«Tres tocs»
L’Oriamendi s’emporta de seguida l’Éamonn, el Pádraig i l’Esteve Albert, transmutats en un improvisat escamot de sapadors. Tots dos belluguen la cua, víctimes d’una excitació gens dissimulada: una mica d’acció i la possibilitat de fer un castell de focs artificials és el que el cos els demana en aquella nit tan freda, i veuen com les paraules atapeïdes de l’Oriamendi tenen la seva traducció al món real. S’escalfen discutint sobre els procediments i l’eficàcia de les decisions, perquè saben que només tindran una oportunitat i no s’hi val a badar. Els consola pensar que podran gastar tanta dinamita com tinguin temps de col•locar, una circumstància que en les penúries de la vida del dinamiter clandestí no es dóna sovint. Surten en direcció al viaducte dalt d’un camionet manllevat als barrinaires del Valle, discutint sobre tipus de detonadors.
Hi ha pressa per fugir, però encara hi ha coses a fer, i fins que no hagin acabat amb la llista dels encàrrecs a El Escorial, la resta de l’expedició els haurà d’esperar. A les onze els han de venir a buscar. L’hora ha estat escollida i justificada: prou tard per aprofitar la relaxació de la nit i prou d’hora perquè els desplaçaments, si mai algú els observa, no siguin considerats anòmals i clandestins. L’Oriamendi els diu que es quedin allí, que quan sigui l’hora picaran a la porta. Seran tres tocs. Dos de llargs i un de curt. L’Adi, que també anirà amb ells, per si de cas necessiten una traductora, es queda a la cel•la de les noies.
Passen lentes, lentíssimes, les primeres hores de la nit. Senten les campanes properes d’un rellotge del monestir i d’altres, més esmorteïdes, que sonen abans o una mica després, en una demostració perfecta de falta de sincronicitat. És el moment de les confidències, de les preguntes, l’hora del perdó.
—Encara l’estimes.
El Pádraig no ho formula com una pregunta, sinó com un enunciat, una asseveració. Potser si hagués donat a la frase l’entonació necessària l’Esteve s’hauria vist en l’obligació de respondre.
—Encara l’estimes? -insisteix.
—Com dius?
No vol caure en la típica provocació del que fa l’andorrà. Pádraig aixeca una mica la veu, perquè l’Esteve no pugui amagar-se darrere de cap excusa.
—Si encara l’estimes.
Li pot dir que sí, que no o que no ho sap. Les tres opcions són possibles, però només n’hi ha una de veritable. Paddy sap prou bé quina és la resposta bona, perquè no n’hi pot haver cap altra. I no té cap dubte que l’Esteve també sap quina és. Hi ha moments a la vida en què de res no serveix mentir, o enganyar-se. Ni que sigui dient les veritats amb un filet de veu. La veritat ens farà lliures, diu sant Joan. De què ens serveix la llibertat?
—Sí.
Pádraig té present el que diu tothom, a la cara o pel darrere. I els que no s’atreveixen a dir-ho en veu alta ho pensen: ningú no s’imagina la Caitlín casada amb ell. Són dos colors incompatibles, impossibles de combinar, dues notes dissonants, un interval de quarta augmentada, membres de dues espècies diferents, ell d’una simplicitat mineral, d’una peça, radical i violent; ella un manyoc de sentiments, una màquina de discutir i de raonar, un prodigi de la dialèctica i l’observació, ferma i vulnerable a la vegada. Els extrems s’atreuen, pensa, per consolar-se, per buscar indicis que no havia estat un error, que hi podien trobar una certa lògica, eren complementaris, l’alfa i l’omega, la nit i el dia, el blanc i el negre. I això sense comptar amb els capricis de la natura, que en darrera instància és la que tria, com si fos una simple qüestió de determinisme biològic, de la vida que llança els daus. Fins que arriba un moment en què se n’adona: no és la vida, són les voluntats, les passions, un corrent que no obeeix ni normes ni simplificacions. Ell l’estima, ella també. Què més podia dir?
Tres tocs. Dos de llargs i un de curt.
