La base de dades de les Lletres Catalanes
El 1869 inicia la carrera de dret a Barcelona, on referma la seva afecció literària i entra en contacte amb el moviment de la Renaixença. L’any 1878 es llicencia, s’instal·la a Mallorca i es casa amb Rosa Pujol, amb qui tindrà tres fills: Pere, Teresa i Gaietà. El 1879 és regidor. El 1883 és diputat provincial per Manacor. Entre 1886 i 1926 és relator d’audiència. El 1893 és diputat a corts pel partit liberal. Organitza a casa seva una tertúlia que reuneix els literats insulars i acull els artistes i escriptors que visiten l’illa. D’altra banda, abdica el vague catalanisme literari, de manera que la seva poesia, fins al tombant del segle, és pràcticament tota en castellà. El 1887 mor la seva muller. El 1891 es casa amb Maria del Haro i Rosselló, amb qui tindrà dos fills més, Maria i Pau. El 1901 mor la seva filla Teresa i, el 1905, el seu fill Pere. A partir de 1899 i fins al 1903 es produeix un canvi d’actitud davant la llengua i, després d’un període de defensa del bilingüisme, acaba adoptant de forma conscient i decidida el català. En pocs anys esdevé una de les primeres figures de la poesia catalana. El 1919, perd, el mateix dia, a Barcelona i a Mallorca, Maria i Gaietà. A partir de llavors, les noves creacions són escasses i sovint són reelaboracions o traduccions de peces anteriors.
El 1913 és nomenat membre de l’Acadèmia de Bones Lletres. El 1916 és president dels Jocs Florals de Barcelona i és nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
La seva obra més coneguda és “La balanguera”, que, musicada per Amadeu Vives, ha esdevingut l’himne oficial de Mallorca.
... sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort
Formulari d'enviament de postals (Envia un missatge per mail a qui desitgis, la postal s'inserirà automàticament.)
Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se’n la millor part de mi.
I l’amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort.
Cada ferida mostra la pèrdua duna branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.