La base de dades de les Lletres Catalanes
Dramaturga en llengua catalana i castellana, Lluïsa Cunillé va començar la seva trajectòria teatral a partir de la participació, entre el 1990 i el 1993, en els cursos de dramatúrgia textual que impartia Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. El 1991 obtenia l’accèssit al Premi Ignasi Iglesias per Berna, publicada el 1994. Amb Rodeo, obra escrita en castellà, va guanyar el Premio Calderón de la Barca (1992). Aquests premis anunciaven el que havia de ser una carrera imparable de publicacions, estrenes i guardons, entre els quals cal destacar el de la Crítica de Barcelona (1994) per Libración, el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996) per Accident, el Premi Born de teatre (1999) per L’aniversari, el de la Crítica de Barcelona (2000) per Passatge Gutenberg o el Ciutat de Barcelona de les Arts Escèniques (2004) per Barcelona, mapa d’ombres. Així mateix, l’autora ha estat nomenada Premi Nacional de Teatre de la Generalitat (2007) i Premio Nacional de Literatura Dramática (2010).
D’altra banda, l’any 1995 va fundar la companyia Hongaresa de Teatre, juntament amb Lola López i Paco Zarzoso i, en 2008, la companyia La Reina de la Nit, amb Xavier Albertí i Lola Davó, amb les quals ha portat a l’escena gran part de la seva producció dramàtica.
Ha signat la dramatúrgia de espectacles dirigits per Xavier Albertí com ara El professor Bernhardi, Ricard III, PPP, Assajant Pitarra o El pes de la palla. Amb Paco Zarzoso, a més, ha coescrit nombrosos textos: Patos salvajes, El alma se serena o Saló Primavera, per citar-ne alguns.
La ballarina Caterina Sagna ha elaborat l’espectacle “La testimone” a partir de textos breus de l’escriptora, estrenat al Teatre de la Bastillla de París l’any 2000. Guardonada amb el Premio Nacional de Literatura Dramática (2010) per “Aquel aire infinito”
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
La mateixa habitació de l’escena 1. És de nit. La finestra està tancada. La DONA 3 està dreta al costat de la fïnestra i la DONA 1 està dreta al costat de la taula. La DONA 2 no hi és i tampoc la maleta. La DONA 1 i la DONA 3 es miren.
DONA 1: És molt tard. La veritat és que ja no esperava a ningú a aquesta hora… (Pausa.) És millor que torni demà.
La DONA 3 mira per la finestra. Pausa.
DONA 1: Té pressa?
Pausa. La DONA 3 toma a mirar la DONA 1.
DONA 1: Perdoni… no he volgut ser mal educada, però és que avui he treballat fins a molt tard i estic una mica cansada… (Sona el despertador. La DONA 1 l’agafa, apaga l’alarma i després en treu la pila.) Està espatllat. (Pausa.) Vol una mica de cafè? Encara que no sé si me’ n queda…
La DONA 3 diu que no amb el cap.
DONA 1: Em sembla que ja l’he vista alguna vegada pel carrer. Bé, de fet, l’he vista dues o tres vegades aturada a la vorera… des de la finestra.
La DONA 3 mira una altra vegada per la finestra. Pausa.
DONA 1: Aviat començarà a ploure. (Pausa.) Si vol seure…
La DONA 3 continua mirant per la finestra. Després torna a mirar la DONA 1.
DONA 1: Perdoni… he dit si vol seure…
La DONA 3 seu a la cadira del costat de la finestra.
DONA 1: Li fa res si fumo?
La DONA 3 diu que no amb el cap. La DONA 1 encén un cigarret i després n’ofereix un a la DONA 3, l’hi encén, i seu a la cadira del costat de la taula.
DONA 1: Quan la veia aturada a sota la finestra m’imaginava que volia pujar però que no s’atrevia (Pausa.) Fa uns dies va venir un home cap aquesta hora perquè li escrivís una carta a la seva dona que havia perdut un dit treballant en una obra. No va trigar ni cinc minuts a dictarme-la. (Pausa.) Obri la finestra si vol… (la DONA 3 no obre la finestra. Pausa.) La carta és per a algun parent?
La DONA 3 diu que no amb el cap.
DONA 1: És per a algun amic?
La DONA 3 diu que sí amb el cap. Pausa.
DONA 1: El que faig algunes vegades quan algú té pressa és gravar en una cinta el que vol que posi a la carta i després jo ho escric. (Pausa.) El que podem fer és que jo gravo la carta com si fos vostè i mentre parlo em va indicant si està bé o no. Li sembla bé?
La DONA 3 diu que sí amb el cap.
DONA 1 (agafa l’aparell gravador i treu una cinta del calaix de la taula, treu la cinta que hi ha a l’aparell gravador i hi posa la nova): Fa molt de temps que no el veu aquest amic…?
La DONA 3 diu que sí amb el cap.
DONA 1: Ho gravarem tot sencer per no haver d’anar apagant i encenent cada vegada… I quan hagi escrit la carta es pot emportar la cinta si vol… (Pausa.) M’ha dit que feia molt de temps que no es veuen, oi?
Pausa. La DONA 3 amb la punta dels dits es ressegueix el perfil de la cara a poc a poc, primer el front, després el nas, la boca, la barbeta fins al coll. Pausa.
DONA 1: És el seu amant? (Pausa.) Des que se’n va anar s’han escrit alguna carta?
La DONA 3 diu que no amb el cap. Pausa.
DONA 1: Té alguna notícia d’ell? (Pausa.) Li vol demanar que torni amb vostè?
La DONA 3 tanca els ulls uns segons i els torna a obrir.
DONA 1: N’està segura? (Pausa.) D’acord… molt bé… (Redreça l’aparell gravador.) Bé… aturi’m quan alguna cosa no li agradi. (Pausa. S’escura la gola i encén l’aparell gravador. Pausa.) “Estimat… ” (Pausa llarga.) “Estimat… després de tant de temps t’escric amb l’esperança de saber alguna cosa de tu… Espero que estiguis bé… ” (La DONA 3 aixeca la mà per aturar-la. Pausa.) Torno a començar… “Estimat… Fa molt de temps que no sé res de tu… Has pensat alguna vegada en mi?” (La DONA 3 Aixeca la mà per aturar-la. Pausa.) “Quan tornes? T’estimo i no faig més que pensar en tu” (Pausa.) “Des que vas marxar em passejo pels carrers i de vegades, de sobte, em sembla que et veig tombar una cantonada… Llavors corro de seguida cap allà i quan hi arribo… ja no hi ets… no es veu ningú… I em quedo allà una estona aturada o continuo endavant mirant a totes les finestres, per si t’has ficat en algun portal… Esperant que de sobte s’obri alguna finestra i tu t’hi aboquis… I si alguna vegada sento la teva olor la segueixo fins que la perdo o es barreja amb altres olors… o s’esvaeix darrere una porta… Llavors truco a tots els timbres per si algú m’obre… I el neguit em torna a empaitar de seguida pels carrers fins que es fa de nit i he de tornar a casa… I si hi torno és només per agafar forces per l’endemà i tornar-te a buscar… No puc fer una altra cosa… Sento que la vida sense tu se’m va escapant… que fa temps que se m’escapa a poc a poc i no puc fer res per aturar-la… Si us plau… torna al meu costat… ” (Pausa. Mira la DONA 3 i aquesta toma a fer el mateix gest d’abans, llavors la DONA 1 apaga l’aparell gravador. La DONA 3 treu un sobre de la butxaca, el dóna a la DONA 1 que mira el que hi ha a dins un segon i el deixa a sobre la taula.) Està bé. Gràcies.
Pausa. La DONA 3 s’aixeca.
DONA 1: Se’n va ara a casa seva? (Pausa.) Perdoni, no és assumpte meu. (Pausa.) L’altra nit hi va haver una baralla aquí al davant. Dos nois pegaven a un altre. Vaig obrir la finestra i els vaig cridar que el deixessin anar. Em van mirar un moment i van continuar apallissant-lo encara més fort. Al final em vaig enretirar de la finestra per no veure-ho.
La DONA 3 s’acosta a la taula i toca amb la punta dels dits els papers de la taula.
DONA 1: Generalment me’n vaig a dormir molt tard. Llegeixo una bona estona i després me’n vaig a dormir.
La DONA 3 agafa el llibre.
DONA 1: L’ha llegit? (Més fluix.) No, és clar.
La DONA 3 deixa el llibre i toca el cap del bust que hi ha a la taula, després toca un segon la punta dels cabells de la perruca que porta la DONA 1. Pausa.
DONA 1: No li fa por anar sola pel carrer tan tard?
La DONA 3 diu que no amb el cap.
DONA 1: Si vol es pot quedar a dormir aquí. Tinc un llit d’aire… Només s’ha d’estendre i inflar. Ha dormit mai en un llit d’aire? Suposo que si es pogués dormir a sobre un núvol seria el mateix…
Pausa. La DONA 3 treu la cinta de l’aparell gravador.
DONA 1: Se l’emporta ara?
La DONA 3 li ofereix la cinta. Pausa.
DONA 1: No. Emporti-se-la si vol… Ja me’n recordaré de tot… Escriuré la carta aquesta nit mateix per recordar-me’n de tot.
La DONA 3 es guarda la cinta a la butxaca i fa els gest de marxar, llavors la DONA 1 s’aixeca.
DONA 1: Li puc fer una pregunta? (Pausa.) Si no tornés el seu amic, què pensa fer? No ha pensat anar vostè a veure’l?
Pausa. La DONA 3 va cap a la porta de sortida. La DONA 1 li va al darrere.
DONA 1: Esperi…
La DONA 3 s’atura i mira la DONA 1.
DONA 1: És que no m’ha donat l’adreça… Sense adreça no podré enviar la carta demà.
La DONA 3 mira uns moments la DONA 1 i després surt de l’habitació. Pausa. La DONA 1 s’acosta a la taula. Pausa. Posa a l’aparell gravador la cinta que hi havia posada abans, la tira enrere fins al començament, l’engega i se l’escolta mentre endreça la taula.
Dona 2 (veu gravada): Esperi’s…
Pausa.
DONA 1 (veu gravada): Vol rumiar-s’ho una mica?
Pausa.
DONA 2 (veu gravada): No… no l’apagui. (Pausa.) La llum de l’escala, per exemple… Per la nit hi ha més llum al carrer que en aquella escala… No sé si és que no hi ha prou bombetes o les que hi ha no tenen prou potència, el cas és que no hi ha prou llum… i qualsevol es pot amagar en un racó i fer-te un bon ensurt… (Pausa.) Després hi ha el balcó… De fet, no puc sortir mai al balcó, ni tan sols posar-hi una planta perquè de tant en tant cau un tros de pedra al carrer… I també hi ha les humitats del sostre… Com que és l’últim pis, hi deu haver filtracions a la teulada… A més, allà a dalt han fet niu els coloms i se’ls sent parrupar tot el dia, fins i tot a la nit se’ls sent… Jo em pensava que a la nit els coloms dormien… O potser el que passa és que ronquen, no ho sé… Això és millor que no ho posi… (Pausa. La DONA 1 deixa d’endreçar la taula i mira l’aparell gravador.) Ah… i després hi ha el parallamps de la teulada, també… A tot arreu han tret els parallamps i aquell continua allà tot rovellat… Ningú s’ha preocupat de treure’l… Així que tinc tota aquella radioactivitat allà a sobre des de fa molt de temps…
Pausa llarga.
DONA 1 (veu gravada): Ja està?
La DONA 1 apaga l’aparell gravador, agafa un full, el posa a la màquina, s’asseu i mira el full en blanc. Comença a ploure. Se’n va la llum a poc a poc.