El mar de la tranquil•litat

Diuen que després de la tempesta sempre arriba, tard o d’hora, una altra tempesta, i que la calma no és necessàriament un lapse de temps entre dues tempestes. Bob Dylan afirma que la pau és el temps de carregar el fusell.

Vaig baixar de nou al meu pis de la Via Augusta per veure si em trobava el cobrador del frac a la porta. Tot el que hi havia a la bústia –propaganda, rebuts i notificacions de correus– ho vaig llençar a les escombraries sense contemplacions. Era un home lliure i m’importava un rave que m’intentessin controlar. Període cancel•lat. A prendre pel sac! La cinta del vell contestador telefònic era plena i bloquejada de nou, amb el cony de llumeta vermella fent pampallugues. D’una estrebada vaig arrencar el cable del telèfon. Els creditors ja sabrien on buscarme. Si no hi havia solució, per què preocupar-se? Vaig omplir una maleta amb una mica de roba, uns cigars havans per als amics, les quatre novel•les rebregades de Bukowski i de Hamsun, relectura obligatòria, i un parell de CD de Serge Gainsbourg per a la Blanca. I sense pensar-m’ho més, vaig sortir disparat. Abans d’obrir la porta em vaig assegurar, de nou, de no trobar cap veí al replà. Si hi havia una cosa que no suportava era donar explicacions o entrar en converses buides de protocol amb coneguts o veïns que no sabia ni com es deien.

Pensava en la Blanca, només pensava en la Blanca. Al quiosc vaig mirar les portades dels diaris per comprovar que poc que m’interessaven les notícies, sempre del mateix estil. Tenia un dia de poca paciència, havia de ser efectiu, no cedir a la peresa. Tampoc volia entrar en disquisicions. Em vaig repetir que no havia de forçar l’autocrítica que m’anul•lava. Detestava aquesta qualitat que vaig heretar dels salesians, on vaig anar a parar per fer el batxillerat superior després del desastre de l’acadèmia del barri, ja que l’últim any ho havia suspès pràcticament tot. L’únic consol va ser que fins i tot les llumeneres del barri també van patir, com l’aplicat Dani Casanellas o el Juan Tobella, que s’havia de menjar el món. Em va venir novament la conversa amb la seva mare. Es va quedar en trist funcionari, amb el seu sou incrementant encara més el dèficit de l’Estat. Recordo el dia de l’expulsió per un motiu tan banal com escriure «Muerte a los curas» a la pissarra.

L’hermano em va citar al seu despatx. En lloc de fer-me passar, em va convidar a baixar al pati. Vam caminar pels laterals de la pista de bàsquet mentre em comunicava que no hi podia continuar. En un principi, se’m va acabar el món. Vaig tenir l’absoluta certesa d’haver-la cagat ben cagada sense consciència d’haver-ho fet amb premeditació. Mentre m’envaïa la desesperació, alguns dels meus companys jugaven, al marge de la tragèdia que m’afectava. En comptes de mostrar enuig, el prefecte va adoptar un to paternalista asfixiant. El posat deferent em va indignar tant que li vaig rebatre les argumentacions, però en cap moment es va alterar. Era el típic canalla castrat, capaç d’enviar algú al patíbul sense moure ni una pestanya. El gest hieràtic impedia saber què pensava realment, ni tan sols si sentia un bri de passió fora de l’ordre, la pulcritud, l’austeritat en la roba, en el despatx, fins i tot en la mediocritat del seu currículum acadèmic. Feia classes de filosofia i de religió seguint una estricta lectura de Balmes i del tomisme. Quan vaig veure que res del que fes o digués seria efectiu, vaig intentar valorar què podria fer-li més mal: mostrar-me impassible o afectat, agressiu o indiferent.

«Cal que continuem parlant?», vaig interrompre’l enmig d’una de les seves frases inacabables sobre el meu futur, sobre com havia de redreçar el meu comportament lluny d’allà. Abans que em contestés, ja enfilava les escales cap a la classe per recollir les coses. Quan vaig entrar a l’aula vaig forçar la porta de vidre de la llibreria i vaig omplir el petate amb quatre o cinc toms del concili II del Vaticà, que van acabar a la primera claveguera amb boca prou ampla per devorar aquella merda. A casa, vaig reunir tots els llibres de la biblioteca salesiana i van seguir el mateix destí, inclòs el de caracterologia, que tenia una dedicatòria d’un seminarista jove que jugava amb nosaltres a futbol.

De l’expulsió, el que em va saber més greu, la ferida més profunda, va ser perdre la possibilitat de jugar amb l’equip de futbol. Quan la Blanca em va preguntar, enmig dels records, què era el que em feia enyorar tot allò, només li vaig poder respondre mimèticament amb l’estratègia del mateix joc, la dinàmica militar dels equips, la característica definitòria de cada conjunt:

—Jugàvem molt bé, ordenadament.

Ella em va mirar amb un deix d’incredulitat. No vaig deixar possibilitat al dubte:

—Jo ja havia apostat per la desorganització.

Baixàvem per la Rambla, en una de les escasses sortides fora del seu cau. En l’inici de la Setmana Santa, la ciutat alternava la quietud de la majoria dels barris, en què els habitants havien fugit de cap de setmana, i els del centre, dominats per l’incessant marea de turistes. Al final de la Rambla, el mar bloquejat per la barricada d’edificis de nova construcció donava una idea de la ciutat del present. Tot era allà resumit: la propaganda institucional autosuficient, els ninos del Museu de Cera, la drassana i la muralla, els carros de cavalls i un Colom crepuscular, brut. La boca del metro vomitava androides, amb el seu uniforme i el seu destí calculat, en contrast amb les dones boniques, com la Blanca.

Només em podia concentrar en l’uniforme que sabia que duia la Blanca sota la faldilla de quadres, un uniforme en forma de tanga negre de fIl dental. La minúscula peça de roba establia un recorregut coronat amb un tatuatge, un gat assegut, que la meva amiga presumia d’haver dissenyat.

Tota la població duia un uniforme o altre: els tratjos blaus o grisos dels oficinistes, els texans, els dels policies dels diferents cossos i, fins i tot, els dels turistes. Vaig introduir la mà per sota la faldilla de la Blanca buscant el límit del seu uniforme. Caminàvem pel passeig cap a l’Estació de França. Ens va arribar una bafarada del zoològic, de les bèsties segrestades de la selva. També els brams dels animals, el del mico udolador, el d’una au que feia xiscles prehistòrics i el rugit d’un lleó africà, com si estiguéssim al cor de l’Àfrica.

—Jo sóc aquest mico que et reclama —vaig dir a la Blanca mentre li pessigava el cul.

—No m’ho havia parat a pensar, però fins i tot t’hi assembles en la manera d’expressar-te.

—Sóc el mico udolador que reclama el teu cul imponent.

Va riure davant les meves parides. Desitjava tant una mica de la seva alegria com el seu cos o la sensació de pau.

—Sóc el mico que enviava currículums per treballar a l’empresa de les autopistes. Sóc el mico que omple currículums amb l’únic propòsit de tocar-te el cul, tot i el maleït i sagrat uniforme.

Després d’enretirar-me la mà del cul amb un somriure còmplice, la Blanca em va interrogar sobre el que em va succeir en el pas cap a l’institut:

—Traumàtic?

—Gens. Vaig superar ràpidament l’expulsió dels capellans. En pocs dies ho havia esborrat tot: m’havia matriculat en un institut públic i disfrutava de l’alliberament de la idea de pecat que m’havien inculcat fins al moll de l’os. La substitució d’aquells capellans grisos per noies boniques va ser una de les decisions més refrescants que altres han pres per mi a la vida.

Em vaig quedar, tanmateix, amb el record dels colors de la samarreta, semblant als de la idolatrada selecció holandesa dels anys setanta. Tota la nostàlgia no va evitar que en un dels nombrosos trasllats de l’edat adulta, la vella samarreta carbassa dels salesians anés a parar a un contenidor de roba usada de Caritas.