La base de dades de les Lletres Catalanes
L’any 1869 li fou negada la direcció de l’Escola Menor de Belles Arts, d’Olot, per la seva ideologia carlina. Dirigí el Centre Artístic, acadèmia particular de pintura creada entorn dels pintors de l’anomenada escola d’Olot. El 1877 obtingué el càrrec de director que li havia estat negat el 1869, i exercí una notable tasca pedagògica. Dins l’estètica de l’ escola d’Olot , la seva pintura s’allunyà de la concepció paisatgística de Joaquim Vayreda, i per la simplificació tècnica s’aproximà a un cert impressionisme. Hi ha obres seves al Museu d’Art Modern, d’Olot, i en diverses col·leccions particulars. Fou també autor de novel·les costumistes: L’estudiant de la Garrotxa (1895), Clareta, mar de brutícia (1906), etc. Col·laborà en La Renaixença i La Ilustració Catalana , i escriví una gran quantitat de contes i de narracions breus.
Durant el seu exili a la Catalunya Nord, va conèixer a Carles Bosch de la Trinxeria, conegut escriptor que el va aficionar a la literatura catalana. En el camp de l’escriptura, va conrear el conte, la novel·la i el teatre de costums. Les seves obres més significatives en aquest camp foren La Borda (1902), en teatre, i L’estudiant de la Garrotxa (1895), en narrativa, amb alguns tocs autobiogràfics. Va començar a escriure quan va prendre forma el projecte regionalista olotí, ja que amb la literatura podia difondre més fàcilment una determinada ideologia.
L’estudiant de la Garrotxa es va publicar entre 1893-94 en forma de capítols en la revista barcelonina La Ilustració Catalana. Aquest primer relat el va donar a conèixer fora de l’àmbit comarcal. El 1895 la mateixa revista el va editar ja com a novel·la amb dibuixos de diferents artistes olotins. La bona acollida va animar a Berga a continuar. Va escriure una segona part, així com d’altres (Clareta (1917), Lo casal del roure o Un retrato esborrat” (1897)).
Com a crític artístic local li publiquen el 1905 L’art d’Olot en el segle XIX en la Revista Olotina. Altres revistes en les quals col·labora són La Renaixença, El Montascopa, o Lo gerones. A finals de la seva vida va fer un recull de llegendes amb el títol de Llegendes de la comarca d’Olot, editat entre 1914 i 1915 a la revista olotina El Deber i més tard publicat en format de llibre.[20]En els articles periodístics se l’ha titllat de particularista, exaltat i més aviat intolerant.
L’escriptor i filòsof Josep Maria Capdevila i Balanzó recorda com havia sentit explicar a Berga i Boix l’origen del llibre editat per Marià Vayreda, Records de la darrera carlinada (editat el 1898):
«Un día en Berga llegia a un cenacle d’amics, entre els quals hi havia en Vayreda, la seva novel·leta L’estudiant de la Garrotxa. En Vayreda restà pensarós, i al capdavall va demanar-li: Com us ha vingut, d’escriure aqueixa novel·leta? I en Berga li respongué: Doncs, amb recordances de la meva vida, pensant-hi i fent-ne una gabella, que les relliga com fem en una tela. En Vayreda, que era pintor com el seu germà Joaquim, collí el pensament d’en Berga. I començà, des d’aleshores a pensar les coses que havia viscudes en la seva jovenesa fantasiosa; i així elaborà el teixit dels seus Records de la darrera carlinada.»
Quan els reis d’Orient s’hagueren acomiadat de la Sagrada Família i se’n tornaren cap al seu país, passaren per un camí diferent del que seguiren quan caminaren a Betlem. Així fou que el Rei Herodes, que els esperava per a saber noves exactes de l’estada del nou rei que acabava de néixer, s’enrabià de mala manera, puix la seva intenció era de matar al petit infant que li feia nosa i amb el temps seda el Rei de Judea, segons es deia i les profecies anunciaven. Llavors aquest tirà va ordenar matar a tots els infants de dos anys per avall que es trobessin a la comarca creient que entre aquestos hi seria inclòs l’infant Jesús.
[…]
Sant Josep, amb la Verge i l’infant Jesús, anaven entrant en un país calorós, ple de pols, sorra, desert, on mancava l’aigua i els aliments. Ja començaven a patir gana quan obirà un xic apartat de la carretera un grup de palmeres i determinà anar-hi a reposar i a refer-se una mica, a l’ombra d’aquells arbres tan agradables.
La burra tenia set i gana i sant Josep no sabia com fer-ho per donar-li menjar i beure; vet aquí que tot guaitant per aquelles vores veié un clap d’herba fresca i ufanosa i al mateix temps una font que rajava aigua clara i transparent i la somera s’atipà d’herba i begué. Llavors examinà les provisions del sarró i no hi trobà res més que un grapat de blat, però tot guaitant les palmeres observa una brancada de dàtils preciosos; la branca s’anava ajupint, ajupint, fins que es podien abastar amb la mà, de manera que s’atiparen de dàtils i omplí el sarró i les alforges i en tingueren per molt temps.
Sant Josep tot ficant dàtils al sarró pensà que, d’aquell grapat de blat que hi portava, no en faria res i s’entretingué a sembrar-lo a la vora del camí.
Vet aquí que el blat nasqué de seguida, cresqué i granà en un tres i no res, i sant Josep va pensar que el millor seria segar-lo. I va trobar una falç rovellada a la vora de la carretera, la va examinar, veié que encara podria servir i es posa a segar el blat. Heus aquí que, al moment de posar-s’hi ,sentí un patra tap, patra tap i veié alçar-se una polseguera extraordinària. Era un esquadró de cavalleria del rei Herodes que corria carretera enllà per veure si atraparia l’infant Jesús. Maria i l’Infant s’amagaren. Al moment d’arribar l’esquadró on era sant Josep, es deturà i el capità preguntà al sant si hauria vist passar un homee i una dona amb una criatura. “Un home i una dona i una criatura?”, va fer sant Josep; “Sí, però era quan jo sembrava aquest blat”. “Sembla que us burleu de nosaltres”, digué el capità. “Sembla que us burleu de mi”, digué sant Josep; “ si no ho voleu creure haver-ho vingut a veure. Jo el que us dic és que passaren quan sembrava aquest blat”. El capità, malhumorat, girà gropa i l’esquadró se’n torna cap a Betlem.
Vet aquí que d’aquell blat sant Josep en va fer unes quantes garbes i com que ja era tard i començava a fer-se fosc, determinaren passar la nit allà i les garbes els serviren de coixí.
L’endemà, al clarejar emprengueren la marxa i camina que caminaràs, el sol era ardorós, la calor abrusadora; però com que portaven provisions a la alforja i al sarró, quan no podien més s’aturaven i menjaven […] Vet aquí que en ser fosc es trobaren en un punt on la carretera feia una reblincola; hi havia a un costat un marge molt alt i sentiren un crit d’alto, esgarrifós. S’aturaren i veieren una colla de lladres que esperaven a tots els vianants, robant-los el que duien. El capitost els escorcollà i ,veient que era gent tan pobra, digué que valia més deixar-los passar. Ara bé, s’adonà de la criatureta que la Verge duia a la falda i en quedà enamorat. “D’on sou?”, els va preguntar. “¿És vostre aquest infant tan bonic? Jo no havia vist mai cap criatura tan extraordinària.” I se’l mirava encantat, adelerat, admirat, i no sabia traure la vista d’aquella cara tan seductora.
Heus aquí que com que ja era fosc, el capità dels lladres els digué: “Mireu, nosaltres som gent de mala vida. Vivim de robar, com ho podreu comprendre, però, si us voleu quedar aquesta nit, vindreu a la nostra cova, us donarem una habitació neta, un bon sopar i podreu reposar de la fatiga”. Sant Josep i la Verge acceptaren l’ofrena i es quedaren amb l’infant Jesús a la cova dels lladres. L’endemà continuaren el viatge i el capità, entendrit a la vista del noi, els acompanyà fins a la carretera. No sabia com fer-ho per acomiadar-se d’aquella gent; volgué de totes maneres que li deixessin contemplar l’infant una bona estona. En tornar cap a la cova va semblar-li que sentia una veu de nin que li deia: “Algun dia vindràs amb mi al paradís”.