De tu a mi

M’obligaves a admetre que allò que voldria allunyar de mi és el que tenc més pròxim. Em feies viure dins uns sediments en què el passat i el present mesclaven les seves perspectivas sense que la meva consciència pogués sedassar res. Quan el mal es convertia en un dolor insuportable, malgrat que anava dopat amb els pegats i les pastilles que em receptava el metge, m’aficava dins el nostre llit, totsolet, aperduat, i mormolava aiaiai, aiaiai, molt fluix fins que amb la calentor de la vànova cotonada era el teu cos que apareixia en forma d’ones d’una calidesa quasi cremadora que em deixaven entabanat: la lleugeresa, la foscúria, la gràcia i la simplicitat del teu cos prim que s’adaptava a la perfecció al meu amb uns moviments precisos que em sorprenien tant com m’agradaven i que desencadenaven aquella enravenada viva que et feia inventar un catàleg de jocs que no em deixaven ni un moment per a la calma i m’obligaven a anar com un nòmada sense aturall cap a encantaments desconeguts entre les teves formes i abismes en un itinerari sense bruíxola, ni mapes, ni cap orientació. Però arribàvem, plegats, en tots els sentits de la paraula. I rèiem, rèiem com a condemnats. Tu sempre eres la darrera en acabar. I les teves riallades sonaven molt de temps quan les meves ja no se sentien i a poc a poc es convertien en sanglots que quan començaven a eixordar-me esdevenien de bell nou la rialla polissona d’una nina petita que acaba de fer una malifeta i assaboreix el seu triomf còmplice.

Veig la teva confiança immensa en les coses, en els éssers humans, en les fesomies de la gent, en la realitat. Ser infermera et donava una coloració inevitable, l’estranya energia de l’entrega, que no deixaves ni quan sorties de les hores inacabables en la unitat de cures intensives enrevoltada de persones que ja es preparaven per pegar el gran bot.

Miraves els paisatges dels dies amb un amor fondo i amb aquesta comunió que s’establia d’un moment a l’altre, quasi sense témer-me’n, entre la teva cara i jo. Potser això és el record que més em costa recuperar perquè és d’una fragilitat extrema de tal manera que quan el vull caçar com si fos el cos d’una efímera, ja s’ha convertit en un polsim imperceptible. D’ençà que partires sé que des de molt abans ja m’havia dedicat a somniar-te amb aquella aparença irreal que tenies quan t’acotaves per agafar un mac rodó i gris de la cala de Bonvent o et rentaves la llengua davant el mirall o pegaves una correguda sobtada si cau no cau damunt uns penya-segats perillosos. Et veig amb un vestit blanc molt fonat i unes tenis que trepitjaven els terrossos ressecs vora les vinyes de Salern un horabaixa en què discutírem per un motiu que no sé. Només em ve al cap la teva imatge quan em deixes enrere i parteixes cap als solcs plens de ceps amb els pàmpols vermellosos i mig secs, que acaronaves com si fossin la pell dolça d’un moribund o el darrer gest que faries damunt la terra. No em deixaren veure’t després de l’accident. Vaig haver d’esperar fins que el jutge donà permís perquè pogués reconèixer-te. Ja sabia que no eres allà. Dins aquella morgue metàl•lica, una vertadera carnisseria d’humans. I quan el metge aixecà el llençol que et tapava vaig veure els teus llavis, molsuts, sonrosats, vibrants que em deien alguna part del teu misteri que no vaig poder penetrar mai. El cap em va començar a vibrar com si el cervell s’hagués convertit en un accelerador de partícules del sentiment. No volia plorar, no volia acubar-me, no volia deixar de veure’t. I el metge em degué descobrir perquè es col•locà darrere i em digué alguna cosa que no vaig entendre. Em vaig despertar en un llit amb un maler terrible a l’orella esquerra com si m’hagués mossegat un ca rabiós.

Aquell ase duia un capell amb plomes, mentida, no eren plomes sinó enfilolls de rates pinyades diminutes que s’havien aferrat a tres ossos amb un gruix de carn que devoraven amb fruïció; mentida, eren papallones que movien les ales a una velocitat tan gran que semblava que l’ase tregués fum per les orelles. Tot allò em recordava la teva frenada llarga, tan llarga que deixà un camí negre de roderes de cautxú damunt l’asfalt que la policia havia mesurat en milímetres. El vertigen que sismografiares en el sòl demostrava ben a les clares la teva innocència. Això m’ho havia dit el meu advocat quan els de l’assegurança afirmaven sense cap prova fefaent que l’accident era un error teu. Tot allò em recordava la brutalitat del camió de ciment, el xofer anava begut, que t’havia envestit a les males fins a convertir-te en una bolla de vida dins la presó dels ferros vinclats que t’encerclaven, que se’t clavaven, que et mataven. No deixaria que cap burocràcia et malmenàs encara que fos als papers administratius. Em sentia desossat, despullat, laminat amb la música tranquil•la i serena de la teva veu que s’ofegava a poc a poc i es perdia en un eco adormit. He tornat al forat negre que t’engolí. I he pegat el mateix crit que em va sortir d’aquell tall insostenible quan em donaren la notícia. M’he endinsat dins la cicatriu oberta del teu entrecuix desfigurat, un pou de delícies sense cap fascinació mòrbida, un avenc d’absència fet present, reviscut, revisitat, buit. L’enigma de la sufocació. L’origen i la fi.

Em sé de cor tots els gests que em regalares a voler, els esvorancs que m’has deixat per dedins; em sé de cor els alens espessos quan t’acostaves al desgavell dels sentits, la meva carn encetada que no té adob que hi valgui; em sé de cor la reverberació de les teves mirades amarant-me de serenor, les meves paraules òrfenes que no m’acosten a tu ni una passa; em sé de cor els silencis i els replecs, la condensació i el desert.

Som dins el viu de tu, en la deixa.