Creixen malgrat tot les tulipes

Ha entrat la mort al rebedor de casa, i no ha marcit les flors. Tampoc no s’ha espatllat la rentadora, ni s’han fos les bombetes, ni s’han quedat dringant les copes al prestatge. S’ha presentat la mort i no quedaven ja ni cordes fluixes ni passes vacil·lants amb pànic de l’abisme. La mort ha entrat lliscant per la finestra entreoberta, anunciada pels trons i la tempesta insòlita d’una matinada de juliol, i jo m’he arrecerat a l’ombra de la vida i t’he estimat per sempre els ulls desorientats, la pal·lidesa extrema de la pell, les mans rendides sota els llençols asèptics. La mort s’ha presentat sense trucar a la porta i li he pogut fer un lloc enmig de les costelles, no gaire lluny del cor, on encara hi ha l’eco de la seva veu que canta la cançó, Qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar, i la sang que em bombeja, impacient, amb una ànsia incansable de viure.