Es feia tard

Un viarany ens duia fins al llindar
on es trencava el misteri de la nit;
allí, a les palpentes,
barrejant el desig amb la incertesa
cercàvem el difícil equilibri de l’amor.

Però, de sobte,
l’ala poderosa de l’àngel envejós
ens aturava el desfici.

Recordàvem l’altíssim preu de la virtut,
el càstig immesurable del pecat.
I, com que es feia tard,
baixàvem del palau dels somnis
i tornàvem cap a casa
amb el fred dels estels damunt el cos
I, als llavis, el regust de la nit agra.

Havíem acomplert, altra vegada,
el manament sagrat de la misèria.