Anna Gual Vendrell

Reneix la menudesa
de l’ínfim.

Reposa al costat de la carretera,
a la riba del bloqueig mental.

Quina determinació,
la de la petita planta que creix a la cuneta,
incomodant el ciment que l’escanya.

Rupestre fins al moll de l’os,
em desvisc per intimar
amb aquesta planta,
per animar-la a no decaure,
per copiar-li el gest guanyador.

Unes semblances
inventades.

Un impuls vegetal que ja és meu.

No és a la nit sinó al capvespre,
a l’hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d’un cable elèctric
es posen d’acord i aguanten l’alè,
apreten les ales i se’ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
estem
a punt
a punt
a punt
per travessar el cel i creuar el continent.

La força de l’impuls
reverbera el fil metàl·lic,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.

Ningú entén el per què.

51 secrets incrustats a les taquetes
microscòpiques de les pupil·les,
8 decepcions surant a la superfície
remoguda de la glàndula llagrimal,
14 mentides retingudes a la capa
rugosa de la llengua, amb la saliva,
27 pecats amagats a la penombra
que habita la intersecció de la carn.

Som la brutalitat del bastó
d’un cec que pel passeig es troba
un altre cec, i el fa caure.

Entre lletra i lletra
hi neix un munt d’herba
que no penso tallar.

He tornat a desenterrar significats,
a tensar les paraules ajuntant-les.

Mira’m com contemplo,
com em cruix el cos
només en l’acte de mirar.

Estirar les definicions
com qui estira els ossos
en el moment de llevar-se.

Allargar els sons
perquè t’arribin les ones
ara que ets totes les cases,
tots els rebosts,
tots els refugis nuclears.

Deixa de repetir en veu baixa
que no em vols al costat del llit
si escric així, que et sento.

Les coses no són el que semblen ser,
sinó tota la resta.

I si no la veig? I si m’enfonso
abans que la vegi?
Què faig, eh, què faig? Obro els ulls
i que m’entri l’aigua pels forats?

Jo m’enfonso i no la veig.
Et ben juro que no la veig.

I això s’inunda, això va
cap avall com una mala cosa
i no la veig,
em pots ben creure que no la veig.

Moc els braços
però l’aigua m’absorbeix
i no la veig
i no la veig
i no la veig i m’absorbeix.

I digue’m,
què he de fer si no m’espera
i decideix no aparèixer
i decideix aparèixer quan jo ja no la veig?

I és que això és el que passa
i és que no hi és
o no la veig i sí que hi és i molt m’enganya.

Obro la boca i que m’entri l’aigua
i si hi és
i és que no la veig
que vingui a treure’m
del mar negre,
que vingui a obrir-me
les costelles,
que em xucli l’aigua
dels pulmons.

Si hi és a temps, si apareix.

Agafo una pala i un rasclet
i començo a cavar cap avall,
trencant primer les rajoles,
esmicolant després el ciment
i la terra que el sosté i totes
les pedres que trobo les deso
a les butxaques per si
tot d’una visc una esllavissada
i cal fer un mur i esperar
que la cosa es calmi.

No vull pensar
on arribaré ni quan tardaré
ni si al final hi trobaré
algú cavant en sentit contrari.

Qui sap si xocaré,
sense tenir temps
per prevenir la col·lisió,
contra el cap d’algú
ple de fang i runa.

La veritat, pànic de xocar
contra mi,
de ser jo la pregunta i la resposta.

A la superficie
de la meva pell d’humana
hi ha restes
de saliva, petons, carícies, mossegades,
esperma,
xuclets,
talls, ferides, cops, llagues,
suor, cicatrius,
rascades, sang, crostes, blaus, lesions,
esgarrapades,
bufetades,
varius, butllofes i cremades.

No em calen ni perforacions ni tatuatges,

el meu cos
és un mapa.

La pressió

sempre ha estat elevada
al nivell en el que em moc.

Perquè si no arrisco no visc
i si no visc no té sentit escriure
i com viure sense escriure?

Així que la pressió
sempre ha estat elevada
al nivell en el que em moc,
perquè vull escriure, i no hi ha escrit sincer
sense que el cap del que escriu
exploti.

I per això tot el que faig
és a pressió i porta problemes,
perquè els problemes
són moviment, són lluita, són motor.

I per això tot el que faig
és a pressió i porta problemes,
perquè els problemes són inspiració.

I el viure surant
que se’l quedi un altre, que jo vull
menjar terrossos de terra.

I la cuirassa transparent
que la vesteixi un altre, que jo vull
enganxar-me
els dits a cada porta,
que jo vull entrar a un tornado i donar voltes
i tirar-me a un riu cabalós
i que se m’emporti.

La probabilitat de quedar-m’hi
sempre ha estat elevada
al nivell en el que em moc,
perquè si vull escriure he de viure i no patir
per si se’m para el cor.

El vent no fa soroll
però tu el sents
quan toca les coses.

Així, el poema.