Novena elegia

Parla. Tu ets l’home. Un déu tremola en l’aire.

Neix el món dintre l’ull. Igual que el so en la corda,
tota imatge floreix o vibra d’existència
quan entra a la mirada sotjadora de l’ésser
i es desvetlla entre els símbols que hauran de celebrar-la.

Més la imatge no basta, si en sa forma s’adorm
com l’afuada flama allunyada del vent.
Cada cosa és la mansa ovella del seu nom,
i baixa vers sa cleda amb esquellí distint.
Així, canto esmentant, mentre toco i contemplo
la blanca pedra dèlfica i el llantió d’Egina,
pur aquest en sa argila i sa forma heretada,
i aquella unint al marbre pes de fundació.

Per a vosaltres obro aquesta estrofa gràvida,
llàntia i pedra meves en les hores més pures,
quan el record és vinya i signe universals!
En la seva alta nit de sega i soledat,
silenciós i alerta roman mon esperit,
com l’armat insurrecte que, heroi per al seu cor
de repentina roca, gira el rostre a sa infància
quan el cos accedeix a l’espina de l’astre.
El meu somriure llaura en els vastos guarets
on els déus s’adormiren. Deixa, ànima fullosa,
que els ramats emmudits dels somnis s’amunteguin
a l’abeurador roig i lustral de l’aurora…!

A través de la flama salto vers la vidència;
amb la pedra a les mans sóc creu de les balances
on ma vida és pesada, junt amb l’arrel i el sol…
Per a l’ésser em reclamen molts noms, indrets i vents,
banderes extinguides, esperances minades,
la gran carreta blava que mena del sol-infant,
el til•ler de Roissy, els ulls de la gebrada
que van veure dos nus incendiats, totals,
ancorats en el crit, segellats pel gran bes,
Anna l’any trenta-nou d’aquest segle i amor,
el seu mocador groc emmarcant-li la cara
esquitxada d’autumne, envaïda de Sena;

i arriben els records que en tot temps em recorden,
els oblits que arrosseguen llargues cordes llaposes,
entre clares finestres, surten obscures portes,
desfilen les nocturnes i tenaces arades
que solcaren la terra del somni de ma sang,
i sento el lleu fresseig de mes descalces veus
calcigant les espines dels meus anys sense rius,
la petja de la dona que du el càntir pregon…
M’aturo. Cantonada. De poema i de vida.
Habitant del llampec, sé que el déu sempre és,
i l’home el magnifica. M’ateny una llum jònica
que em torna cap a Grècia amb Ulisses i Hölderlin…!

Amb mi anava, a la dreta, pels foscos molls de Patras,
en el desmai del dia, mon heroi dels retorns,
el qui s’alçà en la ràfega i mudà en mar i en terra.
I, sense mirar, veia, a frec del meu, son rostre
serè i tempestejat de sal, de llum, de llàgrima…
Aixecà el braç vermell, i m’assenyalà el vent
que cantava en les palmes de l’ensopida plaça,
mentre el sol s’enfonsava, enllà, pel cantó d’Ítaca.
Hölderlin, a ma esquerra, un xic a la ressaga,
oh fulminat bedoll deixeble de l’aurora!,
vessava a mes orelles visions que colgaven
com abrupte rocam sobre un llac adormit–

«…Vaig veure en les titàniques corol•les de la nit
la conflagració dels cels antagonistes!
Cercava el Pare absent en el somni del cel,
l’aliança al llindar, mon esguard en les fulles.
Oh les illes, els murs, els grans eixams del somni,
la fredor dels meus dits orfres d’ocell celeste!
De les metamorfosis no acceptis la del foc:
les efímeres flames només són vestidures
fal•laces de l’immens adormissat de cendra.
Escull l’aigua profunda —sa mort és el principi
del seu impuls i cant: tu ascendeix, llampurnant,
cap a l’aire llibert, una boca, la terra…

Aire de l’aire l’aire, impossible sojorn,
arc de l’ascensió i, també, laberint
de la cega caiguda que és rialla del món…
Ícar, ales de cera! I la virtut del bronze
esprement sos raïms damunt de l’ull d’Edip,
d’aquell ull que sobrava de sa ceguesa tràgica…
I la pluja cantant el meu nom de demà,
i les petges brutals aixafant herbes pures,
i el coturn brut de fems sobre el coll de l’infant…
La mort no és altra cosa que un cercle de fruits grocs.

Oh Crist desitja entrar a la mitologia!
Fosca és tota màscara… I Demèter somriu!

Oh el codony del meu sol dins l’arca de la mar
que guardava els sudaris salinosos de l’èpica!
Matins, brillants matins de gorja de bacant!
Donzelles, oh donzelles de lítiques cintures
i esguard de didalera, que dàveu les diloses
dels vostres pits en flor al desig de les ones,
quan en els promontoris ventejats rellinava
el poltre del crepuscle amb l’estrella de menta
brillant en el seu front, i un genet de tenebra…!
Sacrificis i torxes per al déu que tornava
sempre igual i distint, ric de l’arc i la lira,
els cignes de la llum, l’espiga i el dofí…!

Guiats pel Verb anem vers l’acte lluminós
que en la pau funda l’home en la futura pàtria.
Endevina i basteix! Tot el que és fragmentari
vol unir-se en més vida, i el si obagós tanca
son caos per formar el bategant hereu.
Penetra dins els cors com el cel que amanyaga
amb una gota clara la força d’un gran riu.
Gira el rostre i contempla l’Est de les grises hordes
i de la llum naixent! L’estiu és un tumult
que s’arramada vers l’estació de ferro.
Però greu és la joia, com la divina mar
amb el pit remorós de mites i arxipèlags…»

Encara amb resplendors de Corint en el rostre
i rombollant vent blau de Súnion al pit,
vaig deturar-me a Delfos, ple de llamp i veremes,
ivarsós d’orenetes entre llors i oliveres.
Tornava? O naixia, entre marbres esparsos,
a revelacions salvades del meu temps?
Qui, llauradorament, des d’un antic llindar,
ha llançat el nou astre a les eres ombrívoles
i espera l’arribada del fidel batedor,
no pidola respostes. Perquè, dins el seu cor,
sap que la brasa fon el gel que l’amortalla…
Des de baix em cridaven les aigües de Castàlia.

¿Era el crit de les àguiles, a dalt de les Fedríades,
o bé arribava l’eco dels xiscles de la Pítia
curullada pel verb damunt la roca fesa
del llombrígol del món? un ample vent de pau
alçava sa cabana dins les meves orelles…
Acostant els meus llavis al doll breu que fugia
cap al Pleistos i el mar, i, tancant les parpelles,
hi vaig veure existència, d’esquena al corriol
que havia conegut tants humans que arribaren
darrera una pregunta que cercava destí—
la boca delirant, terra desentranyada
per la brusca esquinçada del misteri fet part!

Bevent, esdevingut, font també jo mateix
d’unida aigua cantant, evocava en mon ànima
la deessa, o la dona, de marbre, sense braços
i de testa perduda, que adés havia vist:
asseguda al revolt del mur ensulsiat,
oh Mare mutilada per la usura del temps
en qui l’anhel és pau: cercle, corol•la i món…!
Des del doll et parlava —era ensems la deu alta
i el rec sobre la falda de viva terra oberta,
i, instrument d’alegria entre els teus dos genolls,
repetia caient, lentíssim i talar,
la paraula del déu, i teva, i meva: Ets!