Marc Antoni Orellana i Mojolí

Qui viu en lo món com vol,
se’n va, si té son, al llit
(no fa al cas si no és de nit);
si té fred, se n’ix al sol;
de tot quant li pot fer dol
fuig, i se’n va al Grau o al riu,
ben fresc, i de tot se’n riu;
va als balls, i al bon tros de pa
rust la carn, que bé li fa;
i no es mor en tant que viu.

[…] Torne a dir, llegí amb molt goig
vostre romanç valencià,
per la idea, per ser vostre,
no per l’assumpt que es formà,
puix, sent l’objecte la mort
d’un pardalet estimat,
és molt just el sentiment,
el dolor, pena i pesar,
que qualsevol cop ferint,
o torcent, la voluntat
no pot deixar de fer eco
en la nostra humanitat.
No importa que sia el mort
un aucell irracional,
puix que no ho fonc per efecte
de fer-se tant d’estimar.
Ans bé, en tal animalet,
qui no admira la llealtat
tan pura, simple i senzilla,
que acusa el gènere humà?
D’este sol la ingratitud
ser atribut regular;
al contrari, l’altre es dóna
quasi per res obligat,
puix que es dóna per servit
d’una molleta de pa,
d’esquillola o canyamons,
o fulleta d’encisam.
Per un interès tan curt,
cosa que no ve ni va,
vol, busca, estima el seu amo,
e obedient li va a la mà.
Jo no estranye que altres molts
hagen fet extrems semblants,
quan se’ls ha mort un gosset
o altre animal semejant,
puix que obliguen dolçament,
guanyant-se la voluntat,
e divertixen en veure’ls
com saben filosofar.
[…]