Blanca era com la neu, de blanc vestida

Blanca era com la neu; de blanc vestida,
com sa innocència en es seu front impresa;
damunt sa llarga cabeiera estesa,
corona virginal de flors teixida;

blau mantell, com el cel que l’ha acollida;
blanc es vel, com dets àngels sa puresa:
així la veia jo ple de tristesa,
com si estàs solament allà adormida.

Així la veía jo, i la veig encara
enmig des camp que trist per mi verdetja,
prop des torrent que trist per mi redola;

la veig en fosca nit i en lluna clara,
i s’hermosa visita que així em rodetja,
endolceix un dolor que no aconsola.