Dama amb dos cavallers de Vermeer

Instant de tres figures i una cambra—
és virtual la quarta consciència
i real com la sang la que fa cinc.

A la finestra, oberta suament,
llum de vitralls, colors de la temprança.
Res no podrà aturar, aquí dins, la fúria
de l’instint més primari, el que constata
la pervivència aspra de l’espècie.

El que em colpeix, però, no és l’esguard
bleda d’aquesta noia que em somriu,
ni l’or que brilla al cristall de la copa,
ni l’ancestral parany de mots del mascle.
sinó el llanguit posat del cavaller
que espera els fets (la fruita ja pelada)
i té un moment sobtat de lucidesa
que entén i oblida el llamp, el nostre estigma,
la creu que porta l’home al cau del sexe:
sovint l’amor s’ofega en el desig,
com al tauler d’escacs un cavall blanc.