Cada castell i totes les ombres

A un costat de l’avinguda s’alçava el muntanyam serrat de Collserola, amb uns núvols rogencs i trinxats; l’estampa lletosa del Tibidabo església, l’estàtua del Cor de Jesús, que semblava un ectoplasma o un calamar desorbitat; la sínia gegant del parc d’atraccions. I una munió de llumets titil·laven enmig d’aquella negrosa massa muntanyenca: el laberíntic i aparatós barraquisme de Les Mules, incrustat entre els pujols arrodonits i en les rieres seques, entre els estols de pins raquítics i feixos d’esponerosa falguera a cada clotada.

El càncer de Les Mules, Pelai Puig Alosa va esbufegar: hi proliferaven les ganivetades i la desaparició de noies, l’absentisme escolar, la delinqüència de menors. El narcotràfic. Evidentment, l’atur. La venda d’armes al detall. La distribució de moneda falsa. Búlgars i albanesos, lladres i captaires, amb nens escrofulosos; els gitanos romanesos amb cotxes americans immensos, mig rovellats i entapissats amb plàstic imitació de pell de tigre. Un clan de colombians, rodanxons i de cutis verdós, que robava a les àrees de descans de les autopistes… Els magribins, atrinxerats en un sector, construïen rabiosos una mesquita que la guàrdia urbana enderrocava de tant en tant, ells hi tornaven talment incansables estols de xacals famèlics.

Pelai Puig Alosa anava apressat. Molt. I rebufava. Dret i immòbil dins el metro, que grinyolava veloç i atapeït de gent. Quan el comboi de sobte va alentir i, en parar, se’n van obrir les portes, Pelai es revinclà: havia de davallar, ja era a l’estació de Rei Conqueridor. Damunt la qual una Barcelona rabent i uniforme, esbatanada, s’expansionava o trontollava més enllà de les barriades d’Horta i de la Vall d’Hebron.

Carrers de devastada innocuïtat, amb alguna vella torreta de jardinoi escarransit, geranis de pedaç i un plataner esbrancat; entre successius edificis de deu pisos i tronada cubicació seriada, pintats de gastades coloraines cridaneres.

Tot a l’empara de les comes farcides de falgueres, i els turons arranats, de la crestada serra de Collserola. Per sobre la qual un voluminós núvol llargarut, de brutor cendrosa, rebia un fil de vent i semblava, així, alenar fatigat.

Pelai, doncs, va sortir del metro empentejat i empentejant, enmig del caramull de passatgers que també n’emergien atropellats i atropellant-se. Ell, casualment, devora un nen rapat a zero, devia haver tingut polls o un càncer?, i que bramava a l’home que l’estirava, un gras indignat, perquè li donessin una bicicleta.

Mentrestant, el gentim que s’esperava a l’andana per pujar al vagó es premia i s’empenyia, avançava compacte. I topava amb la gernació que n’eixia, entre la qual una dona bruna amb un cos formidable, talment una columna, reia i ho dissimulava tapant-se la boca amb un diari gratuït.

S’incrustaven llavors mútuament els dos grups, i s’estibaven en un embús que es feia i desfeia. Amb un capellà vestit de clergyman, i les galtes violàcies, que voltava entre la confusió amb un tremolós gosset chihuahua protegit entre les mans, les quals alçava per por que no el xafessin. Semblava, llavors, que portés cerimonialment una ofrena insòlita.