La base de dades de les Lletres Catalanes
És conegut, sobretot, com a narrador costumista. Fou catedràtic de geografia històrica a la Universitat de Barcelona i publicà alguns manuals destinats a l’ensenyament d’aquesta matèria. Prengué part en els Jocs Florals i col·laborà en publicacions com La Renaixença, La Il·lustració Catalana, Calendari Català o L’Avenç. El 1878 edità la traducció al català de la Divina Comèdia d’Andreu Febrer, de l’any 1429.
Una dècada abans ell mateix traduí un llibret molt conegut de Benjamin Franklin, Lo camí de la fortuna. Consells breus i senzills per a ésser ric (reeditat per Ramon Casteràs a Franklin i Catalunya, el 1992):tal com aclaria en una nota a peu de pàgina, “he fet un arreglo, més aviat que una traducció literal”, per la qual cosa tal vegada se serví d’alguna versió interposada; posteriorment, n’enllestí la traducció castellana, el 1872.
Traslladà un passatge cèlebre del Quixot (el capítol 42 del llibre segon: els famosos consells del cavaller al seu servent), que aparegué a La Renaixença el 1873, si bé formava part del projecte de Francesc López i Fabra de traduir a cent llengües diferents aquell episodi.
Publicà Entremés de refranes ¿es de Cervantes? Ensayo de su traducción,monografia amb dues parts ben diferenciades: un estudi preliminar de l’obra tradicionalment atribuïda a Cervantes (que Vidal i de Valenciano assignà a Quevedo) i la traducció al català. En presentar-la, partia de l’explanació de les dificultats intrínseques de reescriure a una altra llengua una obra farcida de modismes, frases fetes i refranys. En contra de la tendència preponderant que proclamava la impossibilitat de la traducció, se centrava en la qüestió de la “qualitat”, de l’aptesa i la idoneïtat del text d’arribada. Per això, proposava un “assaig” de traducció. S’hi afegia un interès lingüístic i polític: “penetrar más y más en el fondo y en la esencia de los dos idiomas hermanos” (per la qual cosa les dues versions es presentaren acarades). Traduí al castellà El buen sentido de la fe(1878), de Jean Baptiste Caussette, i diversos tractats i llibres de viatges d’Edmondo de Amicis: La vida militar (1880?), En el océano (1892?), En las puertas de Italia(1895) i Marruecos.
Una breu mostra de l’obra d’aquest polígraf italià, la reescriví al català en l’opuscle Traduccions d’Edmondo d’Amicis.
Vosaltres pagesos dels masos i cases solanes, que feu quiscun jorn lo mateix; que amb lo sol deixau lo llit per anar al treball i amb lo sol deixau lo treball per a sopar i aplegats amb la mainada, resar ran del foc lo sant rosari; vosaltres que veient passar uns després dels altres los anys, sens més mals de cap que els núvols de l’estiu, les glaçades de l’hivern, los freds tardans de la primavera i la falta d’aigües en la tardor, no posau esment en la ditxa que viu amb vosaltres, i tal volta envejau creient-los més feliços, als que per sa bona o mala, habitar deuen en los pobles i grans ciutats. Si tal pensau, verament us dic que anau errats de mig a mig; i si per cas intents vos vénen de deixar lo camp per la vila, creieu que donaríeu lo cert per l’incert, fent com lo tendre innocent que solta l’aucellet per a caçar un tord, o com la ca de la faula, lo gos aquell, que portant en la boca un tros de carn i veient-ne un d’igual dintre de l’aigua de la riera prop de la quina passava, que altra no era que la sombra del seu, deixa’l caure per a tenir-ne dos, amb lo que restà sens ningun.
I sinó, dieu-me francament. Pot haver-hi més bon estar que el que cada jorn alcanceu, quan tornant de la feina, havent complert amb l’obligació, tranquil•la la consciència, i ple lo cor d’esperança al pensar que amb lo temps, lo gra que en la terra haveu colgat, se convertirà en hermosíssim pom de grosses i daurades espigues, que seran vostre pa i lo dels vostres fills, arribau a vostre alberg, dins lo qual vos esperen una esposa aimada i uns fills enamorats? I allí prop de la llar que fuma, escoltant los picarols de les bèsties en l’estable arreglades, lo trist xiular del mussol que torba de tard en tard lo solemnial silenci de la nit, i los gossos de les masies que lladren al sentir lo pas d’algun viandant sorprès per la fosca, o tal volta la ferum del llop, no és cert que en aquells moments res envejau i us teniu per més ditxosos que en son trono el mateix rei? Doncs certs podeu estar de que tot ho perdríau, lo jorn en què canviàsseu, la tranquil•litat de les masies i pobles rurals, per lo bullici i gatzara de les viles i ciutats.