Deix on dir

Núria Martínez-Vernis

Barcelona, Barcelonès

 - 

1976
Categoria: Narrativa
Editorial: 
Primera edició: 2012
Ciutat on es publica: Barcelona
Traduït: No

Dades generals Llibre

[La batalla quan toca terra desvesteix...]

La batalla quan toca terra desvesteix. He deixat d’existir davant, ara sóc ordinària i lletra és guerra.

[Faig fang per a les noves criatures...]

Faig fang per a les noves criatures. Invento superpoblació. Caracteritzo individus amb infinites variacions de la mateixa por. Dia a dia substituir perfecte la cara -ho porta l’escultura -i pel fang canviar ràbia pena mal i allargar la vida pels costats que exposes. Flanc d’un ganivet o una congestió de no estar, i més per casa. La muntanya és un decorat que explica shows per a teatrets i firetes. Avui és exacte la pena. Desafectats els cossos són ordres que desprogramo de càstig. És per mi. És la culpa, la son i la incapacitat d’endreçar els duros i les armes que calen. Del bon fer, de la bona matemàtica, del rumor diari, d’avall les olors que podrien tocar-se, ser tacte d’entre els mars i navegar com si nedar fos un fixar el timó cap robar les pors. No deixo de Ben Harper amb tu, i que l’estafa sigui exacta.

[És tant poc útil la son...]

És tant poc útil la son per al combat persona-persona que reconec caselles plenes i soldats d’aire estavellant els ulls cap a un blanc impossible. La derrota és aquí. Accepto la condició de mala olor, de pou mort, de túnels i grues que reconstrueixen el desinterès en dosis no apamables. Aquí, la reconstrucció és d’aigua i fluixesa que des del moll lector es viu l’obsessió d’escoltar-te, de pagar amb duros la pols per metres. I l’oli destaca. S’escampa tant a poc a poc que veuràs com combina tristesa, ràbia i pena, com no fa adéu ni salut, sols el gest de perdre. Conclou que no sap fer-ho d’altra besada. Discurs d’adéu de tu i barrancs que s’anticipen; la fona talladora, la destrucció biogràfica. La boca du pinyol i els mariners els seus nusos. L’ofec també fa cervell. I de la son una manera tranquil·la. Deixaré fer als escaquistes, soldats i bruixes en una estratègia suïcida: Tu no importa.

[Despertar del món...]

Despertar del món i caminar amb ordre. Si pogués dormir el nus que la grua mou amb sàvia combinatoria
diria carrer i antic passatge de la ciutat putrefacta. Els nusos són l’emoció no continguda. La febre el
sistema d’obsessió avesat a descreure i a obviar la por.

Impressiona

Impressiona. Menja d’un bol, esfera possible
entre marges de caixetes blanques
i nines nues al racó de l’aigua.

Sembla descriure els espectacles d’ametlles
i és que a casa l’altre,
s’entossudeix a encabir-hi una il•lusió totalitària.

Lliure, excel•lent i descomunal
les postres fastuoses,
caramel•litzacions prop la comissura,
dels racons de l’aigua, per tot,
transitar-vos sense el permís del sí
en un cul de sac que redibuixa la mitologia de sempre:
el cos a tocar de la dea, llar de foc
i una empremta de vell sobre els cossos amples.

A les cavernes dels pobles,

als pallers perfilats per desestructurar les ànsies,
la ciutat que fa putrefacte
i fàctics quan la inanició.

Voldria la malcriada saviesa de viure amor des d’una alçada
possible, un tractoret observador
i una ametlla per brindis d’arribada.
La benvinguda als llimbs,
una fiabilitat estranya, l’exuberància d’asteques, inques i gautxos
des del paisatge sec d’aquesta finestra elefantiàsica.

No pensar si l’or és culpa
o és delícia.

Text:

Llibres relacionats Autor

Shopping Basket