«El cor del poble»
Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist —ni avui, ni cap dia— és l’esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l’ànima esqueixada, sagnant. Podrien repetir aquella frase de Taine, l’any 1870: «Hi ha dies que la meva ànima és tota una llaga». Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.
Davant les perspectives de la guerra hi ha milers, desenes de milers de catalans, que acceptarien amb alegria els sofriments actuals i altres de pitjors, si amb això pogués evitar-se el triomf de l’enemic. Patir rai; la qüestió és que no vinguessin els feixistes! Menjarien de gust l’escàs pa negre i la mica d’altres queviures; caminarien dies, setmanes i mesos, com espectres descarnats i esgrogueïts; aguantarien dos, quatre, vuit bombardeigs diaris pel temps que fos; donarien generosament el darrer fill i la darrera moneda; s’avindrien a tot, a tot, abans de veure els franquistes envaint, dominant, esclafant Catalunya.
No tothom és així en el nostre poble. Però les virtuts cordials d’aquests bons catalans compensen les tares de molts altres i ens redimeixen de moltes febleses col•lectives. Mentre tantes coses s’esquerden i es trenquen i cauen pel cop de la desfeta, el cor del poble batega noblement dintre el pit angoixós.
«Jurament d’exiliat»
Ara que Catalunya ha caigut, trencada, esclafada, vençuda per la força; ara que volen esborrar el seu nom de la geografia, el seu idioma de la literatura, el seu amor dels cors; ara que Catalunya sembla que es desfaci i desaparegui en el clot negre de la persecució i l’odi; ara que centenars de milers de catalans han de sortir de la pàtria envaïda pels vells enemics i per enemics nous; ara que és una hora de dolor i d’amargor, el meu pensament nacional s’afirma amb més vigoria. Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es reestabliran, en la llengua que peristirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització. De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.
Treballar en tot allò que jo pugui, perquè ressorgeixi —més sòlida, més pròspera i més noble encara que abans— la pàtria caiguda. Aquest és, mentre el tren en marxa m’allunya de Perpinyà, el meu jurament de català nacional. Que tots els catalans exiliats facin i compleixin el mateix jurament i vindrà el dia que podrem alçar damunt la recobrada terra de Catalunya les nostres veus, la nostra bandera i el nostre ideal.
