La base de dades de les Lletres Catalanes
Mentre Etienne posava el cotxe en marxa es va sentir un esgarip. Venia del fons del jardí i en barrejar-se amb la trepidació del motor quedà mig ofegat.
En allunyar-se el Ford, l’esgarip es va repetir. Semblava una veu humana planyent-se o demanant socors.
Hi vaig anar oblidant la meva feblesa. Era Oviri. N’estava segur. Les meves passes es dirigien sense vacil·lar devers el lloc on els seus ulls, per primera vegada, havien lluït en la tenebra nocturna.
M’imaginava el seu sofriment semblant al meu i la seva estranyesa i desolació en trobar el dolor i la mort allí on havia anat a cercar protecció i refugi. En sentir-se morir, Oviri havia volgut tornar a la selva, amagar-hi la seva derrota. Però no havia pogut arribar-hi.
El vaig trobar entre el bardissar. Jeia de costat. Les quatre potes estirades i el cap estintolat a terra. El seu magnífic pèl tigrat ja no lluïa. Semblava vell, polsós, arnat.
Tenia l’esguard entelat i fix.
El vaig cridar:
—Oviri!
No es va moure. Probablement ni em va sentir. En amoixar-li el pèl va estremir-se de cap a peus. La meva manyaga era un sofriment més per a ell.
No vaig insistir. Em sentia desolat de la meva impotència a alleujar aquella agonia. Volia fer alguna cosa que pogués ésser-li agradable. Vaig anar a preparar-li uns xarrupets de llet en pols. Mentre ho feia, ell va llençar un d’aquells esgarips quasi humans que posaven pell de gallina.
No va fer cap cas de la llet. Ni la va llepar. Jo tractava d’introduir-li’n un raget a la gola. El raget caigué a terra i, algunes formigues hi varen acudir. Llavors vaig descobrir que Oviri n’estava cobert. Les formigues eren tan sàvies com el metge francès del poblat. Sabien que la bèstia estava irremissiblement condemnada a mort. L’atacaven i s’hi acarnissaven quan encara vivia. Li voltaven els ulls, li arrencaven fragments d’aquella carn que encara palpitava i s’estremia.
Oviri miolava de tant en tant. Era un plany dolorós, potser una protesta contra la iniquitat d’aquella legió d’insectes impacients, repugnants i àvids.
La meva indignació va esclatar com un llamp. Crec que vaig perdre el món de vista. Volia exterminar totes les formigues. Volia abreujar la terrible agonia d’Oviri.
Vaig recordar que tenia un revòlver. Em vaig precipitar al calaix on el guardava. Encara no l’havia disparat mai. La primera bala fou per al cap d’Oviri. Vaig veure amb terror que seguia estremint-se i gemegant. Sempre apuntant al cap, vaig disparar tres bales més.
A la fi, la pobra bèstia ja no sofria. Tenia el cap destrossat. Les formigues que se li menjaven els ulls de viu en viu també havien acabat de proveir-se.
Vaig obrir un dot ben fondo al capdavall de tot del meu jardí, allí on Oviri havia tingut el seu primer contacte amb els homes. L’hi vaig arrossegar.
[…]
Vaig trigar qui sap les hores a calmar-me.
A la fi vaig poder dormir. No sé quant temps. I tampoc no puc precisar quant temps vaig deixar passar sense acostar-me al lloc on havia enterrat Oviri.
En atansar-m’hi de nou, vaig veure amb sorpresa que un magnífic ananàs hi havia nascut. Era el meu fruit preferit. N’havia plantats qui sap les vegades en el meu terreny i sempre es morien. Les fulles, d’un verd tendre, formaven una preciosa corona damunt la pinya ja crescuda.
L’anava a contemplar dues o tres vegades el dia. No podia apartar-ne els ulls. Em semblava com una mena de miracle. L’ananàs creixia, es colorava, començava a exhalar el seu perfum particular. Aquest perfum s’escampava pel jardí. D’un tros lluny, jo l’aspirava. I talment, Déu me valgui!, em semblava aspirar la pròpia flaire d’Oviri.