Tomàs Villarroya i Sanz

I

Àngel que Déu per mon conhort envia,
celest visió de mos ensòmits d’or,
imatge d’il•lusions i poesia,
delícia del meu cor,

amb ta llaor desplegaré jo els llavis
i una cançó diré, filla del cel,
en l’olvidada llengua de mons avis
més dolça que la mel.

Acàs lo meu cantar ja t’importuna:
cent voltes ta alabança m’has oït,
i cent també la misteriosa lluna
en la callada nit.

Cobert lo front de puritat i glòria
lo meu esprit te mira en tot instant,
ompli ton nom a soles ma memòria,
ta inspiració mon cant.

II

Xiqueta delicada,
recorde jo que et viu
allà en l’edat dorada,
com tórtora en lo niu,
com rosa no esclatada.

Plaer tan pur tinguí
mirant-te, verge meua,
que sens voler plorí,
i ma ànima amb la teua
per sempre es confundí.

Degué lo teu encant
robar la llum al dia,
puix veia ton semblant
encara, una hora havia,
sens tindre’t ja davant.

I en mig de ma dolçor
vingué lo desengany
a omplir-me de tristor,
i aconseguí el meu dany,
lo pit ja ple d’amor.

III

Després d’aquell moment
de cèlica ventura,
és l’ànima més pura,
i pur lo cor, i pur lo pensament.

Amb més sonora veu
entone una cançó:
més tendra és ma oració
quan alce de matí lo front a Déu.

Té el sol altre lluir,
lo cel mire més blau,
per tu lo viure em plau,
i dolça és lo content, dolç lo sospir.

I adore ton encant
amb lo sublim amor
que l’àngel té al Senyor,
que té la mare a son darrer infant.

IV

Quin goig és l’existir,
mirar tos ulls i respirar ta aroma!
On fou lo meu patir?
On l’ànsia de morir?

Plega la nit son vel,
radiant el sol per l’orient assoma
desfent la boira i el gel,
i queda clar lo cel.