La casa sota la sorra

Cap al 1964 vaig llegir diverses informacions sobre la presa d’Aswan, que els egipcis, amb l’ajut de capital i tecnologia de la Unió Soviètica, començaven a construir per controlar el curs del riu Nil, evitar inundacions i aprofitar l’aigua per regar grans extensions de terra; una obra gegantina que suposava convertir un gran territori molt ric en monuments del temps dels faraons en un immens llac. Des de la UNESCO, que ho va dirigir o coordinar, tot el món es va abocar a salvar-ne tants com fos possible. Per conservar els temples d’Abu Simbel, per exemple, es van construir uns dics que els mantenen fora de les aigües.
En un pla més individual i modest, alguns arqueòlegs van treballar pel seu compte al desert de Núbia per excavar una zona que l’enorme embassament deixaria per sempre més fora de l’abast de l’home. Així, uns anglesos van estar a punt de caure en un forat que es va obrir als seus peus quan només pretenien recuperar les restes d’un petit monument funerari. La revista Destino explicava en quatre ratlles la sorpresa d’aquells arqueòlegs quan, en despenjar-s’hi amb cordes, van descobrir que es trobaven en un recinte de parets llises, fetes per uns homes que hi havien deixat la pell: en un racó hi havia uns esquelets humans, cosa que feia pensar en la construcció d’una ciutat dels morts en honor d’algun faraó que, pels motius que fossin, no havia passat dels fonaments. El pas del temps, l’acumulació de fulles de palmera, sorra i altres deixalles havien tapat l’entrada. La notícia no era pas més llarga que aquesta explicació, però em va suggerir moltes coses.
Els qui vam viure de petits la Guerra Civil i, tot seguit, la Segona Guerra Mundial, estem molt sensibilitzats per aquests dos terribles conflictes. Si la Primera la vam patir en la pròpia carn —fam, misèria, bombes, famílies desfetes, presó, exili…—, la Segona ens va omplir el cap d’imatges, de consignes i de passió. No teníem televisió, encara, però els diaris i els noticiaris cinematogràfics —al principi alemanys, de la UFA— ens volien enlluernar amb el poder bèl•lic de l’EJE, l’eix que unia Berlín, amb Roma i Tòquio —Alemanya, Itàlia, Japó, o sigui, Hitler, Mussolini i Hiro Hito. A Espanya, després que la República perdés la guerra, s’havia instaurat la dictadura del general Franco, que no deixava respirar els qui no n’érem partidaris. Tothom sabia que l’havien ajudat els feixistes italians i alemanys. Per això, les camises negres, els nazis, les SS, la Gestapo i, sobretot, els camps en què els jueus eren exterminats sense pietat ens feien desitjar el triomf dels aliats: la Gran Bretanya i les seves colònies, l’URSS i els Estats Units.
El dolent, doncs, havia de ser un nazi, per això se’m va acudir que l’arqueòleg que feia aquell descobriment fos alemany, i el vaig batejar com a Timoteus Wander, Senyor Ti, per simplificar, que és el nom de l’alt funcionari que té un monument a la zona de les piràmides. El meu Senyor Ti és un malvat que, malgrat tot, em cau bé perquè dóna molt de joc: amés de dolent, vaig fer que fos un traïdor perquè es ficava a la butxaca els diners que rebia del govern per comprar armes i els invertia en la preparació d’un refugi sota el desert on es pensava retirar quan s’acabés la guerra. Em calia un protagonista bo per plantar-li cara. O dos. O tres. El principal havia de ser un idealista que defensés els pobles africans en lluita per la llibertat, un negre, evidentment, i així va néixer Henry Balua, íntegre i constructiu. També necessitava algú que li fes de contrapunt, de manera que em vaig inventar el baliga-balaga d’en Pere Vidal, que és el personatge més autèntic perquè és contradictori: li agrada treballar poc i viure amb l’esquena dreta, però s’indigna quan comprèn que la seva actitud facilita la injustícia; llavors es rebel•la i posa tota la seva energia al servei de la causa justa contra la qual estava a punt de participar. Un còctel explosiu, aquest parell!
I ja només era qüestió de situar-los, que entressin en contacte, que es fessin amics abans de trobar-se en bàndols oposats fins que es decidissin a treballar junts. L’argument, és clar, havia de ser el clàssic d’una novella d’aventures i aquests tres personatges, els bons i el dolent, permetien viure’n de ben intenses en el marc de l’Àfrica encara colonial i exòtica dels anys cinquanta i seixanta, entre la sorra del desert, l’exuberància d’alguns oasis, les bèsties salvatges, el riu Nil, i…
L’any 1965, quan la vaig escriure, no podia imaginar l’enrenou que portaria aquesta novel•la: des d’aventures de debò fins a articles commemoratius, múltiples reedicions —seixanta-cinc, al final de l’any 2001—, treballs escolars, i, fins i tot, un intent encara no reeixit de portar-la al cinema. I tampoc no hauria pensat mai que, trenta-cinc anys després, encara hauria d’imaginar noves històries per a aquells mateixos personatges. La culpa és del meu bon amic, el dibuixant Josep M. Madorell, que em va demanar que convertís aquesta novella en un guió de còmic, ja que, segons ell, tenia ritme de pel•lícula. M’hi vaig posar, ens en vam sortir, i va aparèixer en vinyetes en Cavall Fort, després en els llibres Anxaneta, en el diari Avui, en el Correo Catalán i, més endavant, en àlbums de l’Unicorn i ara, de l’editorial Casals, de la mateixa manera que en forma de novel•la ha passat de l’editorial Estela (clausurada pel govern al principi dels anys setanta) a Laia (que va fer fallida), i ara a Columna i a Bromera, amb alguna edició, també, per al Cercle de Lectors.