La base de dades de les Lletres Catalanes
Jo havia tingut sempre als pescadors de canya una gran simpatia. Els feia gent pacient i duta a vagarosos imaginaris, afectada a un repòs beat, i tímida, atractívolament tímida, amb tot l’encant dels gestos quedats a mig fer, de les paraules estroncades d’un torbament sobtat, de les rojors que, insinuades amb un somriure, acaben amb una dolça lluïssor en els ulls.
I creia que, tot això, el seu art ho comportava. L’hora encalmada i roent a posta per deixar l’ham, el silenci que demana l’èxit i, al mateix temps, aquella inquietud sentida pel drama que passa a l’aigua, mentre adormen el cos en un suau enervament, han d’abrivar per força la fantasia. I així, en tant el suro oscil·la sense acabar de capbussar-se, i el que espera ha seguit vegades i vegades, inútilment i avançadament, les peripècies del drama que passa a l’aigua, la imaginació cansada s’esbiegaria per altres bandes. Els sentits vigilen; però, com per art d’encantament, el peixet minúscul que esbatega sota esdevindrà la promesa, o la col·locació cobejada, o l’acta de diputat.
En temps d’aquestes ideologies, jo solia anar molts diumenges a passejar per l’escullera de sota Montjuïc. A punta de tarda, amb una mica de calor, aquell passeig era deliciós. El sol ho endormiscava tot, la mar mirotejava a clapes. Vora nostre volaven pesadament les gavines, i les veles es fonien al lluny, com puntes d’or. Feia una gran quietud. Llavors, a pleret, arribaven els pescadors de canya. Saltaven al roquissar de sota l’escullera i paraven els estris a les barraquetes que s’hi tenien guarnides. I sota aquells sols de juliol que estavellaven les pedres pescaven quietament tota la santa tarda sense canviar quatre paraules.
Però entre tots els que solien anar allà —gent un poc grollera en general— hi havia un senyor estrany, avançat d’anys, sempre abillat de negre, que encengué tot d’una la meva curiositat. […]
La meva simpatia per ell creixia encara, a mesura Que veia fer-se al seu volt com una atmosfera d’hostilitat. La colla que el guaitava, composta quasi tota de xavals de moll, d’obrers desvagats, de mullers d’altres pescadors de canya, anava desvergonyint-se a poc a poquet. Primer, cada seu fracàs era corejat per una rialla discreta, que algú es cuidava d’aturar imperativament. Però després, a mesura que la humilitat d’aquell senyor creixia amb els seus fracassos, les rialles foren més agosarades, més grolleres. La plebs, incapaç de comprendre les delicadures de la humilitat i la cortesia, vol algú que se li imposi. Aquell senyor s’agemolia més cada cop. Les rialles aviat esdevingueren insults. Li feien crits, l’escarnien, el befaren. La riquesa dels seus estris era un esperó que els atiava. Un dia una quitxalla li digué: «Si no ets bo per pescar mitja sardina»! De llavors ençà que no se l’anomenà d’altra manera.
«Mitja-sardina» rebia, per això, les imprecacions de la multitud amb una serenitat que donava esglai. Cada volta que retirava l’ham buit, d’una d’aquelles seves embranzides on semblava deixar l’ànima, es tombava quietament als que el contemplaven i encongia les espatlles amb una resignació i una timidesa tan pregones que entendrien. Sense desesperar-se deixava llavors la canya que tenia a les mans per provar-ne una altra; sense cansar-se, tornava de nou a posar esquer.
Mes arribà un dia —l’últim que vaig veure’l— en què la insolència de la multitud quasi desbordà. S’havia aplegat més gent que de costum, feia un sol d’agost roent i això escalfava els esperits. Cada volta que el senyor tirava l’ham era un daltabaix de rialles, cada volta que rel treia era un devessall de crits. […] La seva serenitat i el seu somriure —mai com aquella tarda no havien estat
més admirables— acabava de desesperar-los. «Mitja-sardina» féu tots els esforços imaginables per pescar almenys un xanguet. Provà per ordre, potser cinquanta vegades, les seves tres canyes. Manejà amunt i avall les corrioles amb una habilitat extraordinària, féu maniobrar l’aparell del surador amb una perfecta regularitat. I els peixos picaven; però acabà els esquers i s’acabà la llum, sense haver-ne pescat un de sol. «Mitja-sardina» plegà resignadament els atuells i es disposà a tornar-se’n a casa. La multitud llavors esdevingué delirant.
En aquest moment temí per la seva vida i en un impuls generós de simpatia, desafiant a tothom, vaig posar-me al seu costat. Aquesta acció ardida semblà sorprendre una mica i aturar l’abrivada de la plebs. Ens tiraren alguna pell de taronja, ens insultaren a crits, però ens deixaren passar sense res més. Jo sentia una gran alegria d’haver salvat així aquell home estrany, tímid i atrevit alhora, misteriós. […]
—Avui no ha estat de sort!
—Ho creu així vostè? —respongué el senyor. I, contestant al meu gest ambigu, digué—: Vostè em té una mica de llàstima, no digui que no. Vostè té llàstima que no hagi pescat res, que s’hagin rigut tant de mi…! I, amb tot, cregui-ho, fóra una mica just que ara es riguessin de mi —continuà el senyor com parlant-se a ell mateix—, per tant com jo m’he rigut dels altres en el meu passat. […] No em planyi perquè la gent s’hagi rigut de mi. Perquè jo sóc el darrer supervivent de la «dotzena del racó». Vol veure els hams amb què he pescat tots aquests dies?
I cobrint la capsa on guardava els aparells complicadíssims que lligaven el surador amb els hams, m’ensenyà, en el lloc on aquests havien d’estar, unes agulles curtes i flexibles, fetes de goma.
Jo vaig guaitar-lo esbalaït i admirat, mentre ell em tombava l’esquena i s’allunyava. Aquell home havia sempre pescat sense hams.