Manuel de Montoliu i de Togores

El conreu de la caricatura dintre l’art literari ofereix a la con­sideració del crític caires interessantíssims que, en realitat, trans­cendeixen a tot l’art novel·lístic. Ha estat aquest llibre de carica­tures literàries, tan bellament presentat, que suara ha publicat To­màs Roig i Llop, amb l’encertada col·laboració artística del dibuixant Salvador Mestres, el que m’ha revelat, potser més que cap de les novel·les fins avui publicades per l’autor, el seu bell talent de no­vel·lista.

Efectivament, totes les siluetes d’amics i coneguts de l’autor, a desgrat de llur concisió epigramàtica, són treballades amb aquell do de penetració psicològica, amb aquella facultat de discriminació dels trets característics dels individus que, tot emprant un proce­diment d’anàlisi, dóna per resultat una impressió de síntesi i de totalitat. I és aquest precisament un dels secrets del novel·lista nat. En cada una de les tan fermament dibuixades caricatures literà­ries de Tomàs Roig i Llop hi ha en embrió la silueta física i moral d’un hipotètic personatge de novella, ric de possibilitats i de força d’evolució. L’autor té, però, en aquest art de la caricatura el desa­vantatge de deixar fàcilment al descobert el secret de la seva tèc­nica. Una galeria extensa de retrats, siguin o no siguin caricatures, siguin pictòrics o literaris, traeix indefectiblement el procediment emprat per l’autor, sobretot quan es tracta d’esbossos ràpidament executats amb la màxima simplicitat de línies.

I aquest és el cas de les siluetes de Tomàs Roig i Llop. El seu art reproductor i evocador de fesomies humanes passa  per tres mo­ments o fases essencials. Comença generalment per l’amplificació caricaturesca dels més característics trets físics del seu model. En el segon moment l’autor  s’esforça d’harmonitzar el caràcter i tem­perament que en realitat té l’individu retratat, això és, la seva per­sonalitat moral amb el simbolisme espontani, amb l’expressió espi­ritual dels seus trets físics. Els grans encerts de l’autor  s’esdevenen quan sense esforç visible assoleix aquest acoblament harmònic. […] El moment, però, més característic de l’art de Roig i Llop és, potser, el tercer. En aquest moment darrer es dedica a estilitzar les siluetes dels seus models, coronant-les amb la cresta coqueta d’una esque­màtica al·lusió a les activitats artístiques o literàries en què excel·leixen, amb una frase o un tòpic significatiu arrencats discretament de llurs mateixes obres.

[…]

Com he remarcat anteriorment, aquestes siluetes epigramàtiques de Tomàs Roig i Llop, .són, ni més ni menys, que esbossos novel·lístics. La caricatura es caracteritza per dues notes que són la ma­teixa essència de l’art del novel·lista, dues notes que he trobat me­ravellosament analitzades en l’assaig, tantes vegades ja citat per mi i comentat, de François Mauriac sobre «El novel·lista i els seus personatges». Observa Mauriac que «l’art del novel·lista és una lupa prou potent per a engrandir un moment d’humor o de passió, i que no solament e11 amplifica desmesuradament, i de gairebé no­res en fa un monstre, ans encara ell isola aquests moments i els deslliga de tots els altres concomitants. El novel·lista, doncs, pos­seeix aquest doble poder d’amplificar formidablement les coses i els sentiments i d’isolar-los, després d’haver-los amplificat, de tot allò que no l’interessa. I no és aquesta precisament l’essència ma­teixa de l’art de la caricatura, tal com resulta executada en les «Si­luetes epigramàtiques» de Roig i Llop?

Voldríem dedicar alguns mots a l’aspecte educatiu del gènere literari representat en aquest llibre; aspecte al qual es refereix la mica de prefaci que els autors han posat al text. Tenen por, diuen ells, que hi hagi algú que els retregui de contribuir amb aquest llibre a fomentar el mal costum que té la gent catalana d’«entredevorar-se amb un coratge meridional inlassable». La temença és infundada. La intenció noblement artística que ha guiat els autors els salva d’aquesta acusació. I aquesta galeria de caricatures pot servir de derivatiu salvador, de transferència a l’esfera estètica —per dir-ho amb terminologia freudiana—, dels instints de canibalisme intel·lec­tual reprimits contínuament en la nostra naturalesa salvatgement impulsiva. Potser una terapèutica consistent en un conreu intensiu de la caricatura literària, segons el mètode Roig i Llop, endolciria l’agresta condició del nostre temperament, llimaria les arestes massa vives del nostre anàrquic individualisme, i acabaria per fer més amable el nostre viure.