Per referir puntualment

Per referir puntualment
lo cas temut per fatal
que sentí esta capital
morint lo papa Clement,
i lo que seguidament
succeí al portar son cos
donar-li el comú repòs,
conclave i demés que hi toca,
una ploma de miloca
compraria de Besòs.

Però com Besòs ací,
faltat de comerç, no envia
aquesta mercaderia,
en cercar-la no em cansí:
una d’indiot suplí,
perquè aquestes van donades
i no estam per gasconades;
amb això m’excusaràs,
si en mos versos trobaràs
algunes indiotades.

Recorda’t que, deu anys ha,
quan lo conclave es tenia,
que era el cardenal Davia
acordat per papa ja;
mes un que s’alborotà,
que lo tinc sempre en memòria
llevà a Davia la glòria
i fonc Corsini elegit:
posa aquí maneta o dit,
que aquí comença la història.
[…]
Tingué la Mort manament
de portar al cel al papa:
ella puntual escapa
i va a agarrar-lo corrent;
entrà apressuradament
al palàcio Quirinal
al setembre: un colp mortal
pegà al papa, i fonc tan fort
que lo tingué ja per mort
lo camarlenc cardenal.
[…]
Tot aquell dia estigué,
en palàcio Quirinal,
lo cos en un catafal
estirat mal a son pler.
De gent gran concurs vingué
per a besar-li les creus
de les sabates, que als peus
de vellut vermell portava;
mes lo arribar-hi costava
empentes i puntapeus.

Los cardenals lo enrotllaren,
i succeí un cas bonic:
que coixí, ni gran ni xic,
sota del cap no trobaren.
Los dos coixins demanaren
que havien estat posats
en lo túmul, però ojats:
los digueren, clar i net,
que el capítol, per son dret,
se’ls n’havia ja portats .
[…]
Les cinc absoltes cantaren
ab los llibrets a les mans
cinc castrats i tres marrans;
i els cardenals rodejaren,
los quatre ànguls incensaren,
per son tom, del mausoleu;
qui ab alta, qui ab baixa veu,
l’oremus quiscun cantà,
i acabat se retirà
lo clero tras de la creu.
[…]
Quan fonc la missa acabada,
l’himne del Sant Esperit
fonc entonat a bell crit
per tota la caponada;
fonc la professó arreglada,
i els cardenals, a parells,
los jóvens detràs dels vells,
pel portal major isqueren;
dret al cònclave prengueren,
i nosaltres detràs d’ells.

Tots ells al Vaticà entraren
per fer la solemnitat,
però, a dir la veritat,
pocs dintre el clos se ficaren;
molts les butlles falsejaren,
però els més, ocultament;
dos tots sols, públicament,
van al seu palàcio anar
ab los cotxes a dinar
i ab tot lo acompanya ment.

Aquella tarda estigueren
amagats per los racons,
i a la nit, d’amagatons,
dret a Sant Pere prengueren.
Com allí entraren, no ho veren
los que no s’hi van trobar;
en fi, dins se van ficar
aquella nit de bona hora,
a on els que vénen de fora,
sens fer res, han d’esperar.
[…]
Lo dia dinou partiren
los frares de sos convents,
i, murmurant entre dents,
en Sant Dàmaso s’uniren.
En professó d’allí eixiren
vers Sant Pere caminant,
les lletanies cantant,
no junts, sí estol per estol,
cantant quiscun com se sol,
qui grunyint i qui bramant.
[…]
Roma el papa desitjava,
però el papa mai venia.
Dintre, cert és, nit i dia,
de fer lo papa tractava:
l’un ab l’altre contrastava
dels dos principals partits,
que, encontrats í dividits,
quiscun tirava a sa part,
sent del maneig un gran art
fer que mai sien units.

Dels vells la parcialitat
diuen que el papa ha de ser
qui sia capaç de fer
gran reforma i sindicat
[…]
Déu, o llavors se cansà
de tenir tanta paciència,
o bé los precs sa clemència
dels fels devots atengué,
i arribà lo dia que
destinà sa providència.

Ja los toms eren tancats
la nit del setze d’agost
i los rastillos tantost
eren també encadenats
[…]
Cerca era de mitjanit
quan de repente moguts
se trobaren convinguts
sens saber com s’era ordit.
Corsini restà atordit,
mes, vent lo voler de Déu,
bé que lo elet no era seu,
ab los altres s’adherí
a fer papa Lambertí,
i tothom lo mateix féu.
[…]
Allí anà lo camarer
seu, i, alegre i puntual,
dels hàbits de cardenal
lo despullà tot primer;
mitges blanques de teler
i sabates de vellut
vermell (que tot previngut
lo majordom ja ho havia);
cada sabata tenia
creu d’or brodat, no batut.

Posaren-li la sotana
los de ceremònies mestres,
que en est ritual són destres
perquè ho fan cada setmana.
No és com la mia de llana,
sí nova de blanc domàs
d’or ab cenyidor, que un llaç
fa al costat ab borles d’or,
que es mouen sens fer rumor
quan lo papa dóna un pas.

Dessobre un crespat roquet
i la maceta vermella,
l’estola gran sobre d’ella
i al cap camauro i casquet
(aixís no tenia fred).
Luego a l’altar se’n tornà
i a la cadira es sentà,
on los cardenals anaren
tots quants allí se trobaren
per a besar-li la mà.
[…]
Quan viu en lo saló real
que així el portaven enlaire
lo creguí un catredillaire
vestit de pontifical.
Vent la cadira, en la qual
lo papa sentat anava,
per detràs quan caminava,
me quedí mig atordit
veent el Sant Esperit
que dret al cul l’inspirava.

Vull dir que en lo respatller,
que a mitja esquena venia,
un Sant Esperit hi havia
brodat ab raigs, com deu ser,
i gran novedat me va fer
vent que tenia lo cap
per avall; i així qui sap
les regles de proporció
dirà que sa inspiració
va on ton nas serveix de tap.
[…]
Quan el nou papa coronat tinguérem,
les armes, distinctiu de sa noblesa,
per tota la ciutat alçades vérem
pintades i dorades ab prestesa.
Los catalans, al vèurer-les, temérem
si somiàvem o hi vèiem ab certesa,
admirant coronades (cosa rara)
les barres catalanes ab tiara.