Joan Crexells i Vallhonrat

La mort de Joan Salvat-Papasseit, cloent una vida el curs ulterior de la qual no es podia preveure obliga el crític a considerar com una obra finida el que era tot just una obra iniciada. Iniciada, això sí, en un to admirable de gràcia i de sinceritat.

Hi havia en el poeta Joan Salvat-Papasseit un cert nombre de paradoxes. Ell era i es complavia en ésser un home de suburbi; ell havia patit i intervingut els moviments en proletaris; però, tenia en camí l’ànima més adorablement burgès que hem vist; d’aquesta burgesia catalana tant plena de tradició tan fina com una aristocràcia. Ell usava els metodes més complicats de la nova poesia; feia cal•ligrames i escrivia en formes sovint extravagants i la deu de la seva poesia era la més senzilla i immediata. Ell esverava el poble amb les seves gosadies i era en canvi el poeta més finament popular de Catalunya.

El cas de Salvat-Papasseit plantjea un problema greu a la nostra crítica.

Mentre Salvat-Papasseit feia cal•ligrames i estava en plena actitut futurista hom troba els seus versos més purs i de contingut més clàssic. En canvi, quan a impuls del moviment que podríem anomenar classicitzant adopta formes tradicionals, (La gesta dels estels) la seva expressió esdevé confusa, i els versos sovint tenen greus defectes de construcció. Els versos millors de Salvat-Papasseit es troben entre les coses de contingut més futurista. La lliçó és que no sempre l’adopció de fòrmules determinades, porta al classicisme. I que l’adopció de formes tradicionals pot no sols no acostar el poeta a l’ideal clàssic sinó àdhuc apartar-lo d’ell. De tots els llibres de Salvat-Papasseit el que revela més finament la seva sensibilitat és L’irradiador del port i les gavines.

La visió del nom de Salvat-Papasseit és finament humanitzada. Jo diria que la visió de Salvat-Papasseit és una visió «oblíqua» del món, visió que és condicionada probablement pel seu estat físic. En Salvat-Papasseit no totes les coses són presentades amb el relleu objectiu que tenen, ans el relleu és donat per la posició particular del poeta. És per això que aquell desenfocament característic de la poesia d’avantguarda no era en ell producte de cap esforç si no més aviat una conseqüència natural de la seva manera d’ésser.

Essent totes les coses valorades en relació a una posició particular és clar que en la poesia de Salvat el món agafa tocs de la seva humanitat. Amb això és dit que la seva poesia té un caracter predominament subjectiu. Però, la característica del seu subjectivisme està en que fàcilment arriba als altres subjectes. Hi ha per exemple a L’irradiador del port i les gavines una poesia titulada «Tot l’enyor de demà» on totes les coses són colorides de l’emoció subjectiva del malalt. Doncs bé, difícilment hi ha res que arribi tan fácilment i tan directament a la subjectivitat aliena.

I és que el subjectivisme que de la poesia de Salvat-Papasseit en els moments de màxima altura té aquella qualitat divina de la bona poesia lírica la combinació del màxim de subjectivitat, amb el mínim d’individualitat. Ell parla de les seves emocions, ell ens dóna una visió particular del món, ell interpreta la vida en una forma especial, però cada una d’aquestes coses té un ressò en el nostre esperit i en tots els esperits. La línia de la seva emoció es confon amb la de la nostra emoció.

Hom diria usant uns mots colpidors del poeta que som companys

perjurats a jugar-nos la vida amb el misteri

tots dos al mateix número del dau.