Poesies

Tot sol a la cambra,
que és niu de pecats,
lo comte aixís parla;
deixau-lo parlar:
«Avui que ja ets morta,
per força em voldràs;
si el cel no m’ajuda
l’infern ja ho farà!
Ací, los meus patges!,
serviu-me aviat:
les armes, de pressa;
de pressa, el cavall!»
Quan és dalt del poltro
la nit va arribant.
Sabeu on va el comte,
lo comte l’Arnau?

Fa dret a una església,
convent de Sant Joan;
s’hi és morta una monja;
l’enterren demà.
Lo comte l’aimava;
l’amor no era sant;
per no ésser del comte
fugí a lloc sagrat.
Ahir s’hi moria
amb Déu conversant;
sa ànima els àngels
s’en duien a dalt;
son cos en l’església
solet l’han deixat.
Què vol, doncs lo comte,
lo comte l’Arnau?

Bé massa que ho diuen
sos ulls flamejants!
Ja és lluny de la serra,
ja és prop del pinar,
ja arriba a l’església;
no hi pot entrar pas.
La porta és tancada;
a cops de destral
lo comte l’enfonsa;
quan passa el llindar,
un baf com de tomba
li fa girar el cap:
amb aigua beneita
no s’ha pas senyat.
Malhaja lo comte,
lo comte l’Arnau!

La morta és estesa
davant de l’altar,
vestida de monja,
los braços creuats,
rosari a la cinta,
santcrist a la mà;
dos ciris llumenen
a cada costat.
Sens por ni respecte,
com llop famejant
que aguaita l’ovella
‘dormida en lo jaç,
lo comte s’hi acosta;
ja hi és al davant.
Déu guarde a la morta
del comte l’Arnau!

La morta du als hàbits
cordons ben nuats;
al comte fan nosa:
se treu lo punyal,
li estripa la roba,
ja troba la carn,
dels ulls no es contenta,
ja hi posa les mans.
Jesús, quin miracle!
Déu meu, quin espant!:
la morta els ulls obre,
i es posa a plorar.
Lo comte s’esglaia,
ja va reculant.
Ai, pobre del comte,
del comte l’Arnau!

Quan ix de l’església,
quins trons i quins llamps!
Du nua la testa,
no diu «Déu me val!»;
se palpa les armes
i puja al cavall.
Lo poltro al sentir-se’l,
quins bots i quins salts!
La crin eriçada,
la boca escumant,
a córrer s’arrenca
per monts i per valls,
i al vent deixa enrere;
pareix, Déu me val!,
que els diables s’emporten
al comte l’Arnau.

Les pedres s’aplanen
per no deturà’l;
los arbres se torcen
i el deixen passar;
serpents i llopades
lo van rastrejant,
badades les goles,
les llengües penjant.
Los llops ja l’atrapen
i udolen de fam;
les serps ja s’enrosquen
als peus del cavall;
ja toquen les dotze…
ai, valga’m Déu, val!
Quin baf fa la terra
lo comte l’Arnau!

Fa temps que del comte
ningú res ne sap.
La pobre comtessa,
de tant enyorà’l,
les nits i los dies
la troben plorant.
D’almoines bé en dóna!,
d’ofertes bé en fa!
Per viure si minva
sa pena i son plant,
dejunen i preguen
abats i ermitans,
i dins les esglésies
de tot lo voltant.
Bé en crema, de cera,
pel comte l’Arnau!

La nit, la comtessa
la passa resant;
ses filles la hi ajuden,
plegades les mans;
no resa per ella,
tampoc pels infants.
De sobte, lo comte
li surt al davant:
«La bona comtessa,
viudeta lleial,
deseu los rosaris,
tanqueu los missals;
com més per mi preguen
penar més me fan.
Ja els precs no li valen
an comte l’Arnau!»

I des de llavores,
quan canta lo gall
al punt de les dotze,
enronda el palau
un cavaller negre
que al cor dóna espant.
De lluny ja ses armes
se senten dringar
i deix per lla on passa
un baf tot estrany.
Clavat a la sella
no es pot bellugar;
pareix, Déu me valga!,
un mort a cavall.
No dieu parenostres
pel comte l’Arnau!

Sa llengua no tasta
ni palpen ses mans;
sos llavis ben closos
no poden parlar
i el dia no veuen
sos ulls envidrats.
I dins la carn freda
del cos enrampat
una ànima ardenta
que mai pot queixà’s
pels segles dels segles
hi va esbategant;
i diu tot senyant-se
la gent dels voltants
que és l’ànima en pena
del comte l’Arnau!