Eduard Sanahuja i Yll

T’estimo per activa i per passiva,
i amb increment verbal a la flexió.
T’estimo sota els llits, sobre les taules,
al final de les portes i els balcons.
Darrere del mirall també t’estimo
i quan els cèsars passen Rubicons,
quan els humans alleten les promeses,
quan les bèsties caminen sobre el món.
Ja veus com són les coses: jo t’estimo.
És tan senzill com inventar-se un nom,
és tan elemental, tan evident,
como ho és que hi ha homes vius i hi ha homes morts.

Uns quants sonats amb versos a la closca
no poden afectar la ciutat.
Ray Bradbury

No hi ha cap mena d’arma contra el temps.
Ho sap el llibre, que esgrogueït es fon
amb el frec de la bava d’uns insectes.
La memòria del llibre, qui la té?
En el mirall del segles
les grafies engendren ulls de larva,
un gran festí de fulls
on passa inadvertit el gust de tinta.
En el mirall del temps,
volen les merles
que engoleixen les cuques full a full.
Després vénen els llops i els esparvers
com una ombra de sang sobre els prestatges.
En el mirall dels segles
falta temps.
Tampoc tenim escuts per defensar
els vells codis d’honor de la lectura.
En el mirall del dia
viu la nit.
Potser ens quedarà el gest de decidir
l’ex-libris del granit,
el perfum de la llosa,
si llegim des de fora o des de dins,
si volem morir en vers o morir en prosa.
Fer de la vida una lliçó d’estètica.

Navego amb el vaixell
dins de la tassa de cafè.
Pengen del sostre
les garlandes pansides
de l’oblit.
En el mar més petit
també hi viu el naufragi.
S’hi enfonsa
com un terrós de sucre
l’esperança.
En el mar més petit
els noms dels mariners
s’escriuen amb minúscula
i el cafè és més amarg
que la bilis del temps.
Tot allò que he estimat
s’ho emporta una cullera
i va a parar a una boca
que no ha après a besar.

Li atreia l’enigma
dels llocs inaccessibles,
la foscor dels conductes
estrets dels formiguers,
aquells llocs on qui regna
enterra el grans misteris.
Però quan la fatiga
ha castigat els ulls,
quan les taules s’aguanten sense potes
i a la cuina es cou només el fum,
els somnis prefereixen la claror,
la transparència
aquella que hi havia
en el terrat, amb la roba eixugant-se
com un fantasma tou,
quan el món era enorme,
quan arreu s’hi cabia;
la transparència
d’allò que és comprensible
quan ja no és necessari entendre res.

Aixecà l’esguard vers les estrelles,
i elles, encisades de tanta boniquesa,
van trontollar, i caure, una a una,
sobre la galta, on, amb enveja,
les he vistes ennegrir, una a una.
Ibn-al-Labbana de Dènia (Versió de Josep Piera)

Algú va dir
que les pigues de la teva esquena
eren estels que havien enfosquit.
La bellesa és això: un ram de signes
que il·lumina la foscor d’una caverna.
Però ha passat el temps, que sap engrandir l’art
a costa de la vida.
Ja tot s’ha transformat; també nosaltres.
Tot anuncia
el ritual salvatge de l’ocàs.
Tu encara ets
aquell mirall on uns ulls poden viure.
Jo només sóc
el que resta de nit entre les teves pigues.
No tinguis por de mi
ni del foc de la pedra
que amago a la butxaca.
Recorda-ho quan em miris:
els boscos més antics són els que més crepiten
i les nits no són fetes a mida de ningú.

No és natural aquest món natural.
Tot és estrany.
Ho vas saber en rebre
el primer clatellot.
No hi ha res com que et sacsin el cervell
per veure que les coses són sotsobre.
Després sents que és estrany fer un primer pas,
el pus,
l’alfals,
la trona,
un rumiant que gesta setze mesos,
els mugrons de l’escola,
beure i menjar,
que visquis per parlar,
que sigui ara.
Que tothom hagi mort
molt abans d’hora.
No diguis mai que la natura és sàvia.

La veritat fou l’ull que mira un mapa,
els bous que en trepitjar feien camins,
el llangardaix que aprèn dels ous de mosca,
un cuc que pon un nus als intestins.
Ja no depèn de tu la veritat.
Ja no és vidre trencat
ni l’ostra en el mirall.
No hi ha una veritat per majoria.
Només el que no saps
és veritat.

Mira.
Tot això que ara veus,
la granota de les Seychelles,
el lèmur que s’espanta quan es belluga l’aire,
els lliris entre cards,
les mangostes esveltes,
la rosa del desert cruixint sota la sorra,
tota aquesta bellesa
no l’ha fet pas l’amor.
L’amor ha arribat tard a l’univers.
És un invent recent dels homes i les dones,
una substància poc comuna
que projectem en va.
Els universos besen malament,
com les espases,
i per això la vida
és la germana tonta de la mort.
L’amor no esdevindrà llevat dels astres
ni saciarà la set de les pastures.
No obstant això, els humans es besen
i alguns són virtuosos
dels besos gota a gota.
Sé prou bé què és el bes,
el darrer estadi evolutiu del mos,
un intent de negar
la crueltat voraç de les mandíbules,
un intent d’oblidar
que les boques es moren.
Mira’m.
Et demano que em besis.
El bes no ens salvarà,
però ens identifica.

No tinguis temptacions de jugador.
Que es reparteixin ells totes les cartes
i totes les victòries importants.
No vulguis competir, perquè perdràs.
Pensa que no n’hi a prou de ser cavall
per triomfar a la cursa dels cavalls.
Al final de la cursa, de la nostra,
només hi haurà un balanç, dues preguntes:
qui has estimat, qui t’ha estimat a tu.

carregat amb l’escorça del record
l’home vençut fuig de la llum del dia
el gos plorós flairant els rocs fa via
i gasta els peus sagnosos sense nord

ha estat l’esclavitud la gelosia
la foscor dels forats la mala sort
el galiot marçada buscant mort
a un sot profund els ossos hi confia

Sentiu el ca com crida culivat
damunt del cos de l’única certesa?
foll sol d’amic queixala el vol del fat

la nit el vals l’amor de la princesa:
cada queixal defensa al·lucinat
el dret universal de la tristesa