Sang presa

Una estona abans que tot comenci
m’aixeco amb una calma letàrgica i antiga
per mirar-me al mirall i recompondre
la imatge de qui creuen que sóc.
No saben que sóc només en el que escric,
el que escric,
el que omple els quaderns de les ciutats
que m’acullen fortuïtament,
estranyament allunyada de mi,
estrangera que viu dels glops de tinta negra
del que escric
bescanviada amb la lletra de tants somnis.

No tornis mai als llocs on has estat feliç…
(Quim Español)

Vaig viure perquè tenia un cor de pedra.
S’hi va tornar amb els embats del temps,
travessat per les passions que el van abassegar,
sempre invisibles als ulls dels altres.
Perquè no era el poder dels homes
sinó el de la ment i el del cor
tornats coneixement i amor en un alenar únic,
indivisible com la sang que se’n nodria.
Visc amb el cor arrelat a la pedra
a l’ombra de la vall, a la vora dels arbres,
a prop dels acants, esperant qui sap què:
si un batec d’ales, algun capvespre encès
o el despertar en un jaç de violetes.