Jeroni Zanné i Rodríguez

La gran ciutat s’adorm. L’última llum s’apaga
del cel descolorit. La fosca es va estenent.
Un núvol colossal s’aplana lentament.
Tapant el vell Montjuïc, la boira espessa vaga.

S’encén del bec de gas la flama esmorteïda:
com màgic foc-follet augmenta i pal•lideix:
llençant reflexs estranys, al lluny reprodueix
renglera de llums d’or que sembla ésser infinida.

La boira va baixant atapeïda, intensa,
i va invadint carrers i places: la ciutat
humida es va adormint amb un gran son pesat;
el vent a rondinar son càntic sord comença.

El cel és fosc i trist. És l’hora misteriosa
companya de plaers: la pensa, reposant
del jorn prosaic i baix que amb joia va oblidant,
desperta s’expandeix, com vibració amorosa.

I entra en un mar sens fi d’eròtiues onades,
on s’encreuen esguards i formes esplendents
i ulls que semblen de foc i boques impacients…
Com màgiques visions s’estenen enllaçades.

La pensa va creant belleses impossibles,
mes son flam ardorós decau i feble mor:
la buidor del no-res desfà els batecs del cor.
Les ombres de la nit s’estenen impassibles.

Un gran silenci fred a la ciutat domina,
un silenci ensopit, estrany i neguitós
que va desfent els sons dins pluja de negrors…
Romp una estranya veu aguda, femenina,

del fons d’un trist cafè de vicis cau impur,
un cant meridional que omple de llum la vista,
que omple de grats records la fantasia trista,
com s’omple de clarors un cel boirós i obscur.

La veu duu en sos gemecs colors del gai Migdia,
retalls d’un cel molt blau, aromes passionals,
i vibra refilant: les boires hivernals
s’esqueixen sota els raigs del sol d’Andalusia.