Els anys deserts

En acabar la guerra, tots els novel•listes que s’havien donat a conèixer abans del 1939, dels més grans als més joves, es trobaren abocats a una situació general absolutament negativa. Pel sol fet d’haver publicat en català havien incorregut en responsabilitats polítiques, fins i tot els qui per algun motiu s’havien dissociat del bàndol vençut però sense incorporar-se, així i tot, a la facció vencedora. Tampoc no comptaven gaire l’índole dels ternes i en general el caràcter de llurs novel•les. A més a més, no hi havia, ni hi hagué durant anys, la més mínima possibilitat de publicar en català. Restava la producció que els novel•listes tanmateix poguessin fer, sense perspectives quant a l’edició, almenys immediates, tot esperant que algun dia —com s’esdevingué efectivament al temps del desenllaç de la guerra mundial— hi hauria una certa tolerància. Però és difícil i de poc ajut, en tot cas, d’establir amb certesa quins novel•listes produïen en aquelles condicions i amb quina efectivitat. Començava la travessia desert.

L’exili dispersà bon nombre de novel•listes, la majoria. D’altres els engolí el silenci. Alguns, pocs, canviaren de llengua, almenys momentàniament i s’acolliren, així, a la indulgència del nou règim i a la «desigualtat» d’oportunitats. Quant a escriptors de nova arribada, només l’exili en donà senyals, però encara, els de notabilitat calgué esperar-los entre quatre i cinc anys.

De les generacions de més edat, Pere Coromines morí el mateix any 1939, exiliat a l’Argentina. Morien a Barcelona, envoltats de silenci, Joaquim Ruyra, pel maig del 1939 i dos anys després Prudenci Bertrana. Els qui se n’anaren a l’exili es destriaren a la llarga en dos grups: els qui restaren a França i els qui, coincidint amb l’inici de la guerra europea, se n’anaren a Amèrica. Entre els primers hi havia Josep Pous i Pagès, Puig i Ferreter, Mercè Rodoreda, Maurici Serrahima i Rafael Tasis. Entre els que se n’anaren a Amèrica hi havia Francesc Trabal, C. A. Jordana, Domènec Guansé i Xavier Benguerel. Tots aquests escriptors havien publicat novel•les (o almenys una novella) abans de la dispersió. Resten a part, doncs, els autors de novel•les breus i els inèdits, com Pere Calders, Agustí Bartra, Avel•lí Artís-Gener i Vicenç Riera Llorca.

D’altra banda, exiliats ja ho eren ben abans de l’acabament de la guerra, Carles Soldevila i Josep M. de Sagarra. A Mallorca, Llorenç Villalonga, autor d’una sola novella, pogué escriure, en castellà, des del triomf de la sublevació a l’illa, i ho hagué de fer, naturalment, com a propagandista de la causa dels vencedors. A Barcelona, Sebastià Juan Arbó s’adaptava a l’exigència d’aquell temps publicant en castellà. Miquel Llor, tot esperant un canvi, deixava publicar, traduïda per altri al castellà, una nova novel•la. D’altres, submergits en el silenci, retrets a consciència, podien sofrir persecució —com Agustí Esclasans, que fou empresonat—, ésser reduïts a la mort civil, com Josep Maria Folch i Torres, o al capdavall a la inactivitat en la presència pública, Oller Rabassa, com J. E. Martínez Ferrando i com Espriu, que ja no ha publicat cap més novel•la.

Calgué, doncs, que gairebé tot comencés de cap de nou. De l’exili americà sorgien nous i interessants novel•listes, però llurs obres, més aviat escasses, no foren conegudes i apreciades fins al cap de molts anys, quan foren reeditades a Barcelona. A França, Puig i Ferreter iniciava una molt àmplia reelaboració del seu món novel•lístic, però tampoc aquest fet no podia tenir cap incidència prop de la vida cultural de l’interior. Aquesta vida, en allò que en els termes més restringits pogués haver-n’hi, s’havia de reduir a les restes de grups i cercles intel•lectuals en curs de retrobament, però la novetat s’esqueia d’ésser la poesia, pel seu caràcter i per la seva tradició prestigiosa de qualitat i d’irreductibilitat.

Tanmateix, la vida social i cultural de l’època, tan mediatitzades, exigien la novel•la, recurs de lectura fàcil i satisfeta i alhora forma d’evasió. Alguns editors, principalment barcelonins, s’encarregaren de servir el producte, constituït per novelles de diverses literatures (i de diverses èpoques) traduïdes al castellà. Però la censura excloïa la possibilitat de donar a conèixer alguns dels novel•listes més decisius del segle, l’obra dels quals i per tant llur acció profunda encara no havien estat assimilades per la novel•lística catalana o només ho havien estat, en algun cas, teòricament, i per tant molt poc. Del repertori de postguerra, n’eren exclosos així uns recursos que el mitjà indirecte de la traducció podia haver aportat a la nova generació que havia d’arribar, sorgida d’una aparença desèrtica i, paradoxalment, d’un designi de mort.

La novel•la havia sofert ja prou de la guerra, la qual, com veurem, fou poc aprofitada després com a tema novel•lístic. La postguerra «dura» d’aquells primers anys, de signe totalitari, semblava que havia d’assolar-la del tot. Ja hem dit que la represa començà a l’exili i fou efectiva, és a dir en publicacions, a Mèxic i a Xile. La commoció, en la distància i en la llibertat, suscità novel•les i novel•listes, i així aparegueren vocacions tardanes o s’afermaren les existents, mentre els capgiraments del món podien ésser viscuts al dia i portaven a una renovació, tant de les tècniques i de les aspiracions com de les formes de difusió. A l’interior, en canvi, les petites edicions clandestines es dedicaven a la resistència política i les edicions de bibliòfil anaven a parar sobretot a la poesia.

De fet, només tres novel•listes «anteriors» són capaços de superar de debò totes les dificultats i de superar-se ells mateixos amb una obra de postguerra que no sols és indispensable per a un coneixement de l’obra de cada un d’ells, sinó que és necessària per a la coneixença i l’apreciació de tota la novel•la catalana de postguerra. Són Puig i Ferreter, Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda. Per a ells d’una difusa però certa misèria moral col•lectiva naixia el mite i amb ell una nova vida.