Víctor Iranzo, Antologia

L’arbre sens fulles que l’hivern despulla,
cadavre n’és, mes sense soterrar.
Ses fulles grogues per la terra jauen
angunioses plorant!

Lo vent que passa, xiula i les meneja,
i a son impuls, a l’arbre van volant
i en la mateixa soca s’entrellacen.
D’allí no fugiran!

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Aixina és mon amor; les esperances,
esmortides, per terra jauen ja;
però de les arrels aon s’aferraren,
d’allí no fugiran.