Cafè Barcelona

Un jove remenut i malgirbat frega amb la baieta humida el relleu bombat del que sempre li han semblat tres lletres ics majúscules que brillen sobre un fons obscur, una damunt de l’altra, i tot seguit tira el cap enrere per comprovar que l’escut que hi ha al bell mig de la xapa de llautó́ ha quedat ben net.
Així començava aleshores una jornada qualsevol al Cafè Barcelona d’Amsterdam. Ara només són records però aquells dies ens devia semblar a tots plegats que vivíem en una màquina del temps i que cada dia tornàvem al mateix dia.
Si l’individu que ocupava l’última posició en l’escalafó implícit de l’establiment conegués el llenguatge heràldic, comprendria que passava el drap enfeltrat per un camp de gules amb un pal de sabre carregat no pas amb ics sinó amb les tres creus de Sant Andreu, argentades.
La placa que neteja és un quadrat negre habitat per dos lleons rampants afrontats que treuen la llengua i sostenen amb les urpes l’escut, timbrat amb la corona imperial i acompanyat amb la divisa «Heldhaftig, Vastberaden, Barmhartig» que la ciutat ostenta des que la reina l’hi va concedir, dos anys després que acabés la Segona Guerra Mundial. Com un barret, les lletres ataronjades al capdamunt d’aquestes figures diuen el nom del lloc que ha acollit l’empleat, la capital que potser un dia va ser heroica i resoluda però que ara mateix es mostra sobretot misericordiosa, perquè ha acceptat que un nano baixet i una mica desfigurat, amb un gep gens aparatós al costat dret, hi visqui i hi treballi. Al noi li sembla que la tasca diària de passar la baieta per la xapa és una bona manera d’agrair-ho.
Hersony Leomar té molta feina i només disposa d’una hora per deixar el local net i polit, a punt perquè obri la por ta una altra vegada. És el primer d’arribar cada dia. Ja fa uns quants mesos que té la clau al calaixet de la tauleta de nit, al costat del passaport veneçolà i el permís de residència, al dormitori minúscul on descansa quan acaba la jornada doble, la que comença amb els estris de neteja al Cafè Barcelona i continua després de dinar en una iogurteria al passadís subterrani de l’estació de tren.
A les nou en punt obre la porta. Com que abans de tancar escombren i freguen el terra, així que arriba desencavalca les cadires de les taules. Quan ha posat la primera cadira del dret, sol deixar la jaqueta al respatller, en comptes de penjar la a l’armariet on pertoca, fins que arribo i em queixo que sigui tan desendreçat. Aleshores, el Hersony s’arrossega amb la seva coixera intermitent, que tant pot mostrarse aguda i angoixant com lleugera i subtil, i posa al penjador el gec amb estrips als colzes, al mateix armari empotrat on hi ha la galleda, la fregadora i el cubell amb la baieta.
La seva feina consisteix a treure la pols dels llums amb pantalla de vidre opac que pengen damunt el taulell i que tothom jura que provenen d’una casa molt antiga. També passa la baieta pel mirall que hi ha al costat de l’escala circular, que baixa perillosament fins al soterrani, on hi ha el petit magatzem i els serveis. Un cop per setmana s’ocupa dels grans finestrals i gairebé cada dia procura que brillin els vidres de les tres fotografies en blanc i negre que mostren escenes de Barcelona dels anys seixanta, quan la mestressa hi va anar per primer cop, les xapes publicitàries de llautó de la mateixa època, del licor Advocaat i de les cerveses Amstel i Heineken. També deixa nets els marcs dels quadrets, obres de pintors que ell no coneix i que la senyora va adquirir a un brocanter ja fa molts anys. Al Hersony no li diu res l’escena de la barqueta amb un gos i dos pescadors, que al•ludeix a la fundació llegendària de la ciutat, però li encanta la imitació d’un quadro ombrívol on es veu una família que menja patates perquè li recorda la vida domèstica al voltant d’un plat de papas acompanyades de la massa d’arepa que l’àvia feia amb blat de moro mòlt i un ingredient secret que es negava a desvelar.
Sempre deixa per al final els tres dispensadors de cervesa i els dos gerros de vidre on la senyora posa les flors que compra ella mateixa. Al Hersony l’admiren els cafès de la ciutat que han sabut conservar un estil que suposa que és clàssic, en contrast amb els locals freds de seients d’escai i llums de pantalla plàstica, com l’establiment on serveix iogurts cada tarda als passatgers que arriben a la ciutat o se’n van cap a casa.
El dilluns li sembla que és el millor dia de la setmana, encara que obre una mica abans, perquè a la plaça s’hi fa el mercat setmanal de flors. Si tot va bé, mentre sosté el mànec del netejavidres contempla com els venedors munten les parades on vendran bulbs i testos, més enllà del límit de la ter rassa del local que assenyalen el fanal i els pilons de ferro del mateix to vermellós. De vegades, el Hersony assenyala aquests pilons i repeteix la paraula que li va ensenyar l’Alex van Huis: amsterdammertje. Ho continua dient fins que et poses a riure i si no li fas cas t’ho pot dir deu vegades.