Dolors Miquel Abellà

Van fer aquesta ciutat per confondre’ns. S’hi entra seguint el fil de la memòria. Cada caminant el seu propi fil. Són tots diferents. Diferents totes les sortides. Els guies ens hi duien. Tu vas a dins. Mai recordaràs aquest lloc. Hi ha lletres i números. Arbres sagrats. Sacerdotesses transformades en aus salvatges. Profecies. Caminem amb gent. Jo tampoc sabré tornar-hi. Nem entre xiprers. Voluptuosos. Els xiprers ens agraden. I també els roures. Posa’m dins d’un roure, com la Roudoreda. Encara que t’enfadis. El cec Borges diu que som en un laberint. Jo dic Boira. Que té olor muda i no cega. I sap transformar les façanes. No sabré tornar-hi. T’ho dic ara que encara estem junts. Mentre travessem efígies i àngels. Perquè ho sàpigues. De fet no es pot tornar enlloc. Sempre s’hi arriba per primera vegada. Contínuament només s’arriba. Tu et quedaràs aquí. Si l’amor fos etern, no se’m quedaria la veu amagada rere els llavis com una nena molt i molt espantada del sotrac sec. Del cop al cor. Del sotrac dur. Pedra i fusta. Fusta rosegant la pedra. So moll de ciment, tan moll, tan absolutament sexual i humit. Penetrant. Aterrador com una violació. Empenyent el violdaor. Gotes de suor cauen sobre el ventre inexistent, m’immobilitzen. Les veus dels homes aturen el crim. Tu ets a dins. No sabré tornar-hi. Llenço al cel boles aspres de xiprer. Em creuen la veu milions de paraules inconnexes.

¿Quant és zero multiplicat per infinit? ¿I amor multiplicat per zero? ¿I Mort dividida per infinit? ¿Quants som tu I jo multiplicats per tu i jo? ¿Quant és la vida més u? ¿Quants som tu menys jo? Ho intentis com ho intentis, si obres la porta, mai obres la porta. És el llenguatge qui l’obre per tu. Jo només entro. No hi ha cap porta. És com la mà. És tot. No existeix la mà. És una paraula com un senyalador de camins i fronteres. Jo només entro. L’instant finit del meu infinit entra en tu. Quan tu no hi ets. En aquesta manera teva infinita de no ser-hi. Tu no ho intentis. Aquí no hi ets. Els matemàtics encara no s’han creat. El cel va ple d’àngels. Regna l’estómac. Res de cervells. Segurament demà neva. El dia no té finestra.

Mentre són dutes a l’escorxador les vaques supliquen per les seues vides, llepant les mans dels homes que les sacrificaran.
 Ma mare, diu el del davantal negre i llarg, quan em feia pastissos es posava un davantal de flors i em convertia en un petit Déu de la llar.
   La meva, diu el més jove, se’n posava un de blau amb puntes mentre em netejava l’habitació i cantava una cançó on jo sóc el seu àngel. Tu ets el meu àngel. Tu sempre seràs el meu àngel.
   Boniques vaques de mirada tendra, diu el de la boca de llop i ànima de lluna, amb un davantal com aquest però blanc, la meva es passava el dia tallant trossos de cadàvers rere un mostrador i jo la veia assegut en un tamboret alt, tan alt que entorn del meu cap volaven sis voltors i l¡àliga de les neus eternes. Però… ¿per què vau néixer aquí? A l’Índia valtres i els vostres fills seríeu sagrats!
Amoroses, elles acosten el cap als davantals que contindran minuts més tard la seva sang. Els llepen. Mares i filles els llepen. Ho saben. Ploren. No volen entrar a la nit callada.
Escolta’ns, els diuen pel llarg passadís que travessa la vida d’homes i coses i és la vida. Escolta’ns, els diuen i canten els poemes que fan plorar els núvols i tornar la pluja als prats segle rere segle. Però no la fam dels homes que ja sostenen l’esmolada arma.

Va quedant vora el remolcador de cels, tot d’animals extingits i barcasses plenes de noms buits. El seu objectiu és guiar acuradament, transferir, acompanyar la maniobra d’entrada i sortida, la col·lisió amb l’estructura sense terra ferma, sense mar, sense aire, la missió d’atracada al port d’ales fosques. Aquí té lloc. Aquí els veig: ós mexicà, ós mexicà, dofí xinès, dofí xinès, àguila de Haast, àguila de Haast, xut de Nova Zelanda, zebra de Sud-àfrica, antílop blau, tigre de Tasmània, tigre de Tasmània, tigre persa, tigre de Bali, ocell dodó, ocell dodó, pingüí gegant, gripau daurat, llop japonès, llop japonès, foca monjo del Carib, cabusset de Guatemala, cabusset de Guatemala, emú negre de l’illa King, cérvol de Tailàndia, cérvol de Tailàndia, rinoceront vietnamita, au monarca de Guam, lleopard de Zanzíbar, colom viatger, colom viatger, gran papallona blanca de Madeira, boa de l’illa Rodona, ualabi dels deserts d’Austràlia, ocell Kakawahle, ocell Kakawahle, marmosa gràcil de panxa vermella, gasela de la reina de Sheba, lleó marí japonès, gripau daurat, gripau daurat, ase siri salvatge, bisó caucàsic, bisó caucàsic, vaca marina de Steller, lleó de l’Atles, lleó de l’Atles, lloro Guaa-obi, lloro Guaa-obi. Per un moment em sembla que cacen, corren, canten, neden, habiten, reposen, maten, gesten, s’enfonsen. Aquí els veig. Aquí té lloc. Traspassen el visible i l’invisible. Ni viuen ni moren. Ja no són ni una cosa ni l’altra.

Ells ja no, els ofegats al riu, els saltadors de finestres, els qui escolliren els ponts, o les bigues de fusta, ells van fer un descobriment, van coincidir, van desitjar, s’hi van negar.

Passar la vida menjant morts per arribar a ser un mort.

Ser ventre.

Els nens que no acaben de néixer, arrencats del budell, separats de la boca intestina que els alimentava, en són.

Amb el bec ple de fang surt volant el corb amb un cuc petit a la boca. Sobre un prat verd i immens, muntanyenc, i un cel blau d’un blau d’immensitat. El cuc tremola. El corb s’eleva. El cuc s’eleva. El corb tremola. El cuc diu mare. El corb diu terra. El cuc diu cel. Jo dic aliment i vida. Jo dic bellesa.
Ell ja no. Ells ja no. Van coincidir. S’il·luminen de blau.

Ben bé no sé pas poc què dir
i poso punt on hi va pont,
perquè no tinc pas res a dir
que tinc un tap enmig del front
i faig el vers per no dormir
que el vers s’assembla a la son.

Tinc tanta son que trobo el tinc
dur i molt fer i hi vaig clapant
cap al camí del sense cinc
que fou trobat tot badallant.
Caigué del seny com qui fa clinc
i busco el clinc amb mà i amb guant.

I trobo un clanc, un clonc i un clunc
i en vers envers qui no se sap
amb mots ben tots de res ben func
i on-als hi vaig-vaig-vaig de cap.
Com caic de cul sobre el rim punk
no sé si dormo o menjo rap.

Un rap de peix que put a mar,
vora un amar que put a peix
i ara ho rimaré tot amb far
que la erra sona amb llum i es creix
al cap que rar i car com bar
no se sap que el dos a l’u és greix.

Ben bé no sé pas què he dit
i si ho sabés “passo” diria.

Jo, Déu, la mamífera,
miro embadocada l’univers i les coses invisibles
i miro la puça que hi ha a la panxa de la meva gossa.
¿Em mirarà també ella així
amb aquesta espiritual complaença?
¿Voldrà la puça aventurar la hipòtesi
dels universos trismegistos?
¿Sentirà la puça de sobte un desig infinit d’amor
i l’anomenarà Déu? Déu, Déu.
¿L’anomenarà Déu en un càntic
des dels microbis que jeuen immòbils a la panxa de la puça
i cap avall i cap amunt fins a la meva mà o més encara?
¿Se sentirà la puça infinitament poderosa
a la panxa de la meva gossa?
¿Pensarà a destruir el bosc dels suaus, llargs pèls
que la tardor arrenca i m’omplen el pis de volves?
¿Pensarà en una guerra nuclear?
¿Sentirà la puça l’occidentalitat del buit dels segles?
¿Anirà la puça al psicoterapeuta o al psiquiatre
quan intueixi que és mirada per algú que mira?
¿Culparà son pare i sa mare, la puça, d’aquesta neurosi?
¿O m’anomenarà Dea? O el que és molt pitjor:
anomenarà Dea la meva gossa, pensarà
que és la filla de la meva gossa?
¿Es farà també preguntes tan estúpides com jo?
¿Crucificarà altres puces?

Si un home travessés el Paradís en un somni i li donessin una flor com a prova que hi havia estat i si al despertar trobés aquella flor a la seva mà… Llavors què?

Coleridge

Vaig travessar el paradís en un somni
i em van donar una flor.
La flor era allí quan em vaig despertar,
a sobre els llençols. Era bellíssima.
Li vaig ensenyar a ma mare
que vivia tancada al cor d’una carxofera
filant-se la seda dels ulls, treballant-la
en uns meravellosos sudaris de mil colors.
He estat al paradís, mare -li vaig dir.
I ella es va treure de la butxaca
una flor seca, igual, idèntica.
Vaig saber aleshores
que no n’hi havia prou
d’haver estat al paradís.

Vai parir un imbècil, un ingenu.
Jo el vai fer a les meues entranyes.
El vai parir en un món d’escurçons,
en un món de rates empestades i pudents.
Si pogués me’l tornaria a ficar dins,
l’empenyaria com un tampó cap a les entranyes,
com un farcit de carn cap a dins del pollastre.
Vai parir-lo, sí, però:
He de veure patir així aquest innocent?
He de veure com és maltractat pels porcs?
He de sentir com li diuen boig, els necis?
He de topar amb la rialleta nauseabunda
dels anormals que el jutgen?
Aquest idiota que va amb el cor a la mà
en un món ple de feres
és el meu fill. Sí, el meu fill.
Ah, la dona estèril, la que mai ha parit,
la que mai ha vist sortir un monstruós àngel
de les seves carns i venes!
La que mai sentirà el dolor de veure l’altre
regnant i aixafant el fill de la humanitat!!!
Demano que Ella em comprengui. Ell és un imbècil,
un ingenu, una bona persona, gairebé un orat.
Jo sóc la seva mare, si algú en té la culpa…
Carn meva… quina revolta no m’has fet…

Que jo, més assenyada en la meva fortuna,
tinc entre totes dues mans ambdós ulls
i només allò que toco veig.
Sor Juana Inés de la Cruz

1. Poema Animal

Vine.
Estic bloquejada.
No puc escriure res.
No puc pensar en res.
Tinc un curtcircuit:
els cables em ballen al cap,
les molècules se’m fonen.
Hi ha una tempesta d’àtoms,
hi ha una explosió neuronal.
El meu cos reclama carn,
la teva carn, la teva.
L’aliment animal,
la sensació robada,
la sensació animal.
Estic bloquejada.
Tinc un curtcircuit.
Sóc un robot del meu sexe.
Tu pots moure els terminals.
El meu desig engabiat
m’esgarrapa com una fera.
Vol llançar-se contra tu.
Vol la teva carn, la teva.
Sóc l’autòmat del meu desig.
Cap terminal em funciona.
Tinc un curtcircuit.
Estic bloquejada.
Vine.

2. Poema Vegetal

Ara sóc aquí.
Sóc un bosc d’heures obscenes.
Sóc un bosc de lianes impúdiques,
sóc l’esparracada masoquista d’esbarzers.
Travesso els espais foscos del cervell.
Muntada al cavall de la solitud,
a la gropa dels desitjos salvatges.
Sóc la densitat que s’ofega en l’excés.
Perduda en la immensitat del conte de la carn
t’espero llop cínic, escena mòbida.
Matar-te i morir en un lapsus de temps,
murmurar foscor com si fos incendi,
devorar el límit, matar allò conegut.
Densitat que s’ofega en l’excés.
Ets el camí que em duu sense mi.
Tu sóc aquí.
Fantasia vegetal. Tardor del misteri.
Despulla’m.

3. Poema Mineral

La lluna una pedra és, e no ha ànima.
Sermons de Sant Vicent

No puc creure que.
Que i no ho puc creure.
On ni quan. La carn? Sóc una pedra.
¡Algun cop t’he desitjat
amb la força d’un riu vaginal?
Sóc al mar. Sóc una pedra al mar.
El mar se’n recorda del riu?
Vénen les marees. La lluna és capriciosa.
La lluna és una pedra. Al buit.
Jo sóc la lluna. Levito els cossos.
La Ingravitud. ¿És un cos
un astre que baixa cap a la mort?
La mort és plena de lluna.
La mort és ofegar-se en ombra d’aigua.
El teu cadàver… Sóc una pedra…
Ja no et desitjo, home.
M’he empassat un forat negre.

Tothom mirava cap amunt, com si el cel en tingués la resposta perquè, com que no plovia, els bancals començaven a semblar aquelles blanquinoses peces de badejo, salades, que es guardaven als rebosts i solien fer-se acompanyades de catxipanda.

Totes les baldes se clouen,
ni los arbres foten brot,
ni los gossos no se mouen:
fot un sol que ho crema tot.

S’asseca l’intiniment,
fins los porcs tenen niguit,
se mos moren les siments,
los fruiters fan voranit…

Ai, padrina! Aquest món
és tan re-reconsagrat
que se perd en un segon
lo que es creia ja guanyat.

Aigua, aigua, deu-mos aigua
deu-mos aigua, malparit!
Fill de puta, deu-mos aigua,
que mos falta dia i nit.