La base de dades de les Lletres Catalanes
El rellotge assenyala el mar en punt. El blau rodó, la llum rodona, el nuvolet blanquíssim aturat en el zenit. Ara. Sense abans ni després. Ara.
Obre el calaix, buida’l. Llança les andròmines. El rínxol de la morta, l’estampa de la primera comunió, la rosa marcida. No miris, en el racó, l’aranya teixidora. Obre el calaix, no hi desis res.
Ara. Sense nit, sense demà. El sol en punt. El mar enorme, flamejant d’espurnes i de gavines, la brisa més dolça en els polsos, la llum rodona. Que no et fugi, no fos cosa que et llenegàs per entre els dits.
Ara, abans que no s’eixugui el mar, abans que el sol no esclati com un globus de colorins a dins la fosca, abans que el blau no s’esberli per sempre. Ara. Abans que no et vegis les mans, els dits sollats de fang. No servis res, no desis res. Ara.