Terra baixa

MARTA: Si encara que m’escanyessis, com t’ho estic dient t’ho diria. Si és lo únic que puc dir en aquest món sense que me’n dongui vergonya!
SEBASTIÀ: Que has de callar, te dic!
MARTA: Si és que tinc de defensar-me jo per ell! Per ell i tan sols per ell La Marta… no és res la Marta; mes la dona del Manelic ho és tot, perquè és la seva dona!
SEBASTIÁ, desesperat: Tu m’has volgut perdre i t’has sortit amb la teva. Amb la teva, sí, perquè jo no et deixo, ni per tot lo d’aquest món t’entrego a aquest home, que només d’anomenar-lo se m’encén la sang i em recremo per dintre!
MARTA: Si no et sento, ni et vull sentir!
SEBASTIÀ: Res me fa que tot s’esgavelli i que per mi tot s’acabi, que ja no vui res sense tu. I ja esta dit: que tu te’n véns amb mi a casa meva, i si em perdo jo ens perdrem plegats, que has sigut meva, i ets meva, i seràs meva!
MARTA: Vés-te’n!… Primer que aquí se m’obri la terra i se me’n dugui!
SEBASTIÀ: Que s’obri, sí; mes per tots dos, i tots dos condemnem-nos!
MARTA: Deixa’m! Calla!… Manelic!
SEBASTIÀ: Oh, no l’anomenis!
MARTA: Manelic!
SEBASTIÀ: Tu te’n véns amb mi, ara!
MARTA: A trossos m’hi duràs: viva no, ni arrossegant-me!
SEBASTIÀ: Viva o morta! Què em fa? (Agafant-la.)
MARTA: No, aparta’t! Que no!
SEBASTIÀ, rient bestialment: Si encara t’estimo més així! Si quan més rabiosa més t’estimo!
MARTA: Deixa’m. Deixa’m! (Desprenent-se d’ell i corrent al mig.)
SEBASTIÀ: Mira’t que em torno boig i que pertot veig sang!…
MARTA: Si t’acostes, ja que no et puc matar, t’unglejo la cara i t’escupo! Amb mi t’atreveixes, covard: amb el Manelic no!
SEBASTIÀ: Amb ell, i amb tu, i amb tot el món per tu! (Anant-hi.)
MARTA: No t’acostis! No! Manelic!
SEBASTIÀ, corrent a agafar-la: Doncs ara ho veuràs!

MARTA, SEBASTIÀ i MANELIC, per la porta del quarto de la Marta.
MANELIC, interposant-s’hi: Que ara ho veurà li has dit. Ara ho veurem nosaltres!
MARTA, abraçant-s’hi: Manelic!
MANELIC: Marta!
SEBASTIÀ, que ha retrocedit: Tu aquí? ¿Per on has entrat?
MANELIC: Per on entraves tu! Per la teva porta d’amo i de lladre! Doncs què et pensaves? T’he espiat i t’he seguit. Arrossegant-me he arribat a la paret i m’hi he arrapat amb els dits i amb les ungles!… Ja sóc aquí!… I ja estem sols! I ja estem cara a cara!
SEBASTIA: Vés-te’n, o si no…!
MANELIC, rient: Que me’n vagi! Se creu que encara em mana a mi, al que ho aguanta tot! Això es penca, això, Marta! Doncs no; que ja tot s’ha trasmudat aquí dintre, que ara el qui mana sóc jo. I ara ho veuràs si sóc l’amo!
SEBASTIÀ: L’amo, tu? Espera’t, doncs! (Intentant anar a obrir la porta.)
MARTA, comprenent-ho: Manelic!
MANELIC, corrent a la porta: No t’escapes! Covard! T’he dit que sols jo i tu! Que vinc per ella, que és meva. I que vinc per tu; com que vine a matar-te!
SEBASTIÀ: A mi!… Tu a mi?
MANELIC: A tu! A tu!
SEBASTIÀ: És que jo també sé matar homes!
MANELIC: I jo llops! Aquí la tens a la Marta! No la volies? Aquí la tens! A endur-se-la el qui puga, que amb sang se guanya! (Traient-se un ganivet.)
SEBASTIÀ: Ah, covard, que véns armat!
MANELIC: Del cor més… més que tu; del braç no, ni em cal, que l’arma em sobra. (Llençant-la a terra.) Té; mira-la.
MARTA, corrent al Manelic: Què fas!
MANELIC, apartant-la: Aparta’t! I ara ja estem iguals. Què esperes?
SEBASTIÀ: Doncs t’has perdut, que et mataré!… (Corrent a agafar el ganivet que és a terra.)
MARTA: Ah!
MANELIC, posant-hi el peu a sobre: No, això no! Au, corre, agafa’l ara!
SEBASTIÀ, retrocedint: Maleït sia jo!
MANELIC: No hi has sigut a temps! (Riu feréstec.) Doncs ara tot s’ha acabat per tu! (Tirant-se a sobre del Sebastià.) A morir ara!
MARTA: Oh, Déu meu!
SEBASTIÀ: Jo! A tu et mataré!
MANELIC, tenint-lo agafat pel coll: Defensa’t, si pots, covard! Defensa’t!
SEBASTIÀ: Ma gent! Aquí!
MANELIC: Crida als gossos de pressa! Crida’ls!
SEBASTIÀ: M’ofego!
MARTA, caient agenollada: Reina Santíssima!
MANELIC: Ni pots defensar-te! Ni en saps! Ni et valdria! Què em fa? Té, more’t i more’t de cara an ella! (Llençant-lo de cara a la Marta.)
MARTA, alçant-se esglaiada: Ah! Jesús!
MANELIC: Aquí el tens… a l’amo! (Pausa. Corre després a obrir la porta.) Tothom aquí! Veniu! Tothom aquí!

MANELIC, SEBASTIÀ, MARTA, PEPA, ANTÒNIA, JOSEP, NANDO, PERRUCA i altres Marta està mig desmaiada, sostenint-se en la taula per no caure.
NANDO, en veu baixa: Què passa?
MANELIC: Que us cridava l’amo.
JOSEP, en veu baixa: Mort!
PEPA, íd: Jesús!
(Exclamació de tothom al veure el cadavre.)
MANELIC: I ara vosaltres a riure força! A riure! I tu, Marta, vine!
MARTA: Sí, sí! Anem-se’n, anem-se’n!…
MANELIC, emportant-se-la a braços: Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas.) Fora tothom! Aparteu-se! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop!
(Ho va repetint cridant mentres s’allunya.)
TELÓ