Manuel Forcano i Aparicio

Si el rellotge de sorra es trenca,
perd el temps per la cintura estreta
i el gest senzill de ser
s’acaba. Com quan la sequera
escanya els aiguamolls
i els peixos moren atrapats
en tolls cada vegada més petits.
En la llum de la tarda el tren travessava
una generosa zona de conreus:
aigua somrient per les canals
i jo reposava els ulls
en la vastitud dels arrossars en flor,
en les barraques construïdes als marjals,
en les ales blanques de les garses,
en la pell fosca dels búfals,
quan emergien lents del fang.
Aigua poada per a la set
aquest paisatge.
Veta d’or aquests records.
I ara t’hi arribes com un miner
amb la llum al casc. És ric
qui somriu en recordar.

Cap crònica antiga no m’ha parlat mai de tu.
Ni del teu nom.
Ni del cos que m’has ofert
com un país amic
sense cap barrera a la frontera.
No m’ho anunciava cap oracle,
però has aparegut d’un nou món,
d’un demà que ahir no esperava.

Deleja tant la terra
que la vegin ulls de guaita.

L’amor és un port
que arriba per fi a un vaixell.

He sortit a perfumar el meu cos
de qui m’espera. M’he afaitat bé:
la mandíbula és terreny de bes.
Sóc una diana
que corre cap al dard,
aigua de blaurajola de piscina
cap al nedador que ha saltat del trampolí.

Si ara fos un avió i m’estavellés,
us cegaria, en obrir la meva caixa negra,
tanta llum.

No sabia que un dia
et compararia a aquesta ciutat.
Tampoc que vindria sol a visitar-la
ni que t’escriuria aquesta carta
per dir-te
que quan fa fred en un país de calor,
penso en tu.
Que quan al basar
venen fruita que no és de temporada,
penso en mi.
Que quan algú paga més del compte
i l’estafen perquè no sap el canvi,
penso en nosaltres.

Hi ha amors
dels quals només et quedes
amb els llocs on els vas viure:
en una ciutat blanca
vas estimar un cos fosc,
i t’hi vas enfonsar endins
així com en direcció contrària
els minarets van cap enfora.

Hi ha amors
dels quals només et quedes
amb els noms: ara sonen
com països envaïts per una gran potència
i que han desaparegut dels mapes.
L’oblit és un mar sense cap costa.
O només un got begut.

N’hi ha d’altres
dels quals només et quedes
amb els llavis que besares:
el paisatge del goig
ja no saps quin era: cambra sense murs,
desert sense calor, i ara et dol la boca
despullada d’aquella altra.

I hi ha els amors
que encara han de venir,
un exèrcit en missió de pau que avança cap a tu
armat fins a les dents.

En la pau de la teva mà sobre el meu cos,
llegeixo la Guerra del Peloponès…
Des de les ulleres de sol
les pàgines del llibre són més fosques,
els combats més cruents,
la sang vessada,
negra.
Com mai
tanta derrota? –et demano.
Tu em treus les ulleres
i la llum de l’illa
crema totes les paraules de Tucídices.
Com les espases dins les beines
caben les boques exactes
en els besos.

Dóna’m els teus ulls
i pren els meus.
Així, quan ploris,
em rectificaràs la sang
de sal, i veuràs també quins pous més fons
s’obren en mi quan sembla que ric
o cantussejo.
Dóna’m els teus ulls
i pren els meus.
Així podré veure com se’t fan els mots a dins
abans de ser la teva veu.
I no caldrà parlar, no caldrà el dolor.

I no et preocupis:
amb les mans ens buscarem els llavis
a l’hora de besar-nos.

De nit feia un sol negre.
El cel era el cos poderós d’un esclau
que dorm després d’una jornada sota els fuets.
I al vagó, entre els embalums,
un braç en la fosca va argollar-me:
vàrem fer el breu camí
de la roba descordada a la nuesa.
Que poc espai de llavis
entre els besos. Que ràpid
el foc. Que suau
la cendra. A fora,
resplendien lluny en la negror
les flames altes de les refineries
com reflexos d’una cadena d’or
damunt un tors pelut.
El tren travessava el túnel de la nit
fins que et vas desvetllar a l’alba:
el dia, espelma nova,
naixia per cremar. El cel
tenia un color de cames nues
i encara et veieres rastres de les carícies a la pell
talment la senda que deixen les caravanes
per les dunes.

Vam estimar-nos sense edat.
Al capdavall, els dos
som de la mateixa era geològica,
i habitem uns paisatges
que abans foren de mamuts
i dinosaures. Nosaltres
també ens extingirem.
I el nostre amor, abans.
Com una espècie devorada per una altra
en un món primitiu
que es repetia en els gemecs
de l’un dins l’altre.
Que ràpid s’apagaren
els volcans dels nostres dies.
Seguí un temps lent de glaciació
i finalment l’adéu:
un meteorit impacta el nostre planeta
allunyant-lo
de la llum.
El teu nom ara,
fòssil de petxina
en un país sense mar.

Podries fer que al teu despatx creixés
la selva. Imaginar que la plaça de la Universitat
és enmig de la sabana, i el Tibidabo
alt i blanc com el Kilimanjaro a Kènia.
Podries transfigurar la Dama del Paraigua
fins a convertir-la en el poderós Colós de Rodes
camaobert a l’entrada del port antic de l’illa.
Podries creure que el supermercat
és el gran basar d’Alep,
que el viaducte de Vallcarca
és un dels ponts sobre el Sena,
i el Parc del Putxet, el bosc sagrat de Delfos.
Podries dir-te que ets a Súnion quan cada vespre
veus amagar-se el sol rere terrats plens d’antenes,
que el gat a casa es un tigre de Bengala,
i que el passadís fosc entre la teva habitació i la
cuina,
l’interior misteriós d’una piràmide.
Podries creure que el llum de la tauleta de nit
és el sol immens que il·lumina el fons del mar
de les costes salvatges de Guinea.
Podries. Però seguiries
aquí.

Hi ha ciutats a les quals no hauries de tornar.
Perquè ja ningú no t’hi espera.
Perquè de poc et serveix recordar
on, com, i amb qui vas compartir plaers
i amor,
o així ho vas creure.
Perquè ja gairebé ni te’n recordes
i, pel teu confort,
barreges allò viscut i allò somniat
com a la dutxa l’aigua freda
i la calenta.
Per què insistir?
Tot ha quedat reduït a una fulla seca
que el vent s’endú
cap als ombrius.

Tants quilòmetres de viatge
per no moure’t de la memòria.