Les meues universitats

D’ençà de la segona guerra mundial i de les darreres guerres colonials, els novel·listes occidentals s’han quedat sense història. No he tingut la sort de participar a cap conflicte, no m’ha torturat cap policia, no m’ha assassinat cap marit gelós, no he tingut cap accident greu. Tinc una vida plana, sense interès, poblada de novel·les i de diccionaris. He estimat algunes dones, la mort m’ha robat amics, he estudiat una desena de llengües tan variades com l’afrikaans i el provençal, però aquestes peripècies sentimentals i filològiques no poden interessar ningú. Durant aquesta vida avorrida i amarga de conservador d’una llengua crepuscular, he conegut una gran aventura intel·lectual. La Khâgne. Miraré d’explicar, d’una manera intel·ligible, en un català planer, aquesta història tan francesa. En aquell temps, els estudiants encara sabíem llatí o grec. Escoltàvem discos de vinil i cassetes. Cap savi foll encara no havia inventat la sida. Per trucar a casa, calia entrar en una cabina amb un viatge de monedes. Vivíem amb una alegria melangiosa, un romanticisme tardà i estimàvem les postes de sol, la companyia dels àngels, els croissants del matí, els diaris plens de tinta, els licors italians, les cançons de Frank Sinatra. Estimàvem la vida i la vida ens corresponia.