L’homenet que donava la sort

En la tarda del diumenge, amb un barret nou i una flor al trau, el geperut semblava haver oblidat les an­goixes del dia anterior. Fins el mirallet que de vegades feia servir havia assolit arrencar-li dels llavis un som­riure de satisfacció.

Alegre, doncs; creient gairebé que el gep avui s’ha­via convertit en dues ales, l’homenet sortí al carrer flai­rant el perfum deliciós d’una rosa.

Les voreres dels carrers eren plenes de gent que ca­minava lentament i que anava aturant-se al més lleuger motiu. Grups de minyones vingudes d’Aragó i de Castella, ben agafades del braç, reien de qualsevol detall, observant-se furtivament llurs vestits i abaloris. A pocs passos les seguien els soldats amb ulls dolçament aclu­cats per la sensualitat del diumenge. Òmnibus i tram­vies passaven carregats de gent que es dirigia al camp i a la platja. De tant en tant, entre el públic espès, apa­reixia la cara consirosa, preocupada, del venedor am­bulant. Núvols de pols daurats pel sol de la tarda esborraven el fons dels carrers.

El geperut flairava sovint la rosa i sospirava. Com que se sentia una mica alegre, anava cantant a mitja veu; portava una mà al darrera i el cap ben alt, potser a causa del coll massa emmidonat. Per a tot tenia un somriure de simpatia, de benvolença, i si alguna noia bonica li sortia al pas li enviava el seu més dolç esguard; després, un cop havia passat aquesta, guaitava dissimu­ladament el trau per assegurar-se que la flor encara hi era.

Atret per la melodia d’un vals, el nostre homenet es dirigí vers els jardins, on tocava una banda militar.

El passeig era ple de gent. Obrers de cares marcides, acompanyats dels fills que sempre van mirant les coses que deixen enrera; vellets que feien sonar llurs bastons; alguna dona solitària amb un mocador sempre a la mà; i en els punts més apartats aquests homes sempre cavil·lo­sos, que parlen tots sols, aturats sota un arbre…

El públic, assegut en bancs i cadires, sota el brancat­ge dels plàtans, es deixava gronxar l’ànima pel vals trist i vulgar, i en ell ofegava tots els seus desitjos indefi­nits. Per sobre d’ell suraven els sons daurats i metàl·lics, un xic estridents, de la banda, anant a perdre’s al lluny, entre la remor de tramvies i cotxes.

L’homenet, assegut en un banc un xic apartat de la gent, escoltava atent la melodia. El vals havia submer­git el seu cor en una mar de tendre romanticisme. Com es veiés a l’abric de mirades indiscretes, es tragué de la butxaca aquell mirallet que sempre portava a sobre, i es contemplà una breu estona; somrigué i de nou tornà a flairar la rosa del trau amb voluptuositat.

En aquest moment d’íntima disposició vet aquí que va sentir que cruixien els arbustos, i en tombar el cap veié les cares de dos policies que l’observaven amb des­confiança.

—Faci el favor de venir amb nosaltres.

El geperudet restà tot sorprès.

—Segurament, senyors, es tracta d’una equivocació. Però els policies, accentuant més encara la duresa del to, repetiren:

—Faci el favor de venir amb nosaltres.

I tot seguit l’homenet senti que quatre braços pode­rosos, quatre garfis de ferro, s’apoderaven del seu cos petit i deforme.

Pobre home! No encertava a creure el que estava pas­sant.[…]

Ja pels carrers deserts de la ciutat un senyor que de­via tenir una educació exquisida i que anava doblegant un diari, s’atansà al grup, tot ple de curiositat.

—De què es tracta, senyors guàrdies?

—D’un anarquista!

—No és veritat! no és veritat! —protestà l’homenet.

Els policies, per evitar la gent, el portaven per carrers apartats. Veient-se ja lliure de curiosos, el suposat anar­quista se sentí més serè, l’optimisme tornà al seu espe­rit tot pensant que una equivocació la pot tenir qualsevol, i també, si aquells dos policies eren uns ho­mes grollerament educats, ells, els pobres, no en tenien tota la culpa.

Desembocaren en un carrer ample; en el fons brilla­va una lluna tan plena i tan clara, que la seva resplen­dor sobre les coses semblava blancor de neu. Les siluetes del geperudet i dels guàrdies s’allargaven adquirint una forma grotesca.

Veient-se tot cobert de llum de lluna i contemplant l’astre penjat al cel del carrer com una llàntia de saló, l’homenet observà, conciliador i humorístic:

—Oi que sembla que ens anem directament cap a la lluna?

Els policies guardaren silenci, però a la curta estona un d’ells exclamà, tardà i sorprès:

—I ara!

* * *

El geperut, víctima d’una equivocació lamentable, va passar tota la nit estès sobre un matalàs en una cambra fosca i nua.

[…]

Moments després el geperut es llançava al carrer men­tre els rellotges del veïnat i de la torre propera tocaven  les tres de la matinada. […] Aviat la remor de la mar li arribà a l’oïda i un venti­jol humit i lleuger li acaronà les galtes […] En aquesta hora primera del nou dia anaven sortint del port les barques pescadores, una darrera l’altra, les veles al vent. En totes ells, i a la resplendor oliosa d’un fanalet, es dibuixaven figures d’homes que feien pre­paratius i enraonaven pausadament. A poc a poc ana­ren perdent-se en la mar obscura portant cadascuna sobre la vela una lleu carícia de les llums del port.

       […]

Allà sobre les roques una onada de despit ofegava l’homenet. L’aigua freda li esquitxava la cara fent-li la impressió d’agulles que el punxessin.

—Si jo em deixés caure en l’aigua —murmurà— ni questes roques, ni la mar, ni cap força sorgida en l’aire m’ho impedirien i les estrelles continuarien brillant al cel com si res no hagués passat, tan indiferents.

Les llums del port s’apagaren.  Començava a néixer el dia. A la lluïssor lívida de l’alba es va veure botar la figura petita i geperuda de l’homenet; unes vegades arribava fins a les roques mullades per la mar, altres pujava pressós a les de més amunt. Els seus braços s’agitaven en l’aire, escrivint en la claror de l’alba un dibuix estrafolari…