La base de dades de les Lletres Catalanes
Es va criar a França i va tornar a Catalunya quan tenia 18 anys. Forma part del panorama poètic català d’avui, teixint la seva obra i fent moure, des de l’ombra de darrere l’encanyissada, moltes activitats i iniciatives culturals. Conrea també el gènere de l’acció poètica, la performance o el happening.
La seva obra poètica s’ha descrit com a trencadora. Vegeu Jaume Aulet: “La poesia d’Ester Xargay és provocadora i transgressora. Tensa el llenguatge fins al límit de l’experimentació i s’acosta sovint a les actituds de la poesia que la tradició –especialment la francesa– ha qualificat de maleïda. És l’insurrecte que entra per la boca i, fet eructe, en surt gramatical, tal com expressa en una de les seves composicions.” Ha col·laborat en diverses propostes d’investigació poètica, algunes d’elles en col·laboració amb Carles Hac Mor. També ha exercit de guionista i de traductora.
BTV, Avui, Revista Transversal, Papers d’Art, Reduccions, Fenici, Asterió, Sense Títol, Barcelona Arts Mediterrànea.
És autora de videopoemes. Ha rebut el Premi Espais a la Crítica d’art, 2000.
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
I quin animal s’esclafarà
sobre la lent cristal·lina,
amb les ales creuades
a l’esquena?
Tots els cossos lleugers
són més potents
que el vent.
Per mà d’alguna força irradien
llum blava
en acostar-se
a un camp
electromagnètic,
i tot seguit
es fonen!
Tornaran a ésser, però,
i com un polsim
ompliran l’era
d’escates translúcides,
amb flaires de blat,
tot construint
un pla seqüència.
Una allau de versos s’allunyen al galop
per les planúries ponentines,
que estiren l’horitzó més enllà dels verds,
fins a fer-lo rimar amb ozó.
Sota els ulls del cel, la parla canta
a la vista, que no entén de gramàtica.
I la còpula de tots els temps dels verds
dóna al verb una escala participativa
d’allò viscut,
a l’infinitiu del viure,
del passat on vivia,
al futur que viurà.
I visquin els imperatius!
Vivint el present en gerundi,
donen a llum matisos que,
sense el sol, es confonen amb el tot.
Tot és pecat!
Pel sol fet que,
si sol i solt
roman el subjete sense la frase
-que en prendre una lletra
ha esdevingut la fase
on tot conflueix en desordre-,
ni hemistiquis, ni alveorars,
ni diftongs sonaran.
Les consonants consolaran
els arbres,
que faran drings greus
currulls de lletres madures,
les branques feixugues
dels quals s’aixonaran, enceses
de dolçors, tocades pels adverbis,
apassionadament,
fornicaran
desenfrenadament,
amb la terra que,
despietadament
els podrirà.
Amén!
I hi havia una vegada més,
una vegada, que no ho era pas,
cap vegada, perquè a la vegada
de ser vegada, volia ser més vegades,
però com que tot no pot ser dit a la vegada,
tornem a començar dient,
que hi havia una vegada que…
IL ETAIT UNE FOIS
Et il était une fois de plus,
une fois, qui ne l’était pas,
aucune fois, parce qu’à la fois
d’être fois, elle voulait être plus d’une fois,
mais comme tout ne peux être dit à la fois,
on recommence en disant,
qu’il était une fois…
HABIA UNA VEZ
Y había una vez más,
una vez, que no lo era,
ninguna vez, porque a la vez
de ser, vez, quería ser mas veces,
pero como todo no puede ser dicho a la vez,
volvemos a empezar diciendo,
que había una vez …
HI HAVIA UNA VEGADA
I hi havia una vegada més,
una vegada, que no ho era pas,
cap vegada, perquè a la vegada
de ser vegada, volia ser més vegades,
però com que tot no pot ser dit a la vegada,
tornem a començar dient,
que hi havia una vegada…
Text:
Una noia aguanta un llençol desplegat.
Tot amagant-s’hi ve a primer terme de manera
que el llençol abraci el fotograma.
Joan Brossa, “Vivàrium”.
Pres l’ull que divisa allò nuós
de qui és diví i no endivina res
distant per pretensió que tot
ha estat vist i revisat o tret
d’ironia surt del tortell sutjós
que sosté l’arsenal de l’àngel
pervertit de pit i ho mostra
tot menys els grans temes.
Així, si les vergonyes són amples,
que siguin afirmacions erectes.
Mal que sigui amb aücs
d’adzembler, l’adalil
del nadir s’avé
a badar la boca al vent
de xaloc, a contrafur
dels xabecs de l’atzar.
Així, com balla l’aigua
als ulls, l’aixeb eixirà
a la babalà, a l’aduar
almohade, malbaratat
pels almanjanecs
assassins d’icones
mutazilites.
Aquests, entercs
com el caluix
de l’atzavara, sollten
els rocs
i aquí terra deixo el gec,
tot empedregant
l’alduf
de l’atzur
en nom dels almagests.
llom recomposa.
interval que reposa:
suspès l’impacte,
sent vagarosa;
dissemblant es contracta:
voluminosa,
calcs de fretura;
línia de desmesura:
flux que s’imposa,
força desclosa;
semblant únic intacte:
forma reclosa,
mòbil abstracte;
assimetria fosa:
espai mesura,
ball d’estructura;
repetida la cosa:
al rebló posa,
matèria i acte;
amb si mateix reposa:
àdhuc exacte.
Text:
Ens banyarem de lluna si fa nit.
J.V. Foix
Les claus a l’aire
obren panys de silenci:
al calaix torno.
Desada dormo
si és la llum que em pensa:
éssera cel·la.
*
Cel a la cel·la
si és que el nombre és aire:
el signe el pensa.
Traç de silenci
si és que hi veig quan dormo:
és clar que torno.
*
Si irreal torno,
omegues a la cel·la:
amb Foix m’adormo.
Brogit a l’aire:
si fretura el silenci,
sura la pensa.
*
Pes de la pensa.
I si ingràvida torno,
prenyo el silenci.
Fat a la cel·la,
si és que hi falta l’aire
al text on dormo.
*
Amb les claus dormo.
On he deixat la pensa?
Tramoia d’aire.
L’enlloc on torno,
ara hi roman la cel·la:
carn de silenci.
*
Qui diu silenci?
Què he fet del buit on dormo,
si sóc la cel·la?
Cap Jo no pensa,
i sense el meu Jo torno:
conjurs en l’aire.
*
Subvertit l’aire,
pervertit el silenci,
del Jo no torno.
Contra el món dormo.
M’hi revolto amb la pensa
fora la cel·la.
L’ascensió frega el pom
la mà festeja el llom de la barana
empit amb cames a plom pel replà
s’enceta el tram on per desplom rellisca
el cos cau com fardot a l’esglaó
i el taulaplom rodola daltabaix.
Replanteig d’un daltabaix
l’ànim capbaix reposa la mà al pom
tot panteixant pel biaix de l’esglaó
com fust d’encaix s’aferra a la barana
ressegueix el rebaix i no rellisca
amb el peu baix accedirà al replà.
En el respir d’un replà
pla contra pla captat pel daltabaix
el•lipse insà en melodrama rellisca
llueix el film sobirà com el pom
el passamà projecta la barana
pa d’or líric i negre a l’esglaó.
Un nu baixant l’esglaó
duchampiana acció al replà
trànsit d’abstracció a la barana
art reconstrucció del daltabaix
un ready-made versió mot-pom
la vertebració pel vers rellisca.
De com l’estrofa rellisca
la quisca ara s’inscriu a l’esglaó
i llisca escatològica pel pom
i visca el verb evacuar al replà
lleuger s’arrisca a afrontar el daltabaix
xiscla la veu de culs per la barana.
Do d’escala a la barana
Re so en música ufana rellisca
Mi sostingut aplana el daltabaix
Fa la nota membrana d’esglaó
Sol i La són clariana al replà
Si en clau de sardana entorn al pom.
Do torna amb pom d’escala a la barana
sona el poema pel replà on rellisca
dalt l’esglaó mots-fuga en daltabaix.