El misteri de la cambra tancada

Feia dies que el senyor Tusquella, en arribar a la dis­pesa, deixava el barret negre al penjarobes del rebedor, i sense dir paraula a ningú, es tancava a pany i clau dins la seva cambra, que era una de les dues del davant. Això passava a quarts de set de la tarda. Donya Ramona, la dispesera, no hi estava feta a aquests misteris. Ella que es vanava de saber el que feien i el que havien fet en tota la vida els seus vuit dispesers, sentia ara una an­gúnia que si n’hagués parlat amb franquesa hauria acomparat al mal d’ofec, un mal de què no patia pas, gràcies a Déu.

Donya Ramona era nascuda per a la vida de família. De cinc que eren a casa seva no quedaven sinó ella i una germana que feia més de quinze anys que se n’ha­via anat a Bolívia amb el seu home. Casada amb un fotògraf que li duia molts anys, n’havia quedat vídua sense que les seves esperances de maternitat s’hagues­sin acomplert. Era un corc que no la deixava mai. So­vint en mirar-se les fotografies de marc de fullola daurada de què el pis era ple —deixalla única dels anys de matrimoni— pensava en les dones que han tingut més d’una vegada la joia de sentir-se agombolar per les pa­raules asserenadores d’una llevadora, quan els crits del parteratge es resolen en un bleixar suau i gemegós.

[…]

La tenia enquimerada l’estrany comportament del senyor Tusquella. De quatre anys ençà que el tenia de dispeser, i en aquest temps l’havia acostumada a les més nímies i franques confidències. Li deia tot el que feia al despatx i li repetia tot el que sentia a dir. Molts ves­pres, havent sopat, quan els altres dispesers sortien, es quedaven al menjador i ell li llegia el diari mentre ella feia ganxet o s’adobava les mitges amb un ou de fusta. Cada cop que li havien apujat el sou, ella havia estat la primera de saber-ho. […] D’aquell dia que donya Ramona se sentia ofesa. Ofesa amb raó, perquè si el senyor Tusquella li hagués dema­nat les claus de la calaixera no hauria dubtat ni mica a donar-les-hi, a fi que regirés els calaixos per on vol­gués. Dues setmanes enrera un senyor notari de fora havia fet passos —no pas amb paraules clares, però sí amb intencions prou entenedores— per saber si volia tornar-se a casar. I ella, en dir que no hi pensava pas per ara, tenia al pensament els seus vuit dispesers, i dels vuit el senyor Tusquella més que cap altre.

La conducta d’en Joan —era el nom de pila del senyor Tusquella— no era el millor pac a les considera­cions que de sempre li havia tingut. En pensar això, el cap de donya Ramona s’inclinava un xic damunt la si­ma ampla i sospirosa que, en creuar els braços, sobreei­xia amb una incerta tremolor. I així s’estava embadalida una estona, barrinant-li el cap tota mena de facècies, fins que una olor sobtada de la cuina la feia retornar.

I és que li venia de nou. Fins ara no en podia dir ni un bri de mal, del seu dispeser. Puntual en el pagar la mesada, atent en el tracte i carregat de paciència en la conversa. […]  L’Antònia, la minyona, també se n’adonà. Encara que tenia amb donya Ramona la franquesa que dóna un tracte perllongat, no deia ni paraula per no mortifi­car la seva mestressa. Ella sempre havia tingut la dèria  que tard o d’hora la veuria casada amb un dispeser. I fent tria dels presents, li semblava que cap no podia fer anés feliç una dona que el senyor Tusquella. Endemés, la tafaneria hi era també pel mig. L’Antònia hauria do­nat un dit de la mà per saber què hi feia a la cambra del dispeser; i per què tancava la porta.

Fou un vespre que ho descobrí, ben bé sense voler. Eren les sis de la tarda. S’havia oblidat de fer el llit del senyor Tusquella. Els matalassos estaven aixecats, i els llençols i la flassada damunt de les cadires. L’Antònia no s’explicava com no se n’havia adonat la mestressa. A corre-cuita, arranjà les robes, donant quatre copets la llana flàccida, estirant la gira del llençol i percutint la coixinera com si fos una criatura rebeca que anés perdre l’alè. En aquestes, senti obrir la porta del pis. Aquell vespre el senyor Joan arribava més aviat que els tres dies. Si la trobava a la cambra encara es pensaria que hi era per tafanejar. Ensems se li clavà com un agulló el desig de fer trontollar el misteri d’aquells trucs de clau en el pany, que tan enquimerada tenien la pobra donya Ramona. Sense pensar-s’hi més, sortí al balcó, ajustant les fustes, i mig amagant-se rera les persianes color verda, s’esperà.

Veié llavors com el senyor Tusquella tancava la por­ta, s’endreçava la clau en una butxaca de l’armilla, i tapava el forat amb un tros de diari. Li seguia els moviments retenint-se l’alè, i sentint una mena de suor en­ganxosa per sota la camisa. La tremolor que la prenia es comunicava a un test de geranis, i el test feia un dring somort en el ferro de la barana.

Ell, mentrestant, estava dret enmig de la cambra. Amb les mans a les butxaques mirava a la paret. Què hi cercava? Semblava que mirés a un quadro que hi pen­java sobre dues pipes llargues, creuades com dos espa­sins. Era el retrat de don Jeroni, del difunt marit de la dispesera. Un retrat que el ressol havia aclarit una mica. La cara era blanca, com enfarinada, sobre un fons de nuvolada a punt d’esclatar, i ressaltava amb el ves­tit negre, un vestit de jaqué amb trenzilles una mica just, com es duien l’any 1890.

El dispeser, sense moure els ulls del retrat, agafà una cadira, s’assegué, i traient-se el mocador començà a eixugar-se la suor del front, una suor imaginària. A poc a poc esdevenia pàl·lid, i les arrugues del front se li en­fondien. Després, s’anava acolorint i acabava vermell com una maduixa. De sobte, s’aixecà de la cadira i atansant-la a la paret hi pujà de peus, despenjà el re­trat, se’l mirà tant de la vora que amb el nas fregava el vidre i el tornà a penjar, però a l’inrevés, deixant la fotografia de cara al paper de flors vermelles que co­bria la paret. Això semblava que li calmava un xic l’an­gúnia, perquè ara es passejava amunt i avall amb un trist somriure als llavis. De tant en tant es girava per mirar-se el quadre que mostrava la fullola del darrera, tota polsosa, sostinguda per quatre puntes plenes de rovell.

En acabat, despenjà el quadre, i obrint l’armari mi­rall va tancar-lo a dins mentre en treia un altre que po­sa al seu lloc. En veure-ho l’Antònia, quedà tan esmaperduda, que si la punxen no li treuen ni una gota de sang. Mare de Déu! Doncs no era el quadre una al­tra fotografia on es veia donya Ramona i el senyor Tus­quella! Es fregà els ulls amb el davantal. No podia dub­tar del que veia. Era donya Ramona, igual que en un retrat, que tenia a la seva alcova, del dia en què es va casar. El senyor Tusquella hi tenia el mateix posat que en l’altra fotografia hi mostrava el difunt, una mà a l’encaix de la levita i l’altra al respatller de la cadira. Només el cap era canviat. El cap del senyor Tusquella, d’ulls petits, bigoti esclarissat i galtes begudes.

I ara, mentre mirava el quadre penjat al lloc de l’al­tre, el senyor Tusquella, tot tremolós, desfeia una mar­garida marcida que l’Antònia recordava haver-li vist arrencar d’un test de la galeria aquest matí.