Carta a Pompeu Fabra

Et toco, sí. T’he grapejat moltes vegades. És cert. Quan era petitona, i, ara, de gran. I et prometo que continuaré fent-ho mentre visqui. Però això no t’atorga cap dret sobre la meva persona. T’ho adverteixo, no penso ficar-me més al llit amb tu, com solia. No cal que hi insisteixis. Fins avui, les teves ordres han estat un deure imperatiu per a mi. Et trobava tan expeditiu, endreçat i normalitzador, que m’imposaves. I no puc negar-te que m’has ajudat bastant. Però més d’una vegada m’has fet nosa. I sovint, m’he sentit reprimida davant teu sense ni gosar de contradir-te.

No m’entens, oi? Au, va, deixa’m estar! No vull palpar-te el llom ni acaronar-te el folre. He descobert que puc ser lliure sense tu. Que hi ha un munt de coses que mai no podràs ensenyar-me. I, sobretot, m’has decebut profundament.

El teu cervell no deu rutllar prou bé. Mira que oblidar-te de catalogar la paraula més bella de tots les que es fan i es desfan! No cal que despistis. A l’apartat de la jota, entre ‘joliu’ i ‘jonc’, hi falta JONÀS. JO-NÀS. Estic convençuda que no hi figura només per fer-me la guitza. O potser és la gelosia que et corseca? JONÀS hauria d’anar destacada en lletres de fil d’or, perquè saps perfectament que val molt més que totes les paraules juntes que conserves en les planes del teu frigorífic. Sí, això ets tu, diccionari, un congelador de mots. Ni ho somiïs, no em tornaré a ficar mai més al llit amb tu. Encara agafaria una pulmonia mental. De totes maneres, et grapejaré sempre que em vingui de gust. Però al meu aire. I ara estigues quiet. Ja no tornaràs a dominar-me. Pobret, no desesperis!

Teva, quan jo ho desitgi, Mary Plexiglàs, amb accent obert a la a, com Jonàs.