molt persuasiu i influent. Li va explicar que jo tenia una oportunitat única de triomfar com a pintor i que ell es faria càrrec de mi. Li va dir que París era la capital de l’art i que allà hi havia els millors mestres i les millors escoles. Li va dir que jo podria aprendre dels grans genis com Picasso, Braque, Matisse… Li va dir que jo podria ser –Picasso 2.

Segons com, costa moltíssim trobar-li la vena. No sé què ho fa, però si no li encerten a la primera, podem estar-nos-hi una bona estona, abans no li treguin sang. Això ha estat sempre així, i ja ens hi hem avesat, com a tantes altres coses fatigoses, però mai fins avui no havíem arribat a aquests extrems. Fa tres nits que som a l’onzena planta després de cinc setmanes a l’Uci i la sang sembla haver desaparegut dels seus braços. El punxen una, tres, cinc vegades, i quan l’acumulació d’auxiliars i infermeres m’expulsa de l’habitació els dic que baixo un moment a fumar. Són les quatre de la matinada. Ascensors i passadissos estén buits.

[…]

Aprofito que he baixat per femar-me’n dos de seguits. Mentre m’encenc el segon amb la burilla del primer m’adono que en un extrem del rectangle encimentat hi ha una estàtua encatifada de flors.

M’estremeixo. Llenço la segona burilla amb ràbia i pujo rabent. No sóc donat als mals auguris, però de vegades un detall com aquestes flors adolorides em provoca un vertigen sobtat.

L’ascensor triga molt a arribar. O a mi m’ho sembla. Tinc la boca eixuta quan en surto, a la planta onze. Recorro de pressa el camí rodó que mena a l’habitació i el panorama que m’hi trobo es desolador. Tot està exactament igual. Les quatre professionals l’envolten amb els nervis a flor de pell i la sang continua sense rajar. Intercanviem quatre paraules amb la infermera en cap. En tinc prou per adonar-me que tota aquesta estona se l’han passada perforant-li el cos sen­se cap resultat positiu. Un quart ben bo, sinó vint minuts o mitja hora.

[…]

Ara ja gairebé són les cinc. M’acosto a les flors de l’estàtua i constato que desprenen dolors variats. Veig rams i rams. Qui hi deu haver posat aquests crisantems?, qui, aquells gladiols?, en honor de qui? Em ve al cap una certesa. Quan em mori no vull pas que em portin flors. Prefereixo regalar-ne i que me’n regalin en vida.

El procés punxaire s’allarga tant que baixo tres vegades més a fumar abans que, a quarts de vuit, un metge decideixi extreure-li la sang que els convé directament de la jugular. Cada baixada m’acosta més als rams de flors. Estic fatal.

[…]

El tabac mata i jo dec estar mig mort a quarts de vuit quan un seguici gens fúnebre se m’acosta amb tot de rams i els diposita als peus de l’estàtua.

M’enretiro, per respecte al seu dolor, i m’adono que tots somriuen, xerren pels descosits, fins i tot riuen, com un grup d’amics que s’acomiada després d’una nit de festa a París.

Alço la vista. El sol il·lumina l’estàtua deis trons. Només ara m’adono que la dipositària de totes les flors és una mare amb un fill a la falda. Una estàtua de la maternitat. La gent que m’envolta acaba de celebrar el naixement d’una criatu­ra. Buiden l’habitació de flors. Sento que diuen, enriolats, que ja no en caben ni al passadís. Aquest matí els donaran l’alta, entre calostres i meconis, i tornaran a casa amb el plançó que tot just ara comença la vida.

Pujo perplex. Després de l’atac a la jugular el Llullu dorm ben tranquil. Ja fa estona que ningú no el punxa. Els vampirs han fugit del seu costat, els neguits del meu i el futur torna a ser una possibilitat tangible.

El Fòrum és una enganyifa colossal —sentencia pel micro el rei de l’Speaker’s Córner—. Per això al final tothom se n’esborra. I comença a donar noms de personatges que havien estat anunciats però que al final, per naps o per cols, no hi han vingut. L’últim fiasco, el del mag David Copperfield, ha provocat una pluja de sarcasmes que els humoristes fa dies que exploten.

Copperfield havia de ser l’estrella del diàleg que duu per títol La transcendència social de la màgia en els temps de Harry Potter, però en l’últim instant el mag que ha fet desaparèixer l’estàtua de la Llibertat ha dit que no. Que no ve. Com tantes altres personalitats de primera fila, però en aquest cas, sense cap pretext.

—Creus que si l’esperit del Fòrum fos tan evident la gent no hi vindria? —rebla el ciutadà calb de metre setanta.

La moderadora es dóna. Fa veure que li contestarà només per recuperar el micròfon, però quan el té es limita a agrair amb un formulisme la participació de tothom i tanca la sessió d’avui a l’Speaker’s Córner sobre la comunicació en els temps globals. Després desconnecta l’equip de so i desapareix.

—Sembla que tinguin ordres d’amagar el cap sota l’ala —diu la periodista del minidisc—. De seguida que la cosa es torça, fugen.

El cas Copperfield fa pudor. De seguida que se n’ha sabut la baixa, ha començat a circular una versió extraoficial segons la qual no és el mag qui es nega a venir: la direcció del Fòrum n’ha cancel·lat la participació després de conèixer-ne les intencions.

—Diuen que volia fer desaparèixer l’edifici Fòrum —ha transcendit, amb aquella gran capacitat de transcendència que només tenen els rumors.

L’edifici emblemàtic del Fòrum de les Cultures es un triangle blau enorme amb una piscina al sostre que, normalment, està seca.

—El que hauria de fer desaparèixer és el Fòrum sencer —ha estat el clam unànime dels esperits col·lectius que generen els estats d’opinió per la via de la banalitat humorística—, amb l’equip directiu al capdavant.

—I, de passada, que també faci desaparèixer el nen maco que se’l va inventar —han arribat a sentenciar en privat les veus més atrevides, prou mordaces per estripar la mordassa que genera qualsevol al·lusió a un president de la Generalitat.

—Però potser que no faci desaparèixer la depuradora —ha matisat el grup de conscients que sempre es malfia del broc gros—, si és que no fa desaparèixer tota la merda, també.

La qüestió és que el Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona s’ha quedat sense Copperfield, però la seva baixa no ha provocat la suspensió del diàleg sobre la transcendència social de la màgia en temps de Harry Potter, al qual ja s’havia inscrit en ple el peculiar gremi català d’il·lusionistes, prestidigitadors i mags, encapçalats pel mag Hausson i el Gran Morelli.