Carles Fages de Climent

Vent gris, escuma verda i aiguablava,
sorres d’or i madeixa que s’arruga
als triforis maragda de la Muga,
laberíntics canals d’Empuriabrava!

Camí de plata, menes a una ermita
dita de Sant Joan (ses Closes o de l’Erm).
Per l’aplec que hi solia fer visita,
hi coneguí una verge com un cant.

L’aspre bruel dels bous mugins ressona
amb l’aiguamunt que trenca el Grau, on suren
entre l’arena morta les petxines.

Quan l’ampla conca s’escindeix en dues
cenyint el delta obert com un parany
per escoltar el bruel que omple l’estany,
s’aiguabarregen en un sol afany
recs i canals fent i desfent set Mugues.

[…]

És el moment del paorós misteri,
quan el bruel eixampla el ronc vagit
dels bous mugint, immersos en la nit.
Sigui llibert de mal qui l’hagi oït,
pregon, obscur, espars com un psalteri.

Joana: (…) Deixem aquest paratge!
Per sempre més, deixem aquest cortal
i aquestes aigües mortes,
i anem a la ventura
seguint tots els camins fins on puguem
trobar una pau més franca i més segura
que aquesta pobra barca i aquest rem.

[…]

Cavaller: (…) si aquest infant que cerco adelerat
en son cor generós al fi em perdona
del mal que li he fet i el meu pecat
més pregon que els estanys de la Maçona (…)

Joana: Vós podeu ben guiar-nos:
doncs sabeu
si al fons de la Serpa o la Maçona
que l’heu feta estimbar (…)

Cavaller: La vostra veu,
què té la vostra veu, que m’esborrona
com aquesta cabòria que conteu
del bruel i dels bous, estranya dona!

En Fages, nét d’un cacic
i renét per Caramany
d’un fill bord de Carlemany,
per punir de frau i engany
fuetejava un mugic.
I el pagès, que riu sarcàstic
amb posat de Quasimodo,
davant d’un motiu tan plàstic
reconeix que és just el càstig
i abandona el mas d’en Godo.

[…]

No fos pel fiscal de tasses
que ens ve a munyir les terrosses,
els rics germans Planas Bassas
es dirien Plenes Bosses.

Ell sí que sap els dols i les penúries
d’userda seca i de rostolls cremats,
la set que torna palla el fenc dels prats
del vell cortal de Castelló d’Empúries.

D’allí [les muntanyes immediates] estant, albirava tot el que el pare havia deixat per ell [Enric de Climent]: les terres fèrtils de Castelló, el Cortal on es peixia l’eugassada gràvida, i “la Climenta” espremuda a una vessant; la muntanya de St. Baldiri a l’altra, i de la banda de Pau, els petits coreus de la causa pia… Abans de marxar, els havia instal·lat tots en la casa del barri del Puig, on seria més avinent de rebre les visites…

-Fora vila hi tinc amics
i el molí deu ser a la vora.
-El molí té un aire trist,
tot sembla que hi vagi en orris:
la molinera no hi és…
-Té renom d’alta i formosa.

Talment el cavaller cansat de lluita
que en ser vell es disfressa d’ermità,
el rec, per convertir-se en pa i en fruita,
sap fer de moliner i d’hortolà.

[…]

Tot fa un vel de misteris vora el rec del Molí.
És l’hora dels inicis. Deixa’t dur pel camí.

Fregues arran la torre del poeta
tothora absent de casa i d’ell mateix.

[…]

Vell rec feudal, remor d’elms i gonelles,
encantament de gripaus i d’estrelles,
arbres del marge, retortes parelles
de dantesques amors fidels fins al turment.

L’arròs posa fulla groga
perquè la mina s’eixuga,
en Ramon se’n va a Lamoga
i el marquès se’n va a la Muga.

Per poder regar la closa
el marquès té, sota el riu,
amagada una resclosa,
però el Rescloser se’n riu.

[…]

Si fas pous marquès il·lús,
i de llogar un bus tens mandra,
pots posar-te l’escafandra
i seràs un autobús.

Ni el duc de Medinaceli,
el nostre comte d’Empúries,
podria aturar les fúries
dels germans de can Macelli.

A l’hivern fa molta fred
i a l’estiu l’aixeta raja;
hi ha qui dina a Canet-Plage,
jo al Gran Hotel Canet.

–A la plaça hi ha un alberg
amb màrfega i palla nova.

Bruixots i bruixes en màgica fuga
ixen de nit a donar el tomb;
les set arcades del pont de la Muga
tornen el riu de seda i plom.

Lliçó del Pont, teogonia d’astres,
amor i crims de gent sense padró;
oh catedral del riu de Castelló,
quilla esmolada en sèxtuples pilastres!

[…]

Esmunyedís vers una eterna fuga,
voldria ser la trena de la font
que, eixamorant l’areny, espilla el Pont,
reïx, o es filtra, abscosa com la Muga.

[…]

I a Castelló es dissol en l’aigua líquida,
oh escalinata nua del Pont Vell
de set arcades desiguals! La pell
s’hi va a esbandir. Per beure, és massa insípida.

Pont Vell de set arcades,
bastit amb set anyades,
cada anyada, una arcada sobre el riu.
Anys d’abundor de Déu i anys de misèria,
marcats damunt l’artèria
del riu.

Pont Vell, serves records tristos i alegres;
han devingut tes pedres totes negres,
i ja sols un ramat, de tant en tant,
damunt del teu llom passa polsejant.

Mes tu encara rius amb indulgència
al pont nou, que ara et fa la competència,
Pont Vell!
Ets com una carcassa amb set costelles,
i al clar de les estrelles,
tens aire de castell!

A Vilanova saltes les rescloses
i la Gallarda et mena al seu Portal.
Espilles l’absis de la Catedral
ran la muralla, amb molsa medieval
quan mor el dia amb un desmai de roses.

[…]

I quan detens la teva cursa ràpida
sota el porxat Pont Vell de Castelló
-del vell comtat del vent, vila major-,
llumins i estrelles són l’encenedor
que esbrina el vers d’una futura làpida.

[…]

Pont que Ponç Hug bastia amb set anyades,
cada any un arc, porxada de set ponts,
senyal dels anys dolents i dels anys bons:
fan de pilastra els Hugs, i d’arc els Ponç,
o desigual pont vell de set arcades!

[…]

La lluna sempre és diferent i és una
com els set arcs del Pont de Castelló
damunt les aigües blaves de sabó
-sorres de cadmi, menta, or i salmó-
segons com giri el dau de la fortuna.

Per veure el riu com creix, Pont, ets tribuna.

-La calçada del Manol,
que filtra aigües amagades,
us durà a Vilatenim,
fins que albireu les muralles
i el Pont Vell de Castelló,
amb set costelles de plata.
-Ens convé arribar al molí,
que li diuen ‘La Gallarda’.

[…]

En arribar a Castelló,
vila de coltell i forca,
sota els set arcs del Pont Vell,
la Muga ve remorosa.
Travessa el carrer del Pont
que a la vila fa de porta.
Ets ingrat vetust carrer,
ja que cap pedra recorda
el nom de Ramon d’Alguer,
aquell qui a Constantinoble
-la nit que en Roger de Flor
va ser escapçat- dalt la torre
sol, amb l’espasa a la mà,
amb la vida salvà l’honra.
Ai vila dels comtes ducs
que oblides els fills més nobles!

Amb nom de dona brolla dins l’arruga
gerda de molses del boscatge ombriu,
al Canigó, on les àligues fan niu;
i, un fil amb l’altre, van tenant el riu
que, amb altres rius trenant-se, fa la Muga.

Si vols conèixer bé la plana airosa,
pren el bordó corbat de lledó blanc
i, aigües amunt, segueix l’aspriu barranc
i el rierol de sinuós alfanc
que lluu els galons daurats de la gatosa.

Tot just les deus han esquinçat la mina
i, trencant aigües, joguinosa neix.
Com la clepsidra, gira entorn de l’eix,
i els afluents li fan un dors de peix
que, travessant la plana, al golf s’inclina.

Cinc palafrens estiren el seu carro:
l’Arnera, lleu com una abella d’or,
el Ricardell, del guaridor tresor,
l’esquerp Manol i el Llobregat sonor;
l’Orlin mol al pas molins de farro.

Filla i hereva del difunt Anistos [la Muga]
amortallat amb el sudari extens
que el sebolleix al Bac de Requesens:
dia vindrà que el temps serà propens
al part dels rius per un saurí previstos.

–Només tu pots salvar-nos, Enric–, li deia, passejant vora els terraplens de la Muga nova, la Muga vella o la Mugueta. Perquè per als habitants d’aquest vell racó, la cosa més difícil és caminar mitja hora en una mateixa direcció sense travessar les aigües vives o mortes d’aquest riu, casolà com un déu familiar, que després d’acotar-se sota les set arcades desiguals del pont, es migparteix en braços i estanys, llacunes i aiguamolls, entre els quals, els conreus, l’herba i el bestiar es barregen en una mateixa concepció luxuriant del paisatge. Cenyint la muralla, darrere mateix de casa en Climent, el rec del Molí trascola les seves aigües, vivificant les hortes parcel·lades, i s’aboca altra vegada als bassiols del riu, es filtra en el sorral i reneix més avall en gorgues on el fons no es troba i el peix no s’acaba.

Senyor rector, una pregunta:
-Si el poeta de Climent
no és convocat a la junta,
ja li ha fet expedient?

La llei de beneficència
i el reglament d’en Toribi
no permet que afluixi o tibi
segons la conveniència.

Si un vocal és antipàtic
i és, per mal fat, vitalici,
i vostè és tan democràtic.

Diu que en Paia té una paia,
que la paia està molt caia.
Com se diu i com se deia
la Nita de can Saneia?

Ajuntant Planas i Planas
l’amor us donarà pa:
que tingueu Andreus i Annes
com els dits de cada mà.

Tinc un acord de Càrites i Fúries,
la bruixa a Llers, la fada al Canigó
i dones d’aigua –Roses i Montgó–.
Tinc un castell roquís a Quermançó
i tres bordells a Castelló d’Empúries.

El teu pare, el dissabte, a un quart d’una del matí va arribar amb la seva paia, i tot seguit corregué la veu que no es deixaria veure de ningú, però ha estat tot al revés. Ahir anaren tots dos a oir missa d’onze, sortiren per la porta principal, passaren per la plaça dels Homes i eixiren per la porta de Sant Pere, i entrant per la porta de l’hostal, tornaren a travessar la dita plaça, veient-se clar que ho feien expressament perquè els veiés tothom, donada la molta gent que hi ha a la plaça els diumenges en aquella hora.

A en Juanito de “La Palma”,
de la palma del martiri,
el rector li deia: -Calma,
no sabria pas què dir-hi.

La relació que mantenia [Enric de Climent] amb alguns agustins i dominics exclaustrats –que amb raó o sense eren més aviat bescantats per la clerecia secular- amb els quals es plaïa de parlar de filosofia, i més que res les idees liberals que professava i que també li havien valgut, en 1811, la glòria de l’exili, li havien fet en aquesta vila encara medieval de Castelló d’Empúries una aurèola de volterià.

[…]

Aquella nit hi hagué vetllada amb cant i ball en l’esplèndid saló de can Contreras, on dames i damisel·les hi acudiren dins la ufana de llurs mirinyacs opulents, per a sentir els versos de “La Marina” o cosa per l’estil de boca del seu autor. Climent i els seus invitat tragueren cadires al balcó convertit en llotja per a participar del gratuït espectacle, però fou advertida llur curiositat, i el mateix poeta cantor tancà amb gran estrèpit els balcons per a privar als que foren els seus amics del plaer d’escoltar-lo.

[…]

No perdonaven al cacic [Enric de Climent i Vidal] que quan les seves criades anaven a la font les altres dones els fessin pas, cedint la reva. Però qui menys podia perdonar-lo era el seu veí Contreras al qual el títol de cavaller gran creu d’Isabel la Catòlica no preservà d’una befa que estigué a punt de fer trontollar la solidesa del seu casal.

[…]

Una nit, una brigada armada de pales i picots, soscavà els fonaments, rebaixant de sis o set pams, com encara es pot veure, la placeta on és radicat, i quan l’endemà el pacífic senyor anava a cavalcar com de costum, no pogué eixir de casa.

Castelló té meravelles
que no oblida qui les veu:
el Portal de la Gallarda,
la Catedral i el Pont Vell.

[…]

Nimfa inconstant, perversa, cor de druda,
vèrtex de rius oberts com un ventall:
el sabonet et renta l’embolcall
i ets camí i riu, resclosa i conca i vall,
fins la Gallarda, que duu al cor l’açuda.

[…]

Davant el mil·lenari Portal de la Gallarda
aigua amunt, venç l’encís que la passa et retarda,
deixa el camí dels horts per l’humil senderol:
camí d’enamorats, cal que hi passis tot sol.

[…]

Ran del Portal de la Gallarda
el veire d’or de cada tarda
es fa bocins.

[…]

Endreça

Bell de mi, en guasardó de tornar vista a un cec,
sols vull pel meu conhort, al caure de la tarda,
poder mostrar al meu fill l’aigua llisquent del rec
del Molí, sota l’arc del PORTAL DE LA GALLARDA.

[El Sabater d’Ordis]… i ha après, per dir a la gent,
manta estrofa d’un tal poeta de Climent
el foll que més d’un cop al caure de la tarda,
sol veure als matacans del Portal de la Gallarda.

La Gallarda té un portal i el portal
una alta torre
amb un lilà i un desmai
i un campaneig de taronges.

Llinda el meu hort, Portal de la Gallarda,
pont llevadís d’il·lusions perdudes.
Frisen les aigües d’ònix ajagudes
a l’hora minsa que el ponent s’atarda.

Un cigne rosa, ocult, munta la guarda
als matacans ombrívols on escudes
reminiscents esblaims de combats rudes,
brins de paüra, espectres de basarda.

Ciclòpic ull, jo et bado la parpella
—al puny l’escarpra—i he reblat l’anella
dels anys difunts al vespre que es marfon.

Arc de triomf de la malenconia,
amb la catifa als peus de la badia
i una corona de merlets al front.

[…]

La nit recula un poc i avança el dia
saltironant a passes de pardal.
L’estrella d’or s’atura en el Portal
de la Gallarda, un crit de profecia.

[…]

El poeta sofistica una finestra romànica al mur oriental del seu castell

Bada’t, finestra, esquinça el mur.
Que el sol ixent sigui el meu hoste:
cada matí em doni una almosta
d’or deixatat en l’aire pur.

Romànic trau al ritme obscur
d’una era escrua que s’acosta.

Déu perdó a mossèn Lapedra,
rector de tan poc encalç
que va fer pintar a la calç
una catedral de pedra.

[…]

Diu que el rei d’Itàlia Humbert
amb shorts no pot entrar al temple,
i els calçotets li ha ofert
el rector mossèn Tubert,
que els duu llargs per donar exemple.

[…]

Diu que mossèn Salvador
amb l’església, el mas i el cine
ha trobat la triple mina
del poble de Castelló.

[…]

Tantes campanes, pics i repicons
per contorbar la pau dels meus matins:
si el capellà es pogués picar els collons
i deixar en pau el somni dels veïns.

[…]

Amb religiós ascens
un devot de Sant Llorenç,
mig mugic, mig capellà,
per les quaresmals costelles
ha fet posar unes graelles
dalt de tot del campanar.
Per ara ja té un “600”
i una antena als quatre vents.

[…]

S’ha oït el clam del Poeta:
un llamp ha caigut del cel
i l’antena de Babel
se n’ha anat a la punyeta.

Si en vas pairal –l’altar on la llosa és ara–
tinc per coixí la pelvis de la mare,
no em planyeu pas, amics, quan seré mort.

[…]

L’hereu: –Donen un pols a nora, fill o gendre.
La resta, meitadada, entre la cripta on jeu
la mare i la pairal llosana de la Seu.

Ha vist al vas marmori de Magauli
armat –jacent rere l’altar major
de la murada seu de Castelló–
com l’animeta ix per la boca,
i plau-li d’imaginar que paga l’únic deute.

Magauli –el comte reu de les enveges
reials–, jacent estàtua de pàl·lid
marbre, en l’obaga de la Seu purpúria
vessa el robí de sang, última gota
que sobreïx la copa enverinada.

La posta inflamava l’absis de la catedral, cenyint de tons blavissos i moradencs les arestes dels arcbotants i de les finestrades, xuclant darrera seu les decebudes il·lusions de dos homes –un vell i un jove- decebuts per l’amor. I la submissió del conco al propi destí agrisat, i l’ambició de l’hereu per a superar el seu a força de voluntat feien més dissemblant llur contrast, en aquella hora de lassitud, mentre retornaven pel camí dels horts sota el vetust portal de la Gallarda.

Les proporcions del temple serien tals que, al seu costat, la magnifica catedral actual de l’Empordà i tota la Costa Brava, erecta a Castelló d’Empúries, semblaria l’ermita de St. Onofre i la Sagrada Família –s’entén, el dia que fos acabada–.

I a Castelló hauria tingut lloc la celebració del segon festival de la victòria. I haurien acudit per a besar-li la mà, tot els comtes i barons i varvassors, cavallers i ciutadans nobles de la terra i de l’Aragó.

Em sembla vàlida la informació d’un vilatà de Selva de Mar, que em precisava: -Al Far hi havia el far. A Empúries, el mercat. A Castelló, el castell. A Palau, el palau del comptes i a Pau el jutge de pau.

Al bell redós de la muntanya il·lustre,
prest esquinça sagetes el collverd
aparellant-se amb el coll-roig, i es perd
en un vol ample, lluminós, incert,
vers la ciutat de Castelló, lacustre,

que amb murs altius d’Otger les ires frustra.

Xafardejant pels aires amb verba desimbolta
donàveu per la plana una darrera volta
corrent darrere un núvol cap a “la vila gran
–que vetllen quatre torres– de Castelló d’Empúries
cercada de muralles –que la van augmentant.

Dotze cavallers vetllen al llindar de la Catedral;
sota el peu, les armes del noble casal que en féu pia ofrena.
Son els dotze apòstols que, ufans en la glòria santa del portal,
per les inclemències s’han tornat mesells a sol i serena.

De llur vida humana se’n saben miracles, pecats i virtuts.
Quan hom els esguarda amb la bonhomia de l’auri alabastre,
sant Tomàs és l’esca de la refiança dels més descreguts;
heus ací sant Pere, que amb claus de mestressa devora la clastra.

Sant Jaume –i li lleven heroiques batalles! – sembla un menestral,
i l’altre sant Jaume, si ningú l’esmenta, ja ni en fa cabal;
sant Joan, estantís, barbamec, té en l’aire sa mirada casta.

L’un porta xambergo, la barba arrissada o un magne missal;
parlen en col·lotge de doctes disputes d’art teologal,
i amb el nas xafat repten la mainada, sempre iconoclasta.

No vull, per viure, els fums d’opi
que m’ofrena la ciutat,
sinó l’aspra voluptat
d’un vi bru de celler propi.

Sabré, quan la mort s’apropi,
acceptar el conhort del Blat
si mai per tu he plorat
llàgrimes de telescopi!

La vida no em fou baldera;
he dit himnes als fonolls
i he libat els alcafolls

de n’Orfeu i Taballera.
Vull morir com l’olivera
encerclada de rebrolls.