Viatge a l’esperança

[…]

Passat el raval de les Cantereries (dit així perquè hi ha quatre o cinc obradors on fan cànters i altres terrisses), enfront mateix de la Creu (de la qual només resta la base i el fust), en Sarroca girà a la dreta i parà en sec davant la casa que va bastir el pare de la meva dona i que ara és d’ella, la casa on va néixer el nostre fill. Sota les acàcies que l’ombregen i perfumen, m’esperava la Montserrat –ma cunyada– amb les seves dues nenes i un grup de parents i bons amics. No s’hi veia gaire i, de moment, no vaig reconèixer ningú. Però les veus tenien ressons fraternals, acollidors. Tots preguntaven alhora i jo no sabia què dir…

Vam entrar a la casa, on hi havia més llum i més tristesa. En mirar les cares que em voltaven, vaig tenir la impressió que, en un instant, una ventada ardent hagués marcit les galtes, arrugat els fronts, emblanquit els cabells, entelat els ulls, a la manera de l’aire de les socarrades que asseca les plantes i tot ho engrisalla. Així mateix, havia envellit aquella casa que jo vaig conèixer plena d’afecte i de rialles, fresca i olorosa de flors i fruits. Convertida en hospital durant la guerra, va ser incautada i rapinyada.

Fins a mitjanit em van fer companyia i després vaig tenir la dels records. Assegut al banc del foc, davant la llar apagada –realment i simbòlicament–, vaig fer un recompte de memòries i de sentiments. En aquest sentit no hi va mancar res, al revés del que havia de constatar en un altre aspecte, durant aquell melangiós inventari del que restava de la crema i del naufragi. Malgrat tantes coses perdudes, hi havia encara prou tresors per a fer bategar fortament el cor esdevingut tot d’una avar i sensible a la troballa ínfima, a la deixia oblidada, al lleu menjuc evocador, a la mínima esperança. I vaig tenir gairebé per un miracle de poder trobar les dues humils litografies emmarcades que ja eren al menjador de la casa dels meus avis paterns molt abans de la meva vinguda al món; i la calaixera «de casar» dels meus pares; i el vell rellotge de paret de l’avi Desumvila; i una caixa amb llibres i llibretes, velles escriptures i retrats esgrogueïts, tendres fantasmes… Però no vaig trobar el que em feia molta il•lusió de trobar, el retrat, la gran ampliació on apareixia ma mare, a l’edat de vint anys, amb mantellina de blonda i una rosa al pit.

Vaig pujar al terrat per tal de veure la cara de la nit. Les branques de les acàcies servaven encara l’olor i la tebior del dia. Feia celístia, amb els estels a munts, com granets d’arròs. Vint anys enrera, del terrat estant, hauria albirat la silueta del bell campanar –una altra víctima innocent de la guerra, una altra de les coses que no veuria mai més. El poble s’ajupia desert i cansat entre petits cercles de llum pulverulenta. No passava una ànima i, enmig del gran silenci, m’arribava de sentir la remor del riu. Perduda la noció del temps, vaig entrar a la cambra que dóna, per una finestra, al terrat, la cambra on va traspassar l’àvia Pepa, en plena guerra (ella que ja n’havia patit una altra!), a l’edat de vuitanta-cinc anys. No recordava haver estat mai malalta i no s’hi posà tampoc per morir. En els darrers temps de la seva vida, davant les calamitats que s’anaven succeint, solia dir: «Com més veig el que veig, més penso en el que penso!» Què pensaria?

Devien ser les dues de la matinada que me’n vaig anar al llit. Va ser una «nit blanca», com se sol dir, d’abaltiments i evocacions en aiguabarreig i al marge de la realitat. Com un nàufrag a punt de morir, vaig reveure la meva «escala de la vida» a la manera d’aquella estampa que hi havia, fa quaranta anys, en moltes cases, la qual «endevinava», com qui diu, l’esdevenidor.

De tant en tant, en els abaltiments, creia escoltar el que tantes vegades havia escoltat sota aquell sostre quan regnava la pau al món i als cors de la gent, és a dir, les veus familiars, el plor del fill petit, el parrupeig dels coloms, el llarg i sonor rebuf de l’euga blanca a l’estable… M’ensopia només per a reveure persones conegudes, amics ja inexistents, el món de la meva noiesa i de la meva joventut…

Si jo cregués que això que dic és un esplai purament sentimental, un simple exutori, de segur que no gosaria portar-lo al paper, però em fa l’efecte que és una experiència que molts exiliats que han viscut anys i anys esperant la hora del retorn també han fet o faran, si les coses van bé, un dia o altre. I això a desgrat de saber –o d’intuir– que, en un cert sentit, resulta inútil detornar, de grans, als llocs que vam conèixer i estimar de petits, amb la il•lusió de trobar-los com foren –o com un s’imagina que foren–, no solament perquè eren llocs situats en un temps que ja s’ha escolat, sinó perquè l’home d’avui «ja no és el nen o l’adolescent que els embellia amb el seu fervor». Daquí també que l’exili pugui arribar a semblar una mutilació (ja que ens amputa, en efecte, de la nostra terra). I cal verificar la prova del retorn per constatar que la mutilació és cosa real, moralment i materialment, tal com ho corroboren els qui ja no són, les cases desaparegudes, les pedres esventades… Daltra banda, però, malgrat saber el que acabo de dir –o sigui que el passat és irreversible i que la realitat actual no té res a veure amb les imatges de l’enyor–, l’exili es nodreix justament d’aquestes imatges, de les collites interiors, de la poesia que segrega, de la mateixa manera que les abelles durant l’hivern –llur exili– viuen de la pròpia mel. Però al revés que les abelles que retornen a la primavera, el retorn dels emigrants té lloc, gairebé sempre, en plena tardor de la seva vida o encara més endavant. I aleshores s’adonen del que he dit fa un moment, que res no és com era i que res no tornarà a ser com fou. El plany és tan vell com l’anar a peu. Però també s’adonen que ningú no pot desempallegar-se del passat com d’una manta vella, que el passat persisteix en el cor de l’home i que (com el noi i el jove que va ser i els quals no acaben de morir mai del tot mentre conserva un alé de vida) el passat no és mai mort d’una manera absoluta mentre hom se’n recorda.

Per la meva banda, la nit del meu primer retorn al clos natal em va fer comprendre que la desesperança no és una actitud vital (perquè no es pot mantenir sense risc de mort) i que calia sobrepassar-la per dalt, com la claror de l’alba sobrepassà la foscor nocturna.