La base de dades de les Lletres Catalanes
Va néixer en el si d’una família d’origen castellà, que provenia de la localitat d’Orellana, actual província de Badajoz. Va estudiar filosofia i dret a la Universitat de València i es va doctorar a la Universitat de Gandia. Va exercir com a advocat a Cadis i a Madrid, on va ser nomenat advocat dels Consells Reials. Anys més tard, cap al 1780, es retirà a València, on es va dedicar als estudis històrics i d’erudició, així com a la literatura. L’any 1799 va arribar a ser advocat de la Reial Audiència de València. Va pertànyer a l’Acadèmia Matritense de la Llengua Latina; va ser acadèmic de Sant Ferran i de Sant Carles i aplegà una col·lecció pictòrica molt extensa.
Escrigué un gran nombre d’obres literàries. La majoria d’obres, però, es van conservar manuscrites i no es van publicar fins al segle xx. És per això mateix, doncs, que no va tenir especial èxit durant el segle XIX, ja que encara no es coneixien les seves obres i, en canvi, al segle XX la seva influència es va començar a fer més notable, sobretot per part dels historiadors interessats en la ciutat i l’art valencià i pels filòlegs que volien prendre testimoni d’Orellana com a reivindicador de l’ús de la llengua catalana en la cultura, enmig de la societat plenament castellanitzada que vivia el segle xviii.
Durant la seva vida, va escriure de manera regular un gran nombre de relats i obres. Aquest autor valencià parlava, generalment, dels següents temes en els seus relats: el valencià (tema molt recurrent), la història del Regne de València, costums, usos i tradicions valencianes, fauna, flora, música, proverbis, efemèrides i numismàtica sobre la seva terra natal. El fet que parlés de temes tan diversos en els seus escrits fa que el conjunt de la seva obra tingui una impressió força heterogènia i amb poc ordre.
Qui viu en lo món com vol,
se’n va, si té son, al llit
(no fa al cas si no és de nit);
si té fred, se n’ix al sol;
de tot quant li pot fer dol
fuig, i se’n va al Grau o al riu,
ben fresc, i de tot se’n riu;
va als balls, i al bon tros de pa
rust la carn, que bé li fa;
i no es mor en tant que viu.
[…] Torne a dir, llegí amb molt goig
vostre romanç valencià,
per la idea, per ser vostre,
no per l’assumpt que es formà,
puix, sent l’objecte la mort
d’un pardalet estimat,
és molt just el sentiment,
el dolor, pena i pesar,
que qualsevol cop ferint,
o torcent, la voluntat
no pot deixar de fer eco
en la nostra humanitat.
No importa que sia el mort
un aucell irracional,
puix que no ho fonc per efecte
de fer-se tant d’estimar.
Ans bé, en tal animalet,
qui no admira la llealtat
tan pura, simple i senzilla,
que acusa el gènere humà?
D’este sol la ingratitud
ser atribut regular;
al contrari, l’altre es dóna
quasi per res obligat,
puix que es dóna per servit
d’una molleta de pa,
d’esquillola o canyamons,
o fulleta d’encisam.
Per un interès tan curt,
cosa que no ve ni va,
vol, busca, estima el seu amo,
e obedient li va a la mà.
Jo no estranye que altres molts
hagen fet extrems semblants,
quan se’ls ha mort un gosset
o altre animal semejant,
puix que obliguen dolçament,
guanyant-se la voluntat,
e divertixen en veure’ls
com saben filosofar.
[…]