La ciutat del fum

Ramon Cardona (Ricard Colomines) ara és un vocalista d’envelat a les festes majors, però no sempre ha estat així. La guerra el foragità de Terrassa i li esberlà la vida allunyant-lo de la Bruna Amat, ara casada amb Pep Anglada. Un dia de 1956, torna a la seva ciutat, la ciutat de les fàbriques, del fum, de les sirenes i de la immigració. Hi torna per cantar, però hi retrobarà el passat... Per al Comissari serà un bon culpable, però no pas el culpable d’un assassinat

Vicenç Villatoro Lamolla

Terrassa, Vallès Occidental

 - 

1957
Categoria: Segle XXI
Del llibre: 

Fragment Text literari

La ciutat del fum

La Bruna Amat va sortir del cafè amb mal gust a la boca, què li dec, del cafè i de la trucada. Era potser un dels senyals dels gustos amargants de la soledat: a ningú no li podia explicar tot. Tothom al seu voltant tenia tan sols un tros de la veritat. No es podia deixar anar davant de ningú, perquè amb tots tenia una zona d’ombra, alguna cosa que cobrir. A en Pep no li podia explicar la nit a la Fonda España, no ho entendria, ho entendria malament. A en Ricard no li podia explicar la nit d’en Pep al Passeig, a casa d’en Marina, i encara menys així, per telèfon, des d’un cafè, vés a saber qui podria estar escoltant. Tot no podia ser. No podia tornar a la Fonda España, prou sort tindria si no l’havia vist ningú quan hi havia estat de nit. No podia il•luminar amb claror de dia els llaços estranys, antics, que la lligaven amb en Ricard, ara en Ramon. Però li hauria agradat com a mínim d’advertir-lo. Algú ha mort en Marina, fuig d’aquí, vés-te’n, perquè aquestes coses no se sap mai ni com comencen ni com s’acaben. Sense dir-li això, la trucada que acabava de fer era imbècil. No diguis res. No em comprometis. No esquitxis la meva reputació, que diuen a les obres de teatre de tresillo. Vostè què s’ha pensat. Sóc una dona casada. Ridícul. No li podia dir el que li havia de dir: sóc l’única coartada del meu marit, no la trenquis, no el deixis en mans de les feres. Però hauria calgut advertir-lo.
Feia molts anys que no li passava: tenir coses que només ella sabia, com un diari íntim i secret. No li agradava. Era un mal gust a la boca, barrejat amb el cafè del matí, barrejat amb la son de la nit, la nit en blanc, no havia dormit ni un minut, havia sentit totes les hores i tots els quarts del campanar. Totes. Les comptava. Era el mal gust a la boca de la soledat i potser de la traïció, estar traint l’un i l’altre. A fi de bé, és clar. A fi del bé d’ells, de tots dos, més que no pas d’ella. No se’n penedia, de la nit a la Fonda España. Però volia ajudar en Pep. L’estimava. L’estimava d’una altra manera. Es pot estimar doble si s’estima diferent. Ho havia dit en Ricard, la nit passada, ho havia tret dels boleros. Deu ser això. Però la Bruna, de tornada a casa, pels carrers buits de Ca n’Aurell, matí de dia de festa, matí de vacances, no s’entenia. No s’entenia ella mateixa. Feia coses i pensava coses i li passaven coses que mai no hauria dit. Al contrari, que sempre hauria dit que no li passarien. Que precisament a ella no li passarien, a la Bruna que havia sobreviscut a una guerra, a un interrogatori, a la presó, que havia trobat la pau i la calma en la pau i la calma d’en Pep. Que ja no demanava res més.
En Pep encara dormia. El va despertar el cop de la porta, tot i que la Bruna havia intentat d’esmorteir-lo.
—¿D’on véns?
—Del forn. He anat a comprar esmorzar.
—¿Què farem? ¿Què podem fer?
—No res. No pateixis.
—Tanco els ulls i el veig allà a terra, mort. ¿El deuen haver trobat, ja?
—No ho sé. Ja en sentirem a parlar.
—¿I si marxéssim?
—No hem de fer res que sembli estrany. Dorm, si vols. Deus estar cansat.
La Bruna acaronava els cabells d’en Pep, estirat tot sol al llit, desmanegat en el llit com una criatura. No li agradava haver de mentir. Però era ella la que havia de ser forta. Era ella la que havia d’estar serena en aquest món d’homes que no s’aturaven a pensar, que corrien al darrere de les venjances o dels desigs o de la força. Era ella la que havia de dur les regnes. Ricard, no parlis. No ho expliquis a ningú. Encara que no sàpigues encara per què, no expliquis res a ningú. I quan sentis a dir que en Marina és mort —vés a saber si explicaran que l’han matat, potser diran que ha tingut un atac de cor, ells sí que menteixen, que es passen el dia mentint—, pensa que no té res a veure amb tu. Que t’agafi lluny. Cantant a qualsevol envelat de festa major. Pep, tu dorm. Com els nens que han fet una malifeta. Jo portaré les regnes. Jo us protegiré. Jo protegiré, amb vosaltres, els meus secrets. Els meus nous secrets. El secret d’estimar dues vegades a la vegada, sense entendre-ho i sense sentir-se culpable de res.

Shopping Basket