La base de dades de les Lletres Catalanes
De família humil, orfe de mare als tres anys i de pare als nou, fou posat a l’empara del seu oncle matern, Carles Hubert, rellotger, de qui heretà l’ofici. Als catorze anys es féu càrrec de la botiga després de la mort del seu oncle i compaginà l’ofici de rellotger amb la seva afició pel teatre. A quinze anys actuà en agrupacions d’afeccionats que representaren les seves primeres peces; féu amistat amb Eduard Vidal i de Valenciano i Conrad Roure.
Un Tros de Paper, Lo Xanguet, Lo Noi de la Mare, La Barretina, Lo Gai Saber
Reivindicà un teatre popular escrit “amb el català que ara es parla”, enfront de l’idioma més culte i arcaïtzant dels intel·lectuals fundadors dels jocs florals. Els darrers anys visqué amargat per la por de perdre el favor del públic, i assajà d’incorporar-se als corrents nous, sense gaire fortuna, ja imitant l’estil d’Echegaray, ja provant d’emular els èxits del jove Àngel Guimerà. Tot i això, les seves obres assentaren les bases del teatre català modern.
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Temps enrera,
quan jo era
minyó ardit i encar solter,
coneixia una hostalera
d’un hostal sense hostaler.
De vesprada
llarga estada
feia sempre dins l’hostal,
i fins ser de matinada
no passava del brancal.
L’hostalera,
que ja era
de trenta anys i més potser,
sempre em deia falaguera
si volia ser hostaler.
Responia
que veuria
i no en feia mai cabal,
I fins ésser ja ciar dia
no sortia de l’hostal.
M’esperava
i es migrava
i es moria de neguit,
I plorava i es damnava
si tardava alguna nit.
Mes si em veia
ja somreia
i tancava el finestral.
M’abraçava i amb goig deia…
Si pogués parlar l’hostal!
Una nina
gironina
va venir a festa major.
De sos ulls la llum divina
escampava arreu l’amor.
L’hostalera
falaguera
fou com sempre, i més, potser,
mes la nina un àngel era:
no em plaïa ser hostaler.
Prometatge,
nuviatge,
i el demés va anar seguint.
I amb la nina llarg viatge
vaig emprendre, ja marit.
No pensava
que deixava
un amor i un cor lleial,
i molt menys em recordava
de la porta de l’hostal.
L’hostalera
falaguera
que restà sense hostaler
va morir-se temps enrera;
va morir… d’amor potser.
No sospiro
ni mai miro
si he faltat o he fet cap mal.
Mes me signo i els ulls giro
en passar davant l’hostal.
Text: