—Vejam, doncs, en l’assumpto de la Iglesia, quin parer me donau. Ja sabeu, barons, lo bon afecte i amistat que hi ha entre nós i el sant pare; ja sabeu que sols ab Benet XIII és ab qui sempre ens havem entès, i que no coneixem a aqueix Angelo Coriari ni a l’altre papa Joan que acaten los cismàtics de certes regions, però dec dir-vos que a mos oïdos ha arribat una nova fatal…
Lo rei esperava que el dubte d’aquesta nova despertaria interès en los concurrents, però veent que tothom estava quiet i indiferent, continuà:
—Una nova fatal, sí! Tots sabeu que l’emperador Segismon i La¬dislau d’Hongria no tenen motiu d’estimar-se gaire. Aquest, a qui prometia ajuda en Nàpols lo papa Joan en contra dels Anjús i perquè li entregàs a son antagonista Coriari, ha faltat a la paraula, i per consegüent ara són tan enemics Ladislau i Joan com ho és aquell ab l’emperador. Segimon, que és tan polític i que ha arribat a recobrar en Alemanya lo bon nom que havia perdut en la batalla de Nicòpo¬lis, la donà ara en mostrar-se com a monarca pacífic, i fins se diu que s’ha proposat lograr la pau de la Iglésia cridant un concili de Constança i deposant als papes intrusos. Pregunto jo ara: quin serà el verdader per a Segimon, sabent que Joan és enemic de son major enemic i que sempre està disposat a augmentar les forces que van a Hongria? I si queda papa Joan, què serà de Benet, a qui tots tenim per verdader? Què farà el rei d’Aragó si el concili arriba a deposar al que ha sigut son principal favoreixedor i amic? Responeu, amics, dieu-me lo que he de fer, dau-me el millor consell que us semble en això.
I mirant a tots cantons lo rei, com buscant a alguna persona eclesiàstica, deia per a si:
—Greu me sap ara d’haver donat lloc a que marxàs lo bisbe de Malta.
Los concurrents se contentaren ab fer algun moviment de cap que expressava o son dubte o la indiferència que tenien en aquell assumpto. Sols lo donzell, que aprofitava sempre aquestes oca¬sions, fou l’únic que manifestava disposició a respondre.
—No us sembla si la nova és fatal? —insistia el rei—. No us sembla que és un cas dels més compromesos? Dieu: parlau…
—Poca quimera em donaria això, senyor —digué el donzell—. Altres concilis hi ha hagut i altres papes s’han fet i per això no han desistit los reis de son propòsit, que no sou vós sol en tal cas qui hauria de témer, puix tots los reis d’Espanya, i sobretot lo de Franca, estan a favor de Benet, que és lo verdader vicari de Jesu¬crist i per qui havem de derramar tots, si convé, nostra sang. Ja sa¬beu lo que us diguí estant en lo siti, de que convenia escriure al rei de Franca per procurar que sos feudataris del migdia, regoneixent a Benet, deixen de fer irrupcions i de ser eterns enemics de vostres regnes.
No desagradà a la generalitat la resposta del donzell per allò que a vegades se sol dir de que boigs fan bitlles, però a la primera observació del rei quedaren tots més indecisos:
—Fàcil fóra això —digué lo rei—, però vosaltres no sabeu que per la qüestió d’Arles va a firmar-se un tractat entre l’emperador Segi¬mon i Carlos de Franca, és a dir, que el nord i el migdia van a ser amics quant ans.
—Trista és la situació de la cristiandat, senyor —digué el Fiva¬ller—; convé pensar-hi molt en lo pas que es done, i per això crec que valdria més no precipitar-se, esperar a veure lo resultat del concili…
—Què esperar ni esperar —interrompé l’imprudent donzell—. Be¬net era ja papa ans que vós, senyor, fósseu rei, ans i després ha si¬gut vostre amic, i sent ell sant pare, no quedarà mai enrera la casa d’Aragó. Que facen los altres lo que vullen, i obrau, senyor, com a vós millor vos semble.
La imprudència del donzell, indicant en cert modo que el papa havia favorit a Fernando per lograr la corona, acabà d’augmentar lo mal humor d’aquest, que veia la indiferència dels demés i sobretot cap assumpto deis que 1’interessaven resolt.
—Estau a la mira —digué un dels àulics— a veure lo que fa Castilla i feu lo que allí es taca.
—Sí, és lo millor —digué un alter—, perquè fora ridícul que vós obràsseu diferent del que allí es pensa.
—Sí… ja… però…
Lo rei deia aquestes paraules ab lo to més irresolut, quan de re¬pent aparegué en la sala fra Vicent Ferrer, i divisant-lo el rei, ex¬clamà:
—Ah! Fra Vicent! Semblau enviat per Déu. No podíeu venir millor.
I repetint el rei al frare tot lo que acabava de contar, conclogué, per fi, de la mateixa manera que ans, a saber:
—Responeu, amic, dieu-me lo que he de fer, dieu-me el millor con¬sell que us semble en això.
—Sols Déu del cel sap qui és son vicari legítim en la terra. Ell farà, senyor, que desaparesca el cisma, i ell afiançarà la tiara en lo cap que la mereix.
—Sí… però… —digué el rei desesperant-se al veure que encara son dubte era així major—; del que tu em dius noi deduesc la veritat… Digues, digues… que ningú com tu en aquest negoci…
—-Senyor -—-digué el frare inclinant-se com per prendre la despedi¬da—, no em pregunteu del que no puc respondre. Mon encàrrec és sols ara predicar i convertir, i per això vinc a despedir-me, puix par¬tesc per Tortosa, a on esperen tots los rabins dels regnes per disputar ab los doctors catòlics. Adéu-siau, senyor.
I acabant-se d’inclinar fra Vicent se n’anà en direcció a la porta de la sala com per marxar. […]
—Jo veig —digué per fi lo rei— que ha sigut per demés lo bon propòsit que he tingut. Però no hi fa res. Surti com vulla. I si la voluntat del rei és limitada per la llei, ara veuran que la voluntat de 1’home és poderosa quan obra llibre. Si destorbs vénen, jo els sabré traure, i en quant al papa, demà mateix me’n vaig a trobar-lo a Morella, i allí, cara a cara, potser nos entendrem millor. Acabem doncs, se¬nyors; responeu-me a l’ultima proposició que faig i deixau-me descansar, que prou fatigar estic. Resolem lo punt de les corts, i prou.
—Vostra altesa tracta, tal volta, de reunir corts? —preguntà senzi¬Ilament mossèn Fivaller.
—Això mateix.
—Fareu molt bé, senyor: quant ans millor, perquè és precís bus¬car algun medi a fi d’aliviar les gran misèries i vexacions que han sofert los pobles ab la fam, la pesca i finalment ab la guerra.
La nova mirada frenètica que aquestes paraules arrancaren al rei provà bé que don Fernando vaticinava una altra fatalitat, com en efecte era prop.
—Buscau aquest medi si voleu —digué lo rei—, però lo que a mi m’interessa, i més que a mi a tots mos regnes, és la pacificació ge¬neral de les illes. Per a la defensa de Sardenya i Sicília necessito vuitanta mil florins d’or, i aquest és l’objecte principal de reunir les corts. Aquí estan los tractadors que jo poso per ma part —digué senyalant a sos àulics favorits, entre els quals no n’hi havia cap que f os d’Aragó, ni de Catalunya—, i tan prompte com estigau entesos, que es faça la convocatòria per aquí o per Montblanc o per a on se vulla.
Mal efecte produí aquesta última proposició entre tots los cir¬cumstants, i els particulars de la ciutat, i especialment Fivaller, s’a¬rrepentien de no haver-se’n anat ans, per evitar aquell nou disgust que devia ocasionar-se.
