Núria Martínez-Vernis

Podria començar a amotinar els soldats, les nines i les bruixes amb l’esquarteració d’un cos, d’estructura rumor i d’aigua sense límit. De vessar i abocar la nineta, desviació acotada per la proporció dels noms sota l’aixeta de l’aigüera. El forat escola desaprensió, la serreta és a les mans i la cresta immaculada. Avui no he dormit.

La batalla quan toca terra desvesteix. He deixat d’existir davant, ara sóc ordinària i lletra és guerra.

Itzeta: De raça, d’espècie tal com laietans íbers asteques i Itzetes.

Itzetes volen,
Itzetes diuen,
Itzetes riuen endreçadament per una terra erma.
Itzetes són els que tanquen,
vigilen darrere. Els de les bales de palla, udols, i paisatges fantasmes
per una extinció, una revelació, una guerra,
lluita oberta que retranca en ferida,
obre ferida,
tanca ferida,
obre fer,
dóna fe,
dóna dona:
mossa en guerra,
salut a ca l’altre, i aquí feina!

Itzetes tanquen grup,
Itzetes recullen,
replanten i marxen.
Itzetes tanquen grup,
recullen replanten i marxen.

Davant ca, l’altre, les vaques sagrades, soldat guerrer vaquer: itzeta!
Que una veritat és meva, ràbia i entusiasme,
bales de palla, udols, i paisatges de cavalls.

L’Itzeta,
el primer últim,
el darrer primer,
pels plecs de gris que entesten sol. Jo foc
i aquí feina,
guerra d’ossos que desperta puntual: perquè s’esmorza

Itzetes tanquen grup, bales de palla i vaixells fantasmes,
caminar de corb que fa recte,
un passa frec a frec pel secret itzeta,
cor que ha resol un càlcul d’enyorança, sí,
aquí itzetes
com laietans ibers i asteques.

Itzetes tanquen grup, replanten i marxen.

On les cases es desballesten, on les parets tenen pintades la ràbia
la nineta és entre les runes
una excel·lència dins d’un planeta.
Descabellada o amb clenxa,
és al·lucinada voluntat que ha fet diana.

L’esquena
és la veïna que passa,
la casa custodiada per les màquines i el gos
i la llum que transita la intermitència.
Cara a l’altre
les parets són corbes que es tanquen com esfera
i s’hermetitzen en un sol cos.

L’u es desprèn del temps,
el minut és també un segle,
i el luxe del que tens quan gargoteges
és talent.

T’he escrit a la façana
jungle amb lletres arrodonides.
-Si marxo, ja no és llum
i els cotxes emboteixen
fetges encara no prou.

Em lligava la campaneta a l’alçada dels prestatges
atapeïts amb protagonistes
de joguina, repeteixo, joguines.
Les regalo.

La saturació és un luxe de viatge,
de vol, que és la por.

Passa que l’oasi és estar-hi.

Faig fang per a les noves criatures. Invento superpoblació. Caracteritzo individus amb infinites variacions de la mateixa por. Dia a dia substituir perfecte la cara -ho porta l’escultura -i pel fang canviar ràbia pena mal i allargar la vida pels costats que exposes. Flanc d’un ganivet o una congestió de no estar, i més per casa. La muntanya és un decorat que explica shows per a teatrets i firetes. Avui és exacte la pena. Desafectats els cossos són ordres que desprogramo de càstig. És per mi. És la culpa, la son i la incapacitat d’endreçar els duros i les armes que calen. Del bon fer, de la bona matemàtica, del rumor diari, d’avall les olors que podrien tocar-se, ser tacte d’entre els mars i navegar com si nedar fos un fixar el timó cap robar les pors. No deixo de Ben Harper amb tu, i que l’estafa sigui exacta.

És tant poc útil la son per al combat persona-persona que reconec caselles plenes i soldats d’aire estavellant els ulls cap a un blanc impossible. La derrota és aquí. Accepto la condició de mala olor, de pou mort, de túnels i grues que reconstrueixen el desinterès en dosis no apamables. Aquí, la reconstrucció és d’aigua i fluixesa que des del moll lector es viu l’obsessió d’escoltar-te, de pagar amb duros la pols per metres. I l’oli destaca. S’escampa tant a poc a poc que veuràs com combina tristesa, ràbia i pena, com no fa adéu ni salut, sols el gest de perdre. Conclou que no sap fer-ho d’altra besada. Discurs d’adéu de tu i barrancs que s’anticipen; la fona talladora, la destrucció biogràfica. La boca du pinyol i els mariners els seus nusos. L’ofec també fa cervell. I de la son una manera tranquil·la. Deixaré fer als escaquistes, soldats i bruixes en una estratègia suïcida: Tu no importa.

Despertar del món i caminar amb ordre. Si pogués dormir el nus que la grua mou amb sàvia combinatoria
diria carrer i antic passatge de la ciutat putrefacta. Els nusos són l’emoció no continguda. La febre el
sistema d’obsessió avesat a descreure i a obviar la por.

Admiro sense queixes
els dimecres prop dels dijous,
la restauració del mite
en una dutxa com de platja quilomètrica i la Gran mamma,
motivació de gitanos,
una música forçada al vent com d’una sola guitarra.

La conversa és pura mitologia,
déus que són anarquistes
que mengen bé
i no parlen massa. Déus que ploren quan els mires,
quan fas diana. La forquilla
anellada al dit i per expressa diligència d’amor
que es clava justa en una fondària d’aigua.

Morts són els vespres, si lluny.
Quan no, un cos que sura d’entre els mercats del món
i per curiositat salvatge.

A la manera de dir de les bruixes
és prioritària la traducció dels cossos.

I amb el temps
surten tots els números.
El quinze que fa de dos,
l’u que fa de dos, el catorze i sense que s’entengui.

Bado el recorregut estricte
que marquen les vetes de les teves mans,
i repeteixo trossos que es relliguen
quan inventes coincidència.

Treus màgia. Una ball de titelles, mussols i soldats
que apunten a la porta
i disparen.

Impressiona. Menja d’un bol, esfera possible
entre marges de caixetes blanques
i nines nues al racó de l’aigua.

Sembla descriure els espectacles d’ametlles
i és que a casa l’altre,
s’entossudeix a encabir-hi una il•lusió totalitària.

Lliure, excel•lent i descomunal
les postres fastuoses,
caramel•litzacions prop la comissura,
dels racons de l’aigua, per tot,
transitar-vos sense el permís del sí
en un cul de sac que redibuixa la mitologia de sempre:
el cos a tocar de la dea, llar de foc
i una empremta de vell sobre els cossos amples.

A les cavernes dels pobles,

als pallers perfilats per desestructurar les ànsies,
la ciutat que fa putrefacte
i fàctics quan la inanició.

Voldria la malcriada saviesa de viure amor des d’una alçada
possible, un tractoret observador
i una ametlla per brindis d’arribada.
La benvinguda als llimbs,
una fiabilitat estranya, l’exuberància d’asteques, inques i gautxos
des del paisatge sec d’aquesta finestra elefantiàsica.

No pensar si l’or és culpa
o és delícia.