La casa del silenci

Plou. Plou i les fulles de terra fan l’efecte de ser plats que emmagatzemen aigua. I l’aigua emmagatzema més trossos de la meva ànima. En tinc aquí, al riu, a l’estany de Barcelona. Tinc trossos d’ànima per tot arreu, és curiós com pot arribar a fraccionar-se una cosa tan intangible. Però no es deixen agafar, aquests trossos, ja ho intento, ja, però no hi ha manera. Tanmateix, no és pas culpa de l’aigua, això. És culpa de tots, de tots els que em van trencar l’ànima i la van tirar a l’estany del costat de casa i em van dir, au, maca, ara vés a buscar-la i, si s’ha trencat, recompon-la. No la vaig recompondre mai. Primer ho vaig intentar i després, quan ja no em feia mal, ho vaig deixar estar, si la meva ànima volia estar-se a l’aigua dividida en trossets, que s’hi estigués. La culpa no era meva, sinó de tots, de tots. També d’en Mark, que no em deixa ni acompanyar-lo al camerino. De tots.
És ben fosc. Quan hem vingut ja ho era, aquí el dia és curt i el sol minso, i s’acaba de seguida. Però continua plovent. Ara em posaria a caminar arrossegant els peus, ficant-los a dintre dels bassals, deixant que es mullessin. Ho faria, però he de sortir a tocar i les sabates han d’estar en condicions. Ara tothom ha tornat a entrar a dins perquè comença la segona part. Aquesta és, sí, una segona part a tots els efectes. La segona part de la comèdia de la vida, amb un ésser viu a les meves entranyes i l’aigua que continua caient, constant, però sense fer soroll, com si no es volgués fer notar. Els berlinesos, acostumats a aquest temps, passen apressats sota paraigües de tots colors. I jo penso en quan vaig saber que la Teresa i en Karl eren amants.
Em sembla que va ser l’última vegada que se’m va partir l’ànima. Aquella vegada va ser quan em vaig adonar que la Teresa, la que havia estat un referent a la meva vida, realment vivia per fer-me mal. Que segurament no tenia cap altre objectiu en aquest món. Quan els vaig enxampar en aquell hotel d’aquesta mateixa ciutat, vaig fer un gran esforç perquè creguessin que m’importava tres raves. Però no era cert. La mirada de la Teresa, com demanant-me disculpes, com si fos la santa innocència, com si estigués jugant al joc dels malentesos, em va encendre més que tot. Mentre marxava d’allà de pressa, tan de pressa com podia, em demanava com es pot arribar a ser tan mal nascut, com es pot arribar a ser tan recargolat, com podia haver cregut algun dia en la Teresa. És ben bé que, quan som criatures, ens ho empassem tot.
Aquell dia, vaig arribar a l’Spree que em faltava aire. L’aigua baixava tranquil•la, però jo estava que m’ofegava. Vaig fer un crit abocant-me per sobre de la barana al damunt d’aquelles aigües cabaloses, i llavors vaig començar a respirar de pressa, barrejant inspiracions amb sanglots, que em van sortir tots a la vegada, els sanglots de tota una vida, els sanglots de la veritat, d’aquella dona que volia acabar amb mi, d’aquesta dona que ara tocarà amb mi el concert per a dos violins de Bach. Segur que la mala puta havia seduït en Karl, segur que se l’havia endut a aquella habitació amb qualsevol engany, segur que havia vist que hi havia alguna cosa entre ell i jo, i havia dit, doncs aquest també me’l quedaré jo, i l’Anna es quedarà sense res, sense res de res.
El món és difícil per a algunes persones, i per a mi també ho era, ja tenia raó el professor del nas guerxo, el meu destí era viure en souffrant, això fins que vaig decidir que s’havia acabat, un dia d’ara fa deu anys, sanglotant sobre el riu Spree. Em demanava com s’ho havia fet la Teresa per aconseguir ser l’altre violí en el concert de Bach, com s’ho havia fet per acostar-se de nou a mi, i així veure com em podia fer mal. És clar que, en el moment que la vaig veure, vaig pensar que tot plegat era casualitat, una casualitat endimoniada, d’acord, però una casualitat. Però, és clar, després de tantes coses que han passat, he deixat de creure en les casualitats, no pot ser, hi ha d’haver trampa, i la trampa és ella i la manera de mirar de fotre’m tant com pot. Això ho vaig veure clar el dia de l’Spree. I llavors va ser quan em vaig dir que s’havia acabat el bròquil, que no faria mai més el préssec, que no seria mai més tan càndida. Hauria volgut tenir l’Stainer en aquell moment, però no el tenia, l’acabava de donar a en Karl. A en Karl que havia promès casar-se amb mi quan tornéssim, a en Karl que jo creia meu.
Vaig creure meus la mamà, la Teresa, el papà i en Karl. I cap d’ells no ho era, tots em van enganyar. Però ara sí que en Mark serà meu gràcies a la criatura que porto dintre. I ara tinc el violí per passejar davant dels nassos de la Teresa. Ella ni se’l mira, sembla que l’importi tres raves que jo em passegi pel món amb aquell instrument que ella tenia des que era petita, segons em va explicar.